La transformació del camp espanyol al segle XX
El camp i els seus problemes
Durant el primer terç del segle XX, al camp espanyol van continuar les transformacions derivades del pas d'una economia de subsistència a una de mercat. La superfície cultivada i la productivitat van augmentar a partir de la Primera Guerra Mundial.
La millora de la situació del camp espanyol va ser deguda a:
- La reducció del guaret.
- La introducció de millores tècniques.
- L'augment de regadius.
- L'ús d'adobs químics.
- La diversificació de la producció.
Modalitats de la propietat de la terra
Les modalitats de la propietat de la terra a Espanya al començament del segle XX eren el latifundi, el minifundi i la propietat mitjana:
- Latifundi: Predominava a l'Andalusia occidental, Castella-la Manxa, Extremadura i al sud de Lleó.
- Minifundi: A Galícia i en zones del nord.
- Propietat mitjana: A la resta de la península, amb arrendaments a curt o llarg termini.
Els arrendaments de llarg termini eren més nombrosos a les zones de major productivitat agrícola. Aquest sistema de propietat convertia el conjunt dels camperols en un grup socialment complex, segons si eren o no propietaris i les dimensions de les finques que posseïen.
Estructura social i poder polític
Entre els propietaris es destaca l'oligarquia dels terratinents i els que tenien finques d'extensions mitjanes. Aquest grup constituïa una de les bases del poder de l'Estat i tenia força representants a les Corts gràcies als partits dinàstics. També dominava la xarxa caciquista, que controlava els vots de les circumscripcions agrícoles.
Els camperols que no tenien propietats podien ser arrendataris, parcers o jornalers:
- Jornalers: Constituïen el grup majoritari a les zones latifundistes. El seu únic recurs de subsistència era llogar-se per feines estacionals. Vivien en condicions miserables i van ser el focus principal de les revoltes contra els propietaris.
El cas de Catalunya
A Catalunya predominaven la propietat mitjana, l'emfiteusi i els contractes d'arrendament. Entre els cultivadors catalans de la vinya era freqüent el contracte de rabassa morta, que durava fins que dos terços de les rabasses no morien. Era un tipus de contracte a perpetuïtat perquè, amb el sistema de capficats, els rabassaires explotaven una vinya que mai no arribava a desaparèixer.