Transcripció del mite al logos: El procés de racionalització

El procés de racionalització va ser lent i gradual, però a mesura que passava el temps s'anava estenent la idea que fins i tot els déus havien de sotmetres a la força d'un destí superior a ells: les lleis de la naturalesa. Aquest procés té el seu origen a les colonies fundades pels grecs a les costes orientals de la Mediterrània, les ciutats de la Jonia. L'intercanvi d'idees i la lliure discussió fonamenten la crítica i fan créixer l'escepticisme envers les creences tradicionals. De manera gradual, l'univers arbitrari dels mites es va transformant en un món regit per lleis i sotmès a un ordre (kosmos), un món on els fenòmens naturals són comprensibles a la raó humana.

Monistes: La recerca del primer principi

Va ser precisament a les colonies joniques al segle VII a.C on van aparèixer els primers autors que la tradició ha consagrat com a filòsofs: Tales, Anaximenes i Anaximandre. Les inquietuds d'aquests pensadors milesis es van adreçar inicialment cap a qüestions de caràcter cosmològic. Els sentits ens informen constantment d'una realitat o transformació incessant: uns éssers desapareixen i en el seu lloc en sorgeixen d'altres. La resposta tradicional era que són possibles per la voluntat d'un déu. Però i si en lloc d'acceptar el caprici del déu s'intenta crear-hi un ordre intern que puguem arribar a entendre? La renúncia a apel·lar a un déu porta a admetre que si uns elements esdevenen uns altres és perquè en el fons tots parteixen d'algun principi (arkhé) que es modifica.

Tales, observant la presència de l'aigua arreu, va pensar que totes les coses no eren sinó modificacions d'aquest element. Anaximenes va afirmar que era l'aire i Anaximandre va optar per dir que la substància era encara indefinida (apeiron) com a únic substrat universal.

Del no-res, no pot sorgir res

Lentament les reflexions van esdevenir més abstractes. A la segona meitat del segle VI, des del sud d'Itàlia, Parmènides es va plantejar la qüestió ja formulada anteriorment de manera més teòrica: l'esser és, i necessàriament és; el no esser no és, i necessàriament no és. És la fi de les aparicions i desaparicions arbitràries dels déus. Allò que és, és. Allò que no és, no és. El que planteja Parmènides és la dificultat per explicar alhora el canvi i la permanència de les coses. Si tot canvia, aleshores en què consisteix la realitat? I si una cosa és el que és, com pot deixar de ser-ho per esdevenir allò que no és? El resultat d'aquesta reflexió és la negació del canvi, pura aparença, i l'afirmació del caràcter immutable de la realitat.

Pluralistes: L'origen múltiple de la realitat

Potser la solució consisteix a acceptar simultàniament totes dues afirmacions, és a dir, que si admetem el que diu Parmènides alhora que acceptem que allò que hi ha no és un únic principi sinó una pluralitat, es pot explicar la diversitat de la realitat i de les seves transformacions a partir d'un seguit de combinacions d'aquests primers principis.

Tres models explicatius

Anaxàgores enuncià que totes les coses tenen fragments de tot, perquè, si no fos així, podria néixer pèl d'allò que no és pèl i carn d'allò que no és carn? Així doncs, tot és en tot, cada cos; cada cosa conté minúscules partícules (homeomeries) de totes les coses i segons com aquestes partícules es combinen d'acord amb una intel·ligència ordenadora (nous), aquell cos pren un aspecte o un altre.

Leucip i Demòcrit van concloure que la realitat estava formada per àtoms, uns components mínims indivisibles de formes i posicions variables, que s'enllacen i es desenllacen segons lleis mecàniques per formar els diversos materials. Empèdocles va proposar que tot havia d'estar constituït per proporcions variables de quatre arrels: aigua, aire, terra i foc. La unió i la separació d'aquests elements era deguda a l'acció combinada de dues forces de signe contrari: amor i odi.

Analítics i dialectics: dues maneres d'entendre la realitat

Parmènides, conegut per les seves tesis sobre la permanència de la realitat, insistia que només és definible allò que és. Heraclit insistia en el dinamisme de la realitat. Tanmateix, també deixava constància de la seva convicció que sota els canvis existeix un logos, una raó, un ordre que ens ha de permetre entendre la unitat del procés. L'harmonia generada precisament per les tensions és important, aquesta harmonia global que en el fons només podem entendre cada cosa si entenem la seva relació amb la totalitat.

Ser o esdevenir?

Tot és i no és en un doble sentit. D'una banda, el ser de les coses consisteix en un permanent deixar de ser el que són. De l'altra, cada cosa és el que és per la seva relació amb el conjunt de tot allò que no és. Tot aquest discurs no acaba de convèncer a Parmènides, per al qual la qüestió continua sent que només podem definir allò que és cada cosa. En definitiva, les dues formes bàsiques en què podem pensar la realitat: l'anàlisi, que estudia cada cosa per separat, aïlladament, i la dialèctica, que pensa les coses en relació amb el conjunt del qual formen part.