La tragèdia a Atenes: origen, estructura i grans mestres

La tragèdia, gènere literari i Atenes

Atenes és el bressol del gènere dramàtic i és aquí on es desenvolupa, gràcies a la protecció que els tirans grecs van donar a l'art i a la literatura. Pisístrat va ser qui va instaurar a Atenes el culte oficial del déu Dionís, implantant en honor seu les grans dionisíades de primavera, on tenien lloc les representacions dramàtiques. Representà la primera tragèdia com a part ritual del culte. L'espectacle va perdre el caràcter religiós i es va transformar en gènere literari a causa del seu caràcter social.

Orígens de la tragèdia

Hi ha moltes teories. La més acceptada proposa uns orígens dionisíacs, un cant en honor de Dionís. L'epítet atribuït a Dionís tenia la gran participació dels cortesans en el seu culte, on es construïa una orquestra, espai circular per a les danses i al mig hi havia un altar per al déu. Al voltant de l'orquestra s'hi construïen les grades que primer van ser de fusta i després de pedra. Després, darrere de l'orquestra es va construir una caserna de fusta on els actors es canviaven de roba. Va anar evolucionant cap a una representació dramàtica. Aristòtil va dir que la tragèdia va sorgir dels que entonaven el ditirambe. El ditirambe era el cant ritual de Dionís que Arion de Metimna va portar a categoria literària donant-li la forma artística lírico-coral. Els devots de Dionís es disfressaven de bocs negres perquè així era la seva aparició. El nom de la tragèdia derivaria de 'cant dels bocs'. En incorporar el culte dels herois, el ditirambe dionisíac va anar buidant-se del seu contingut religiós-ritual de narracions sobre el profà, que era el que tindria la tragèdia. El gran mèrit va ser fer d'aquest cant coral un gènere literari en el qual es manifesta l'àmplia problemàtica de l'home en el terreny ètic, religiós i psicològic. L'element clau de la tragèdia és la introducció d'un personatge que dialoga amb el cor. Aquesta innovació de Tèspis consistí en la invenció del pròleg i del discurs. El següent pas va ser que el recitador parlés amb el cor, també va introduir la màscara i va donar al cor una figura humana. Pràtines va reformar el drama satíric i el va fer literari i dramàtic. Èsquil, Sòfocles i Eurípides són els grans dramaturgs de l'època i els mestres de la tragèdia.

Estructura i personatges d'una tragèdia

Estructura:

• Proleg: procedia l'entrada del cor, introduïa la representació i informava als espectadors dels fets anteriors. No era escènicament necessari, hi havia tragedies que no en tenien.
• Pàrode: cant d'entrada del cor, mentre anava a ocupar el seu lloc a l'orquestra.
• Episodi: era un conjunt d'escenes situades entre dos estàsims, on els actors dialogaven entre ells i amb el corifeu. Podien prendre diferents formes (resis, stigomígia i antílabe).
• Estàsims: eren els cants del cor que separaven un episodi d'un altre i ho contaven els coristes des de l'orquestra.
• Exode: sortida del cor al final de l'obra.

Personatges: actors i cor.

Cor: format per 12 o 15 coreutes. Sòfocles va dividir el cor en dos semicors, cada un dirigit per un corifeu, que era el representant del cor i parlava amb els actors en nom d'ell. El cor cantava durant els estàsims o inclús enmig dels episodis i també en els diàlegs lírics.

Actors: eren els que portaven el pes del drama. Hi havia 3 o més personatges, de manera que els actors representaven diferents papers. Les dones no podien participar, els papers de dones els executaven actors joves i feien una veu més fina. Els actors portaven vestidures de colors brillants i el rostre cobert per una màscara i calçaven d'una manera que els feia més alts.

Representacions

Només es presentaven durant les festes dionisiaques, on tots els poetes tràgics participaven amb una tetralogia. L'estat dirigia els concursos dramàtics i l'arcont seleccionava els poetes i assignava els coregs (ciutadà influent i amb diners que havia de pagar les despeses de tota l'actuació i així el consideraven persona sagrada). Després de les representacions, un jurat decidia quina era la millor tetralogia. El jurat estava compost per 10 ciutadans. Quan acabava el discurs, es redactava un document oficial amb tots els participants. Després, aquest document era dipositat en els arxius de l'estat. S'anomenaven didascàlies i per aquests tenim tantes notícies. Les representacions tenien una funció educativa i entretinguda. El poeta tràgic ensenyava als ciutadans a lliurar-se de les passions dolentes, a defensar la llibertat i venerar els déus i herois, és a dir, ensenyava a ser bons ciutadans.

Els grans mestres de la tragèdia

En el segle V aC, la tragèdia àtica va gaudir d'una indiscutible hegemonia, que coincideix cronològicament i espiritualment amb el creixement, grandesa i caiguda de la pròpia Atenes. Passem d'una època amb pocs testimonis a l'època en què apareixen les obres i els autors que se'ns han conservat i que són considerats com a mestres de la literatura grega i exemple a seguir pels segles posteriors.

Èsquilo: va lluitar a Marató i Salamina contra els perses. Autor dramàtic i també actor. Va ser el creador de la tragèdia en sentit literari, ja que introduint un segon actor va fer el diàleg independent del cor i va possibilitar la veritable acció dramàtica, evolucionant des d'una tragèdia lírico-narrativa. Va escriure 90 obres, de les quals només en coneixem 7 senceres (Prometeu encadenat).

Sòfocles: pertanyia a una família atenesa, va rebre una bona educació i tota la seva vida va estar lligada a tots els esdeveniments i activitats de la polis. Va aconseguir moltes vegades la victòria amb les seves obres dramàtiques. Va fer innovacions força importants (va introduir un tercer actor, va introduir modificacions escenogràfiques, va abandonar la trilogia i va escriure peces aïllades i independents pel que fa al tema, va ser un mestre en el dibuix de personatges, etc.). En totes les seves tragèdies destaca la figura aïllada, sola, abandonada pel protagonista i el dolor de l'heroi sense solució (Antígona i Èdip Rei).

Eurípides: sobre la seva vida en tenim poques dades. El seu caràcter inconformista i crític amb els aspectes tradicionals de la vida pública no va ser vist amb simpatia pels seus conciutadans i aviat es va fer burles de la comèdia. Va ser realista i va tenir influència del moviment sofístic (interès en l'home). Va tractar amb esperit nou les històries del passat, els personatges van perdre el seu caràcter heroic i es van convertir en homes de carn i ossos, va presentar la problemàtica de les passions i relacions dels éssers, va fer un anàlisi aprofundida de la psicologia femenina, va introduir escenes anomenades de reconeixement acompanyades d'intriga i va tenir una forta tendència al patetisme. Va escriure unes 92 obres, de les quals coneixem 61 títols i se'n conserven 17 senceres (Medea i Les Fenícies). Va utilitzar la tècnica del 'deus ex machina' o 'l'heroi salvador'.