Torres

CARACTERÍSTIQUES DE L’ESTIL POÈTIC DE MARIUS TORRES

A) Utilització de l’analogia com a eix vertebrador del poema.

B) El jo poètic s’adreça en ocasions a una figura al·legòrica.

C) Hi ha una voluntat d’acostar la forma del poema al seu contingut. Moltes vegades, la forma del poema subratlla el seu sentit:

- Cançó a Mahalta à l’agrupació dels versos de 2 en 2 suggereix el curs paral·lel dels 2 rius del poema.

- Couperin, a l’hivern à s’alternen versos d’art major i menor per suggerir l’instrument que és al·ludit al poema.

D) Ús dels tòpics simbolistes com la musica, la nit...

E) Utilitza la naturalesa i la música com a referents habituals.

F) Les figures estilístiques més utilitzades són la sinestèsia, l’antítesi...

G) Malgrat les circumstàncies personals doloroses del poeta, Torres es decanta vers l’aire reflexiu, el positivisme en la seva poesia.

H) Un tret que assoleix Torres és el de la musicalitat, aconseguida amb la disposició d’accents i el joc d’encavalcaments.

TEMES DE MARIUS TORRES

Torres parteix d’un nucli molt concret i molt reduït de temes.

A)  La mort: Van conèixer la mort real de molts joves i també la mort simbòlica de molts projectes vitals i del món en què havien viscut fins aquell moment. La seva malaltia, Torres conviu amb el coneixement que la mort és propera. Dolç angel de la mort (suavitza la duresa del trànsit i s’obliga a acceptar el dolor), arbor mortis (el poeta reflexiona sobre el fet de morir).

B) El tema cívic: Marius Torres és testimoni de la guerra civil, i ell parla sempre molt positivament, en el tema de la guerra civil, parla desde l’esperança. La ciutat llunyana, La galerna i el llamp.

C) La bellesa del món: El món té una bellesa fràgil i fugissera en que l’autor aboca molts dels seus poemes com: els núvols.

D) La música: La música té una gran capacitat suggegidora d’estats d’ànim i ofereix moltes possibilitats de creació metafòrica. És un dels motius més tractats pel simbolisme i per Marius Torres. Couperin, a l’hivern ---  Mozart.

F) L’amor: Es un tema molt secundari en Torres, ja qu nomes el tracta en la sèrie de cançons a Mahalta.

G) La trascendència, Déu i la religiositat: La poesia de  Torres té una dimensió ontològica evident. Té sempre present la idea del Déu cristià, moltes vegades s’adreça a deu. Pelegrins ---  l’abisme de la llum.

Aquest poema té tres estrofes de vuit versos tots excepte l'ultima estrofa que en té set. Aquest poema és irregular ja que podem trobar versos alexandrins, sextets, decasíl·labs i cobles. En la primera estrofa l'estructura és 12(6+6)A, 6b, 12(6+6)A, 6b, 12(+6+)A, 12(6+6)B, 6a, 12(6+6)B. La rima és consonant i en el primer, tercer, cinquè i setè vers és masculina, ens els altres la rima és femenina.

3

En la primera estrofa l'autor demana que vol que la seva ànima sigui la corda d'una guitarra per a que el destí no el pugui destençar mai i estigui sempre firme i no deprimit. Vol estar sempre segur i no deixar-se vèncer encara que passi molt temps. En l'estrofa següent es refereix a ell mateix com una corda fluixa donant a entendre que el que realment li passa és que té tendència a ser pessimista i es deixa vèncer amb facilitat i que creu que tot el que fa està mal fet. I voldria dir el que realment sent sense amagar res. En la tercera estrofa el poeta li pregunta a Déu que si podria apretar-li les cordes per ser fort i rígit i poder parlar amb claredat. També en aquesta estrofa podem veure que és una persona no estabilitzada emocionalmenti voldria estar tranquil, sense patiments ni aigoixes, és a dir, tenir una vida plàcida i deixant-se de bogeries, desitjos i preocupacions. Vol oblidar-se de la mort que sap que l'espera. Torres li diu a Déu que vol ser com ell, osigui, tenir una constància en la vida i mantenir-se en la mateixa linia de vida.

El tema d'aquest poema és la vida. L'autor demana una tranquil·litat d'esperit, tot i sabent que la mort li està arribant.

Màrius Torres parla amb decisió ja que té clar que, ell, el que vol és una vida en concret i també parla amb una mica de desesperació perquè és algo que li sembla impossible i per aquesta raó també té una actitud de resignació.

La llengua poètica que utilitza és d'un nivell estàndard i col·loquial, però tot i així podem veure com també usa algunes paraules cultes com: “llaüt”(guitarra), “feixuc”(pesat), “engavanyat”(privat), “reblar”(tensar), entre d'altres. El camp semàntic més utilitzat és “la música”: “corda”, “llaüt”, “nota”, “clau”, “vibració”, “ritme”, “desafinada”, “múscia”, “melodies”, “cantar”, “polsen”.

Els recursos que l'autor utilitza són variats, ja que podem torbar des de encavallaments con “Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt per sempre igual i tensa i que...”, fins personificacions “que el destí no em pugui arrencar..”, passant per metàfores com “Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt..” o “Vençut no sigui mai el clau que em tiba..” o “música falsa”. També hi trobem comparacions com “Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda..”. Hi observem una apóstrofe: “Senyor..”. A més a més tot el poema és una hipèrbole.

Aquest poema és una tannka, és a dir, és un tipus de poesia japonesa que consta de cinc versos pentasil·labs i heptasil·labs per cada estrofa. Aquest poema té quinze estrofes de cinc versos cadascun. Aquest poema està dividit en altres subtemes com: “el dia”, “un arbre”, “l'amor”, “la nit”, “la mort”, “una atzarola” i “una rosa”.

La seva mètrica es basa en versos de cinc i set síl·labes. La rima de totes les estrofes les lliure, ja que no rimen els versos entre si, ni tenen cap tipus de regularitat. L'esquema representatiu de la primera estrofa és: 5 -, 7 -, 5 -, 7 -, 7 -.

La primera estrofa que hi trobem, està dins del poema “El dia”. En aquesta, l'autor parla sobre les ombres, diu que quan el dia comença es veuen més vives encara que són fràgils i el vent i la boira fa que no tinguin la mateixa vivesa. En l'estrofa següent Màrius Torres explica l'enyorança que sent cap a algú i explica que els miosolis es marceixen perquè ell sempre està trist i no hi ha res que el faci canviar d'estat d'ànim.

El tema d'aquest poema podriem dir que és l'enyorança.

La seva actitud és trista i desesperançada.

6

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “herba”, “núvols”, “ombres”, “vent”, “boira”, “miosotis”i “paisatge”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat sobretot l'encavallament i l'hipèrbaton “Que vives semblen entre l'herba i els núvols les ombres fràgils!”. També hi trobem una sinestèsia “ombres fràgils” i una metàfora com “a la finestra de la meva enyorança”.

En la primera estrofa del següent subtema, “Un arbre”, L'autor li parla a un arbre i li diu que quan haurà mort encara tindrà una utilitat en canvi l'autor es sent dessolat perquè sap que aun ell morirà només serà sendra.

El tema d'aquest poema és un elogi, un elogi cap a l'arbre.

La seva actitud és trista i de decepció cap a ell mateix.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “aire”, “nit”, “terra”, “estrelles” i “flama”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “De nit vas de terra a les estrelles.” També hi trobem una personificació “créixer una flama” i una metàfora com “faràs créixer una flama”.

En la primera estrofa de “L'amor” el jo poètic diu que l'amor torna forta a tota persona dèbil, menys a ell, que es sent sol. En la segona estrofa d'aquest apartat l'autor diu que on hi ha amor hi ha desconfiança. I en l'última estrofa d'aquest “mini poema” l'autor es pregunta cóm por ser tan dolça la tristesa i la compara amb una petita alegria si no fos per les llàgrimes.

El tema d'aquest poema és l'amor i/o dolor.

La seva actitud és trista i desprimida.

La seva llengua poètica és estàndard tot i que utilitza alguna paraula arcàica que ja no utilitzem: “trèmuls”(tremolosos) i “llacuna”(llac petit). Utilitza diversos camps semàntics com “la naturalesa”: “sol”, “claror de lluna”, “llacuna”, “vela”, “barca”. Un altre camp semàntic que ha utilitzat és “sentiments i emocions”: “somriure”, “calma”, “tristesa”, “dolça”, “alegria”, “feble” i “llàgrimes”.

7

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat diversos encavallaments com “El teu nom omple de sol els braços trèmus de qui t'acullen”. També hi trobem metàfores com “el teu nom omple de sol”, Eclaror de lluna”, “vaga la Malfiança”.. També trobem una comparació: “Com la vela molt rígida d'una barca molt lenta..” A més a més podem veure una antítesi, paradoxa i sinestèsia a “tristesa” i “dolça”. També trobem un hipèrbaton a “¿Com la tristesa con endins és tan dolça? I per últim una antítesi a “alegria feble”.

En la primera estrofa de “La nit” Màrius Torres compara la nit amb una illa silenciosa envoltada d'aigua que quan la nit va passant ell cada estona que passa se sent més sol. En l'estrofa següent l'autor se sent una persona sense importància i desitja morir. En l'altra estrofa podem veure com l'autor descriu la seva tristesa i ens dius mitjançant una metàfora que es sent així a causa d'una malaltia que pateix. I també en aquesta estrofa l'autor diu que la seva ànima és aigua, és a dir, és lliure i encara que lluita, ningú el sent. En l'estrofa següent l'autor explica que ja no es troba amb ganes de somiar, com abans feia. I en l'ultima estrofa el jo poètic ens descriu com poc a poc va perderdent l'esperança.

El tema d'aquest poema és la soledat.

La seva actitud és trista i de desesperació.

La seva llengua poètica és estàndard, encara que utilitza una sèrie de paraules que no les utilitzem gaire com “còdol” (roca petita), “falena”(papallona de nit) i “àvida”(disig immoderat). L'autor utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “illa”, “mar”, “nit”, “còdol”, “onada”, “argila”, “estrelles” “llacuna”, “ombres”, “aigua”, ”rossinyols”, "caderneres", "ocell”, ”falena” i ”fosca”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament vegades variades com “Illa que flotes en un mar de silenci” o “Nit suau, els teus pasos pesen i me l'esfonsen”. També hi trobem una sinestèsia com “nit suau”, metàfores com “ mar de silenci”, “onada d'ombra”, “aigua d'estrelles altes!”, o “la meva ànim és aigua”. A més a més hi podem veure una personificació com ”cor en vetlla”, també hi trobem una apòstrofe: “ocell que cantes”. Un altre recurs que podem observar és una antítesi: “cremen en la fosca”, una sinestèsia com ara bé “nit suau” i una paradoxa: “els teus passos pesen”

Analitzant “La mort” trobem que l'autor en la primera estrofa li agradaria ser com unes fulles que moren amb facilitat i que quan moren ningú se n'adona. En l'estrofa següent l'autor ens compara els somriures amb un mirall hermètic, és a dir, que no deixa passar res, amb l'alegria de la primavera que no pot entrar en les tombes on només hi ha dolor.

8

El tema d'aquest poema és la mort.

La seva actitud és trista i desesperada amb ganes de morir.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “fulles”. “ribera” i “primavera.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “qui tingués com vosaltres en la ribera un viure tan sensible”, entre d'altres. També hi trobem comparacions com: “qui tingués com vosaltres en la ribera un viure tan sensible “ o “com els somnis sobre un mirall..”. A més a més, trobem una personificació: “la Primavera llisca” i metàfores com ara “ viure tan sensible”, “somriures sobre un mirall hermètic”, “mort tan secreta” o “la Primavera llisca sobre les tombes però no pot entrar-hi”.

En l'apartat “L'atzarola” Màrius Torres descriu una flor que té una esperança de vida molt curta, que tan neix com mor i en les seves paraules podem observar una melangia o nostàlgia.

El tema d'aquest poema és la mort.

La seva actitud és trista i desesperada amb ganes de morir.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “flor”, “vent”, “pètals”, “ales” i “papallones”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “i el vent fa dels teus pètals ales de papallones”. També hi trobem una paronímia “ atzarosa atzarola” i dues metàfores “i el vent fa dels teus pètals ales de papallones” i “flor, tot just esclates”.

I per última en el poema “Rosa” l'autor sembla que no temi a la mort, perqué ell voldria morir però no pot, i voldria ser una rosa que només dura una primavera.

El tema d'aquest poema és la mort.

La seva actitud és trista i desesperada amb ganes de morir.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “esfulla”, “aire”i “rosa”. 9

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “Com si em diguessis mentre t'esfulla l'aire”, la metàfora: “morir és tan fàcil, tan fàcil a una rosa” i a comparació: “Com si em diguessis mentre t'esfulla l'aire”.

dolç angel de la mort
Tema: Estat dànim del poeta.
Aquest poema pertany al món personal i íntim del poeta, Màrius
Torres hi tracta el tema de la mort. El poeta fa una invocació a la
mort en un moment desesperançat: el meu futur està sembrat de
sal o Tinc peresa de viure demà encara. Però no és tracta duna
poesia on la desesperança hi juga un paper finalitzador, com ho
mostra el mot gairebé del penúltim vers del poema.
· CLAUS PER AFAVORIR LA COMPRENSIÓ
Diversos factors, com ara la crisi moral que pateix el poeta la
tardor de 1936, la tensió que hi ha al Sanatori entre els partidaris
de cada bàndol, lallistament del seu germà a la columna Macià-
Companys, o la seva inactivitat a causa de la malaltia, configuren
un context de neguits i angúnies que propicien poesies daquesta

Paraules de la nit té una estructura força diferenciada que es divideix en dues parts: els dos primers quartets formen part de la primera part, els dos últims tercets de la segona.
En la part primera, la nit parla amb l’home i li diu que a diferencia d’ella, la seva naturalesa es limitada, no es gran per abraçar l’Univers, ni es pot mesurar a ell mateix i que per ella, es com una fusta en la mar (una metàfora). Finalment a la primera estrofa li diu que no intenti ser l’univers, ni tenir la grandesa que ell té, que es limiti a la seva naturalesa.
A la següent...

Canço a mahalta

El tema principal és la impossibilitat de fer real lamor. El poeta ens
parla en primera persona i lobjecte de la seva poesia és la seva
estimada Mahalta. El tema de la mort hi apareix també
paral.lelament.
Són dues vides que no podran arribar mai a la plenitud de lamor
perquè entremig hi ha la malaltia, que duu cap a la mort (una terra
de xiprers i de palmes).
La vida és un camí cap a la mort, i aquest camí, en el poema, està
representat pels meandres (les voltes que fa la vida). És així com
laigua del riu acaba arribant al mar, on es barreja en la immensitat
del líquid restant (la nostra pàtria antiga). És difícil i potser també
aventurat explicar la identificació entre mar i pàtria antiga. Duna
banda la podríem relacionar amb lespiritualisme tan especial de la
seva família (metapsiquisme), en què la mort es veu com una
continuació de la vida i no com un final definitiu, i, de laltra, amb el
mot pàtria podem pensar en Catalunya i en les penalitats que
hagueren de sofrir tants catalans en la guerra civil. Personalment
minclino més cap a la primera interpretació.
Per ser un poema simbolista, aquesta Cançó a Mahalta pot donar lloc
a diverses interpretacions. El que importa és suggerir; a partir daquí
el lector pot aixecar les ales de la imaginació i començar a volar per
móns fantàstics.