El Torn Pacífic i la Crisi del 98: Història d'Espanya

Falsejament electoral i caciquisme

El sistema del torn pacífic es va poder mantenir durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i del poder econòmic de determinats individus, presents a totes les regions d'Espanya. El falsejament va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions. El triomf del partit que convocava les eleccions era convingut prèviament i s'aconseguia gràcies a la manipulació dels resultats. D'aquesta manera, el triomf electoral permetia la creació d'una àmplia majoria parlamentària al partit governant.

Els cacics eren persones notables que s'encarregaven d'orientar la direcció del vot, agrair amb favors la fidelitat electoral i discriminar els qui no respectaven els seus interessos. Manipulaven les eleccions amb els governadors civils. Aquestes trampes electorals es coneixien com a tupinades.

El desenvolupament del torn de partits

El Partido Conservador es va mantenir al govern del 1875 al 1881, any en què Sagasta va formar un primer govern liberal, que va introduir el sufragi universal masculí. L'any 1884, Cánovas va tornar al poder, però la por d'una possible desestabilització del sistema polític va impulsar el Pacte d'El Pardo, amb la finalitat de donar suport a la regència de Maria Cristina.

Durant el govern llarg de Sagasta (1885-1890), els liberals van impulsar una important obra reformista. Es va aprovar la Llei d'associacions (1887), es va abolir l'esclavitud (1888), es va introduir la celebració de judicis amb jurat, es va impulsar un nou codi civil (1889) i es va dur a terme una reforma de la hisenda.

A la darrera dècada del segle es va mantenir el torn pacífic de partits: el 1890 els conservadors van pujar al poder, el 1892 van tornar els liberals, i el 1895 Cánovas va assumir la presidència del govern fins al 1897, any en què va ser assassinat.

L'evolució del republicanisme

Després del fracàs de la Primera República, el republicanisme va haver de plantar cara al desencís d'una part dels seus seguidors i a la repressió governamental. L'adaptació més ràpida la va protagonitzar Emilio Castelar, que va crear el Partido Republicano Posibilista, el qual acceptava el joc polític de la Restauració. Un cas contrari va ser el polític progressista Manuel Ruiz Zorrilla, que va fundar el Partido Republicano Progresista, fent un tomb cap a un republicanisme radical que no descartava l'acció violenta contra la monarquia.

La força republicana principal a Catalunya va continuar sent el Partit Republicà Democràtic Federal de Pi i Margall, que als primers anys de la Restauració va practicar l'abstencionisme electoral i va patir divisions internes i escissions, com la protagonitzada per Valentí Almirall.

Les reformes liberals, en especial el sufragi universal, van estimular la formació de coalicions com la Unión Republicana, que aplegava diverses tendències, llevat de les possibilistes, i que va aconseguir uns bons resultats a les eleccions del 1893.

La renovació del carlisme

Després de la derrota carlina del 1876, es va prohibir la presència a Espanya de Carles VII de Borbó. Membres carlins com Ramón Cabrera van reconèixer Alfons XII com a rei d'Espanya, debilitant-se molt el partit carlí. Cándido Nocedal va difondre de nou el carlisme per Espanya, tenint la principal força a Navarra, País Basc i Catalunya. Juan Vázquez de Mella va modernitzar el carlisme i el va adaptar a l'època (Acta de Loredan). Aquest programa mantenia el catolicisme, el foralisme, l'autoritat del pretendent carlí i l'oposició a la democràcia, però defensava el capitalisme. Va tenir el suport de l'església, i part del partit va acusar Carles VII de cesarisme (prevalença de la qüestió dinàstica sobre la religiosa).

El líder del corrent va ser Ramón Nocedal (fill de Cándido), que va trencar el partit el 1888 i va crear el Partido Católico Nacional, el qual va deixar de reconèixer com a rei el pretendent carlí i es va convertir en un partit catòlic integrista, recolzat per Salvador Casañas i Fèlix Salvà i Sardany. El 1890, el carlisme va ser reconstruït amb la intenció de ser un partit de masses, organitzat amb assemblees locals anomenades cercles. Amb el nom de Comunió Tradicionalista, el carlisme es va oposar al sistema de la Restauració i el 1896 va aconseguir 10 diputats.

La Gran Insurrecció

L'any 1879 s'havia produït un intent d'insurrecció que va donar lloc a la Guerra Chiquita. La insurrecció va ser derrotada l'any següent per manca de suport, l'escassetat d'armament i la superioritat de l'exèrcit espanyol. El Grito de Baire (24/02/1895) va donar inici a un nou aixecament. La rebel·lió va començar a Santiago de Cuba i es va estendre ràpidament a la zona occidental. El cap del govern espanyol, Cánovas del Castillo, va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos, un militar convençut que la pacificació de l'illa requeria una forta acció bèl·lica, que havia d'anar acompanyada d'un esforç polític de conciliació amb els insurrectes.

Martínez Campos no va aconseguir controlar militarment la rebel·lió i va ser substituït pel general Valeriano Weyler, el qual va canviar els mètodes de lluita. També va organitzar les concentracions de camperols, on s'obligava els pagesos a canviar d'assentament per ser reclosos en unes poblacions tancades i aïllades que els impedien tenir contacte amb els combatents. Weyler va tractar molt durament els rebels. En el terreny militar, la guerra no era favorable als espanyols, perquè lluitaven contra unes forces molt escampades pel territori, que es concentraven i es dispersaven ràpidament. Els soldats espanyols no estaven entrenats per enfrontar-se a un combat d'aquest tipus. El mal aprovisionament va causar una gran mortaldat entre les tropes i va ser cada vegada més difícil guanyar.

El 1897, després de l'assassinat de Cánovas del Castillo i del fracàs propiciat per Weyler, el nou govern el va destituir del càrrec i va confiar el comandament al general Ramón Blanco, el qual va decretar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Però les reformes van arribar massa tard, ja que els independentistes es van negar a acceptar la fi de les hostilitats. Paral·lelament, l'any 1896 es va produir una rebel·lió a les Illes Filipines. Els interessos econòmics espanyols eren molt menors que a Cuba, però es mantenien per la seva producció de tabac i pel fet de ser una bona plataforma d'intercanvi comercial amb el continent asiàtic. L'independentisme es va potenciar amb la formació de la Liga Filipina, fundada per José Rizal (1892), i amb l'organització clandestina Katipunan. Totes dues van tenir el suport d'una facció de la burgesia mestissa hispanoparlant i de grups indígenes. El nou govern liberal del 1897 va promoure una negociació indirecta amb els principals caps de la insurrecció filipina, que va conduir a una pacificació momentània de l'arxipèlag.

La intervenció dels EUA

Els EUA havien fixat la seva àrea d'expansió preferent a la regió del Carib i al Pacífic, on la seva influència ja s'havia fet sentir a Hawaii i al Japó. El compromís americà amb la causa de l'independentisme cubà es va fer evident a partir de l'any 1895, any en què el president McKinley va mostrar obertament el seu suport als insurrectes. McKinley va enviar al port de l'Havana el cuirassat Maine, que va patir (1898) una explosió a causa de la qual la major part de la seva marineria va perdre la vida. Aquest va ser el pretext per iniciar el conflicte: als EUA es va engegar una gran campanya contra Espanya i es va culpar falsament uns agents espanyols d'haver provocat aquest fet. El govern espanyol va negar qualsevol implicació en l'afer del Maine i va amenaçar de declarar la guerra en cas que l'illa fos envaïda. Els dirigents espanyols eren conscients de la inferioritat militar, però van considerar humiliant acceptar l'ultimàtum sense lluita. Començava així la guerra hispano-nord-americana.

Llavors, una esquadra comandada per l'almirall Cervera va partir cap a Cuba, però va ser derrotada a la batalla de Santiago, on s'enfrontaren vaixells malmesos contra navilis moderns. Els EUA van derrotar una altra esquadra espanyola a les Filipines, a la batalla de Cavite. El desembre del 1898 es va signar la Pau de París, per la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van passar a ser un protectorat nord-americà. Amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, i la venda de les Illes Mariannes i les Carolines a Alemanya, Espanya va perdre el que li quedava del seu antic imperi colonial.