Torn dinàstic

10.1 (II)

signatura de la Pau de Zanjon al 78 que va asegurar amnisitia pels presoners, abolició de l'esclavitud i reformes polítiques i administratives, pactes que van ser paper mullat i van suposar futurs conflictes. El bipartidisme consistia en dos partits que s'alternaven pacíficament en el govern. Eren els liberals (de Pràxedes Mateo de Sagasta, que unia demòcrates i progressistes i tenien com a base social els funcionaris, els prof. Liberals, les classes mitjanes/altes i els obrers, i que tenien polítiques laiques i progressistes) i els conservadors (de Cánovas, que estava format per moderats i unionistes, amb la base social de la burgesia, els terratinents i l'esglèsia, i amb polítiques d'immobilisme i defensa de l'ordre i l'esglèsia). Les diferències entre partits a la pràctica eren mínimes ja que tenien un acord tàcit, de paraula, per no promulgar lleis que contradinguèssin l'ideari de l'altre partit i que quan pugès el govern les haguès d'abolir.
El torn pací fic era l'alternança regular en el poder. L'èxit estava asegurat perquè els resultats electurals eren un frau i el rei anomenava a qui tenia que governar i el feia "amanyar" les eleccions. El torn dinàstic funcionà bé fins al 98, amb la guerra de cuba, que el va fer trontollar, i va caure al 1917, amb les crisis. La darrera etapa del torn dinàstic va estar marcada per un cert aire liberal amb el govern llarg de Sagasta on es va posar fi a l'esclavitut, es va fer la llei d'associacions i es va permetre el sufragi universal masculí.
La manipulació electoral es feia gràcies a els cacis que influien en els treballadors per votar l'opció que volien, el ministre de governació escollia com volia els diputats, diputats "cuneros". Es falsificava el cens, votaven els morts i es prohibia votar als vius, s'impedia la propaganda, s'intimidava als simpatitzants, no es deixava actuar als interventors... Els cacics donaven privilegis administratius o donaven prioritat a algunes famílies en les quintes si se'ls feia cas en la votació o no.

10.2) Forces al marge del torn dinàstic:

Els partits dinà stics seguien l'estratè gia de marginar a la oposició mé s radical, integrar els mé s acomodaticis i permetre la presè ncia d'altres partits pero amb una escassa representació .
Els republicans tot i el desencí s amb el fracà s de la 1ª Repú blica seguien tenint suport, en la premsa i en ateneus i centres. Hi havien els possibilistes de Castelar, que entren en el joc polí tic però de forma molt minsa, els Progressistes de Zorrilla, que volien la revolució amb cops militars, els centralistes de Salmeró n, els federals de Pi i Margall i els Catalanistes de Valentí Almirall. Al 1893 aquests partits, menys el de Castelar van fundar la Uníó n Republicana però no van progressar ja que hi van haver divisions internes i perquè van arribar noves idees obreres Internacionalistes. El carlisme va decaure i es va palesar la inadequació de les velles formes de lluita armada. Es va escidir i Nocedal creà el Partido Tradicionalista. D'altra banda el bisbe Morgades va pressionar al clergat per abandonar el carlisme i es va deixar d'identificar l'esglè sia amb la causa carlina.
10.3) Crisi agrà ria i retorn al proteccionisme La crisi agrària va afectar durament a l’agricultura dels països europeus al final del segle XIX. A Espanya va estar present amb més força perquè l’agricultura era una part molt important de l’economia. La causa de la crisi va ser l’arribada de productes d’altres països com EEUU i Rússia a preus molt reduïts.

3.1 Repercussions de la crisi agrària

Va haver-hi un seguit de males collites entre el 79 i el 82, i a partir del 84 el preu del blat va caure en picat per la facilitat com n’arribava de l’exterior. Els productors no tenien beneficis pels alts costos de producció i es van Arrúïnar. Es va deixar de banda el blat, pels seus alts costos i es va optar per altres tipus de conreus més rendibles. A més la vinya també va entrar en crisi pel fi de la plaga de la fil·loxera provinent de França i l’arribada de la fil·loxera a Catalunya, que va ensorrar l’economia vinícola. A això se li suma els incidents que se’n van derivar per causa dels conflictes entre propietaris i arrendataris de terres, mentre uns defenien que els arrendataris havien de deixar les terres per la mort dels ceps els altres defenien els contractes de rabassa morta.

3.2 Retorn del proteccionisme

Cánovas acaba imposant un aranzel proteccionista per les demandes dels tèxtils catalans i el siderúrgics bascs. Al 1906 es va imposar un altre aranzel que millorés la situació dels productes autòctons, sobretot el blat i el carbó, i aquest proteccionisme exagerat va fer que el país consumís productes a preus molt alts, i, com a conseqüència els costos de producció augmentessin i l’economia es ressentís.Tot plegat no va fer millorar el nivell de vida dels camperols ja que seguien amb salaris molt baixos. Com no hi havia demanda a la península es buscava vendre a les colònies, sobretot a Cuba, i això va fer apujar el sentiment d’independència de les colònies espanyoles a l’estranger.

10.4) La guerra de Cuba i les Filipines

Cuba era una terra d'importància vital ja que donava molts beneficis a nivell comercial (cafè, sucre i tabac), era un mercat de les mercaderies espanyoles i era l'últim reducte del Gran Imperi Espanyol. La pau de Zanjón va deixar entreveure apunts de restauració. El "partido autonomisma cubano" veia Cuba com una província espanyola. Es va plantejar un estatut colonial reformat però no va ser aprovat per les corts el 1893, pels espanyols era excessiu, pels cubans insuficient i pels oligarques sucrers era perjudicial perquè abolia l'esclavitut. D'altra banda el comerç aranzelari afectava a Cuba perquè no els deixava comprar productes d'EEUU, més barats i millors, i EEUU veia que la seva balança comercial amb Cuba esdevenia deficitària. Aixi doncs els EEUU volien comprar Cuba i José Martín els va demanar suport. Al 1895 el "Grito de Baire" va ser el crit de lluita contra Espanya. La guerra va palesar les mancances de l'exèrcit espanyol. Martínez Campos va estar destituit a causa del seu talant conciliador i la manca d'èxits militars. Apareix Valerià Weyler el qual aboga per la guerra a ultrança tallant el pas a les columnes dels guerrillers i aillant a la població perquè no donèssin suport als guerrillers (precedent dels camps de concetració). La política de Weyler va donar èxits relatius. Al 1897 es va donar la plena autonomia