Tipus de textos i variació lingüística: característiques i estructures

Tipus de textos

Text expositiu — tot i que, en ocasions, pot aparèixer dins del gènere de les columnes d'opinió: observem que hi ha pocs elements de modalització i hi predominen els trets i l'estructura més aviat expositius.

Característiques dels textos expositius

Trets bàsics dels textos expositius:

• Tenen una finalitat informativa.
• La relació entre l'emissor i el receptor suposa que comparteixen coneixements previs.
• Es refereixen a alguna realitat: no són de ficció.
• No hi ha marques de temps o aquestes són neutres (a diferència dels textos narratius).
• No hi ha personatges protagonistes ni «fets» narratius.
• La informació pot anar acompanyada de gràfics i esquemes.
• El contingut del text expositiu pot ser reduït a un resum o a un esquema.
• La informació ha d'estar ordenada.

Marques externes per reconèixer un text expositiu

Els textos expositius tenen diverses marques externes que ens ajuden a llegir-los:

• La informació s'hi presenta ordenada en paràgrafs. Un paràgraf és el fragment d'un text separat per punt i a part. El contingut d'un paràgraf ha de tenir una certa unitat i girar entorn d'una sola idea principal.
• Cada paràgraf té una funció específica: introduir el tema, donar un exemple, plantejar un problema o oferir-ne la solució, assenyalar una causa i un efecte, comparar dos aspectes, explicar característiques d'un objecte o d'un fenomen, seqüenciar fets o fases d’un fenomen, cloure un tema, etc. La posició d'un paràgraf en el text pot ajudar a predir la informació que hi trobarem.
• Sovint s'encapçala el text amb un títol i, a vegades, amb un subtítol.
• De vegades s'utilitzen diferents tipus de lletres: negreta, subratllada, cursiva o itàlica, per destacar conceptes importants.
• Alguns textos expositius van acompanyats de gràfics, esquemes, taules estadístiques o quadres que complementen la informació o la resumeixen per a una millor comprensió.

Organització d'un text expositiu

Una de les característiques més destacades dels textos expositius és que la informació pot estar organitzada segons un determinat esquema o estructura. Podríem comparar els textos expositius amb diverses taules amb una estructura diferent: uns mateixos elements disposats de maneres diverses donen lloc a estructures diferents essent el mateix objecte. En els textos expositius passa el mateix: la manera com es distribueixen els elements informatius dóna lloc a textos amb estructures diferents.

Un text expositiu pot presentar diversitat d'estructures; no es regeix només per una. Generalment, cada paràgraf segueix un esquema en funció del que es vol dir i de la manera com es vol presentar la informació.

Estructures bàsiques en textos expositius

• Enumeració o descripció: es dóna informació sobre un tema en particular o sobre les característiques d'aquest tema o del context.
• Seqüència o col·lecció: s'exposen en grup un cert nombre d'idees relacionant-les entre elles.
• Problema-solució: se'ns presenta un problema o un interrogant i una solució o resposta.
• Causalitat: hi ha una relació de causa a efecte.
• Comparació: es confronten dos fenòmens, objectes o éssers; es consignen diferències i semblances.

Sobre un fragment específic

Aquest text és explicatiu perquè: és didàctic, ja que vol explicar què i qui eren els prerafaelites. És una ampliació d'un text que parla sobre els prerafaelites i aquí s'explica qui són i què fan. Utilitza recursos gràfics com la negreta i la cursiva. No pretén convèncer de res sobre els prerafaelites.

Tipus textuals: narratius, descriptius, argumentatius

Narratius

(Fragment d'una novel·la) amb elements descriptius. La particularitat del text rau en el fet que la narració es fonamenta en el curs del pensament de la protagonista.

Característiques narratives

• Funció: explicar des d'un punt de vista determinat una història situada en un espai i un temps concretes: què passa, quan passa, per què passa, on passa...
• Exemples: orals: narracions orals, rondalles, telenovel·les; escrits: novel·les, contes, cròniques, reportatges, dietaris, autobiografies...
• Estructura típica: introducció, complicació, avaluació i reacció, resolució, moralitat.
• Recursos: ús de frases predicatives, verbs d'acció, connectors que expresen temps i causa, verbs en passat, adverbis i locucions temporals.
• La presència obligatòria d'un protagonista fix obliga a utilitzar recursos com la sinonímia lèxica i textual, l'el·lipsi o la referència.
• Observació: no s'ha de confondre la història o argument amb la narració i el tema.

Exemple

Resum d'un llibre. Explica, des d'un punt de vista, una història sobre un romà. És el resum d'una història.

Cursiva i cometes

Cursiva: per marcar mots d'una altra llengua citats dins un text en català (bokmål, nynorsk); per marcar el nom d'un periòdic (AVUI).

Cometes: per marcar una certa ironia o un ús aproximat dels mots (p. ex., «clàssic»); per reproduir una citació dins un text (Fader [...]). També s'usen per introduir el significat o la definició d'un mot.

Descriptius

Els textos descriptius ens expliquen com és un lloc o una persona; és a dir, amb paraules descriuen una situació, un objecte, un lloc, una persona, determinats sentiments, etc. És una tipologia textual molt utilitzada, l'element bàsic de la qual és l'adjectiu.

Pràcticament tota obra narrativa conté una part descriptiva. A les novel·les, la descripció es presenta combinada amb la narració, de la qual es diferencia perquè aquesta ens mostra l'evolució o el desenvolupament d'una història (verbs d'acció, en passat), mentre que en la descripció el temps sol ser absent (verbs que indiquen situació i estat, en present i imperfecte).

Pot ser objectiva si reflecteix la realitat. De vegades, però, les descripcions poden estar impregnades de subjectivitat; llavors l'objecte descrit i la manera com el presenta l'autor poden ser molt diferents. Això es fa palès quan, des de punts de vista múltiples, els narradors presenten un mateix personatge o fet de maneres molt diferents.

Argumentatius

Els textos argumentatius volen convèncer d'alguna cosa o donar una opinió. Tenen la funció de persuadir algú que manté una opinió contrària amb un discurs coherent i justificable.

• Exemples: orals: oratòria judicial, sermó, debats, col·loquis; escrits: articles d'opinió i editorials, cartes al director.
• Estructura: introducció (enuncia un tema i dona la opinió), intercanvi d'arguments (proves), conclusió (idea central o tesi).
• Recursos: connectors d'ordre, de causa, de conseqüència i d'oposició; signes de puntuació com cometes i guionets; verbs en present o condicional (dir, creure, pensar...).
• Recursos retòrics: citacions d'autoritats, metàfores, antítesis, repeticions, interrogacions retòriques...
• Observació: cal no confondre'l amb el text persuasiu, propi del llenguatge publicitari o dels missatges polítics.

Exemple

Una carta al director. Aquest text és argumentatiu perquè vol convèncer que es prenguin mesures dràstiques en contra del soroll que fan les motos. Hi ha una introducció, una conclusió; hi ha verbs en present com «crec». Hi ha interrogacions retòriques.

Elements de la comunicació

En el mecanisme de la comunicació han de figurar els següents elements:

• Emissor: és qui origina intencionadament el missatge.
• Receptor: és qui rep el missatge.
• Aparell emissor i aparell receptor: els òrgans de fonació i d'audició, en el cas del llenguatge oral.
• Missatge: informació que es vol transmetre.
• Canal: mitjà físic per transmetre el missatge; és la via per la qual circulen els missatges.
• Codi: conjunt de signes i de regles que en determinen i en prescriuen l'ús. El codi ha de ser conegut pel transmissor i pel destinatari, però no cal que ambdós posseeixin la mateixa quantitat de coneixements.
• Realitat o context: les coses del món, els fets, el que un pensa... Com que qualsevol missatge remetre a un context, aquest es converteix en punt de referència per al transmissor i per al destinatari. Com diu Serrano: el context és la situació en què el missatge és produït per l'emissor i interpretat pel receptor. És necessari per a una correcta interpretació del missatge.
• Feed-back: tipus d'informació procedent del receptor com a resposta al missatge rebut i que té influència sobre el comportament subseqüent de l'emissor.

Oració simple i oració composta

Oració simple: està formada per un subjecte [S] (sintagma nominal) i un predicat [P] (sintagma verbal). Exemple: Maria [S] no vol anar a la festa [P]. Posseeix un únic verb (o perífrasi verbal) i està constituïda per una SN i un SV. Semànticament expressa un pensament o judici.

Oració composta: quan en una oració hi ha més d'una estructura de S + P, parlem d'oració composta. Exemple: Josep [S] duu la comptabilitat [P] i jo [S] m'entenc amb els clients [P].

La variació lingüística

La variació lingüística és el fenomen que dóna compte dels usos diversos d'una llengua, els quals depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa. És objecte d'estudi de la sociolingüística. Les varietats lingüístiques es contraposen a l'estàndard de la llengua.

Tipus de variació

Segons aquests factors, tenim els tipus de variació següents:

• Varietats històriques (temps) o diacròniques.
• Varietats dialectals (espai) o diatòpiques.
• Varietats socials (grup social) o diastràtiques.
• Varietats funcionals o registres (situació comunicativa) o diafàsiques.
• Varietats geogràfiques.

Factors que influeixen en l'elecció d'una varietat

• Edat: els joves tendeixen a usar més registres informals, tenen un argot propi i creen més neologismes.
• Sexe: les dones tendeixen a usar una parla més propera a l'estàndard.
• Procedència: cada zona té un dialecte propi.
• Professió: hi ha professions amb un lèxic tècnic o especialitzat.
• Nivell d'estudis: a més estudis, més ús dels registres cultes o formals.
• Situació comunicativa: marca si la parla ha de ser formal o col·loquial; és el factor que més influeix.
• Canal de comunicació: l'escrit acostuma a demanar més formalitat.
• Grau de literarietat: inclou recursos literaris i posa més atenció a la llengua.

La norma i l'estàndard

Llengua normativa: model de llengua que sorgeix a partir del procés de normativització, dut a terme per especialistes i sancionat per una autoritat normativa.

Normativització lingüística: fixació del codi lingüístic a partir de la selecció de les formes més comunes de la llengua en els nivells fonètic, morfosintàctic i lèxic.

Estàndard: varietat lingüística poc marcada per trets temporals, geogràfics o socioculturals i que aporta menys informació per determinar l'origen dels parlants. És la varietat que neutralitza la variació lingüística i es basa en la llengua normativa. La seva funció és facilitar la comunicació entre parlants de dialectes diversos. S'utilitza en àmbits formals i públics, s'ensenya a l'escola i es difon pels mitjans de comunicació. Admet un cert grau de variació dialectal (més en l'oral que en l'escrit).

Segons Aina Moll, una llengua mancada d'ús públic i d'ensenyament a les escoles no pot assolir les característiques ni realitzar les funcions d'una varietat estàndard ni aconseguir l'adhesió de la comunitat lingüística; seria, doncs, un estàndard en potència. En llengües normalitzades, l'estàndard s'ha divulgat i assumit sense problemes; en canvi, en llengües com el català s'han produït situacions de diglòssia i de substitució lingüística. En aquests casos, la llengua pròpia ha estat relegada a usos familiars i informals, i per als usos públics s'ha hagut de recórrer a l'estàndard d'una altra llengua. Per aquesta raó, l'estàndard s'inscriu en el procés de normalització de l'ús públic de la llengua i és imprescindible per atendre les necessitats comunicatives dels mitjans de comunicació.

El fenomen de la variació lingüística en el cas del català

El català, com totes les llengües naturals, està sotmès al fenomen de la variació lingüística. Els complexos avatars històrics i la peculiar situació sociolingüística de la comunitat catalana han dificultat sovint la comprensió d'aquest fenomen de diversitat lingüística.

La normalització lingüística ha de ser l'objectiu que cal assolir per entendre la variació lingüística com un factor enriquidor i no com un argument segregador d'alguna varietat geogràfica ni com a justificació per a l'abandó de la llengua per una suposada inexistència de registres adequats.

Normalització lingüística: fases i procediments

La normalització consisteix a organitzar les funcions socials d'una llengua en condicions externes canviants. Un canvi social comporta un canvi sociolingüístic: s'alteren les normes d'ús d'una llengua i la seva forma lingüística. Cal, per tant, establir noves formes d'ús i incorporar canvis necessaris dins la forma lingüística perquè s'adeqüin a la funció social.

Fases de la normalització lingüística

El primer pas d'aquesta normalització és la normativització. La llengua ha de resoldre totes les necessitats comunicatives de la societat on es desenvolupa i mostrar-se com un instrument adequat per a la comunicació entre parlants de grups socials i geogràfics diferents, alhora que ha d'adaptar-se a diverses situacions comunicatives. Per això cal una codificació, és a dir, una selecció de les formes comunes de la llengua que s'eleven a la categoria de norma.

A. Codificació (selecció)

La fixació del codi lingüístic implica la selecció de les formes comunes en tots els nivells de la llengua. Hi ha dos tipus de selecció:

• Selecció externa: eliminar estructures, mots i expressions alienes quan la llengua ja disposa d'equivalents genuïns.
• Selecció interna: triar elements morfosintàctics, lèxics i fonètics més generals o de més tradició literària.

B. Elaboració

L'elaboració consisteix a ampliar els recursos formals i dotar la llengua d'una complexió terminològica útil per a camps especialitzats de la vida social i d'una sèrie de recursos estilístics. Es produeix vocabulari especialitzat i es solucionen problemes referents a l'expressió de conceptes propis d'una determinada activitat. El cultiu es refereix al vessant connotatiu de la llengua i està orientat a recursos expressius necessaris en discursos literaris i científics.

La llengua codificada, resultat del procés de normativització, és aquella varietat que ha passat per la fixació gramatical. La codificació té com a objectiu aconseguir la unitat formal mitjançant la reducció de la variació a través d'una fixació ortogràfica i, després, lèxica i gramatical.

C. Estandardització

L'estandardització suposa el procés de creació i consolidació d'una varietat codificada en la seva utilització real en tots els àmbits d'ús i la seva acceptació, eficiència i adequació social. Aquest procés no es limita al nivell abstracte de formació d'un sistema lingüístic, sinó que s'ocupa de la seva implantació en l'ús públic.