Tipus de discurs i filosofia presocràtica

Discurs mític

Discurs mític: És el que considera que en els orígens han intervingut éssers sobrenaturals. El mite no es considera com una ficció o invenció, sinó com una narració vertadera, venerable i sagrada. El mite, una vegada dit, passa a ser una veritat indiscutible (un dogma).

L'autoritat del mite: La veritat inqüestionable del mite el distancia d'altres discursos que poden semblar, a primer cop d'ull, molt similars (faules, contes de fades i llegendes). Cada mite es representa com un relat vertader, real i complet, amb plena i sagrada autoritat. Sacerdots i bruixes, entre d'altres, tenen la funció de conservar la tradició sagrada del mite.

Mite i màgia: Intentar explicar la realitat, també la millora. Busca influir sobre la voluntat dels déus mitjançant cultes, pregàries, etc. I per això, una altra forma de controlar les forces naturals és per la màgia. El poder de la màgia es basa a exercir un poder sobre la naturalesa i les persones.

Principi de semblança: Segons aquesta idea, allò que és semblant produeix allò que és semblant. (ex. Vudú amb imatge de fusta).

Principi de contacte: Les coses que van estar un cop en contacte, continuen estant-ho. (ex. Clavar un clau on ha estat algú li farà mal (petjada)).

Discursos mítics i religiosos: Té un nivell d'explicació molt senzill, ja que la seva narració acostuma a ser poc detallada i imprecisa. Atractiu a mentalitats poc desenvolupades que volen respostes senzilles i fàcils als seus interrogants.

Discurs filosòfic

Discurs filosòfic: On abunden més les explicacions naturals.

Especialitat del saber filosòfic: Una característica seva és el metadiscurs. Es planteja reflexions crítiques sobre altres discursos, especialment sobre el científic, però també sobre els altres. No té cap conjunt universal que es pugui ensenyar. És una activitat d'anàlisi conceptual i reflexió crítica aplicable a qualsevol saber teòric. Només es pot aprendre a filosofar. Els que es dediquen a això són les persones que ultrapassen els límits de la seva especialitat. (art de viure).

Discurs científic

Discurs científic: Que continua la tasca iniciada pel discurs filosòfic, destaca pel rigor i la precisió a l'hora de descriure parcel·les de la realitat. Es caracteritza per la intersubjectivitat. Significa que qualsevol persona convenientment preparada entén la seva formulació de la mateixa manera que qualsevol altra, en el mateix sentit. (fa que sigui comunicable). També es caracteritza per la seva capacitat de fer possibles les explicacions i prediccions exactes en teories abstractes. També és fàctic i analític (estudia els fets i els descompon en parcel·les).

Hipòtesi: És la proposició universal que afirma l'existència d'aquestes regularitats.

Llei científica: Proposició universal quan sempre es compleix la regularitat. Poden ser particulars o singulars.

Discursos pseudocientífics: Són discursos no racionals que pretenen qualificar-se com a científics. (L'astrologia, parapsicologia, etc.). Per determinar si un discurs és científic o no, s'utilitza el problema de demarcació.

Mètode hipotètic deductiu: És el mètode que fa servir la ciència, té dues parts.

Formular d'hipòtesis ->conseqüències

Per què la llibertat fonamenta l'ètica i les lleis?

Perquè sense llibertat tot estaria controlat, per alguna o altra cosa, i ja no faria falta ni l'ètica ni les lleis, ja que no hi hauria motius. Però, la llibertat és necessària, ja que tots tenim la capacitat de reflexionar i triar unes conseqüències, i per això existeix l'ètica i les lleis, per donar un tipus base de llibertat a tothom.

Concepció de l'ésser humà d'Aristòtil

Aristòtil expressa l'ésser humà com a un ésser que troba la felicitat a mesura que va ampliant el seu intel·lecte. Per Aristòtil, l'ànima i el cos són indivisibles, tots dos formen el que és l'humà. L'humà no busca el material per aconseguir la felicitat, sinó l'intel·ligible i transcendent. Aristòtil també relaciona l'ànima i el cos com a elements que estan units per força, per tant, que si no hi ha ànima, no hi ha cos, i a l'inrevés (Diu que és de Plató).

Comparació entre Sòcrates i els sofistes

Sòcrates deia que ell no sabia res, mentre que els sofistes ens deien que eren savis. La manera d'ensenyar dels sofistes era mitjançant escoles, tenien signatures i planificacions, per les quals cobraven uns diners. A més, els alumnes triaven a qui volien com a mestre.

Sòcrates escollia amb qui volia dialogar, ja que ell no ensenyava res (mètode de la maièutica), només feia preguntes. Sòcrates considerava que tothom és savi i té al seu interior uns coneixements, ell ajudava a què sortissin cap a l'exterior. No cobrava als seus alumnes.

Pels sofistes, la veritat és relativa, igual que la realitat. Sòcrates deia que la veritat era absoluta, igual que els valors. També deia que tots els homes eren bons i que si feien alguna cosa dolenta, era perquè no havien après els valors positius, ja que si els coneguessin, no farien coses dolentes.

Heràclit VS Parmènides

Parmènides:

• Tot el que existeix ha existit sempre. I, per tant, res no surt del no-res.
• Tria la raó, no els sentits (ell creia que els nostres sentits ens donen una imatge errònia del món).
• El món és un món de contraris (els sentits ens mostren imatges que s'utilitzen amb la raó).

Heràclit: És l'oposat a Parmènides.

• Heràclit i Parmènides no es posen d'acord mai perquè només parlen de la presència d'un sol element.

Pluralistes:

Empèdocles:

• Res no canvia.
• Ens podem fiar dels sentits.
• Ni l'aigua ni la natura per si mateixes poden fer una papallona.

Filòsofs presocràtics

• Tales – aigua (escola de Milet)
• Anaximandre – indefinit (escola de Milet)
• Anaxímenes – aire (escola de Milet)
• Pitàgores – números
• Heràclit – foc
• Parmènides – ésser
• Empèdocles – aire, aigua, foc, terra, amor, odi (pluralistes)
• Demòcrit – àtom (pluralistes)
• Anaxàgores – llavors (pluralistes)

Símil de la línia de Plató

(Esquema)

El símil de la línia de Plató està directament relacionat amb el mite de la caverna. La seva funció es basa a descriure els nivells de coneixement per apropar-nos i contemplar les idees.

• Eikasia: Presenta la part en la qual l'home no coneix la virtut del món, quan està enganyat.
• Pistis: Està relacionat amb l'home quan comença a creure que hi ha coses més enllà de les ombres.
• Dianoia: És el coneixement matemàtic sense imatges. Ex. Quan som petits, utilitzem fruita per comptar, això és per imatges.
• Noesi: És l'etapa final del recorregut de la ignorància al coneixement. En aquesta fase ja es pot utilitzar la dialèctica.