Tipus comunicació
Enviado por Chuletator online y clasificado en Magisterio
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 13,63 KB
LA COMUNICACIÓ:
EL PROCÉS COMUNICATIU: format per una seqüència d’actes a través dels quals es fa efectiva la comunicació entre dos o més individus.
La comunicació té lloc en un espai i en un temps determinats i requereix la presència de diversos elements. Una part que parla (l’emissora), i l’altra que escolta (la receptora) amb un missatge, degudament codificat que transcorre per un canal i s’engloba en un context.
EMISSOR: emet el missatge o la informació, té una intenció determinada.
RECEPTOR: rep el missatge, disposat a fer-ho i conegui les intencions amb les quals l’ha enviat l’emissor.
CODI: sistema de signes i de regles que permet formar i comprendre missatges.
CODIFICACIÓ: acció que fa l’emissor que consisteix en elaborar / crear els missatges.
DESCODIFICACIÓ: sistema de signes i de regles que permet formular i comprendre missatges.
TIPUS DE CODIS:
CODI LINGÜÍSTIC: oral o escrit, es concreta en els diferents idiomes.
CODI NO LIGÜÍSTIC: no estan subjectes a la complexitat del llenguatge i poden ser visuals, gestuals o acústics.
SIGNES I TIPUS DE SIGNES:
SIGNES: representació perceptible pels sentits.
Per comunicar idees fem servir signes (significant), als quals donen un significat. Fa comprensible la realitat que volem comunicar.
ÍNDEX: signe que dedueix la presència d’un fenomen, a causa de la relació.
ICONA: semblança que té com a finalitat de representar l’objecte o concepte.
SÍMBOL: convenció, costum o desició social.
EL MISSATGE: contingut de la informació que l’emissor transmet al receptor.
Combinació dels signes que maneja la part emisora perquè sigui desxifrada sense problemes per la part receptora.
Es pot emetre verbalment o sobre un suport físic, el missatge verbal va acompanyada d’un altre missatge format per diversos senyals, s’emet de forma voluntària o involuntària però que donen lloc a una interpretació.
EL CANAL: medi físic a través del qual circula el missatge.
Cada vegada és més freqüent l’ús de canals visuals a distància. Forma part del canal que incideix decisivament en la qualitat de la comunicació.
SOROLL: interferència o pertorbació en el canal que dificulta o altera la qualitat del missatge.
El soroll apareix en gairebé tots els canals comunicatius. Afecta a la comunicació escrita.
EL CONTEXT: engloba tot un conjunt de factors i circumstàncies en el qual es desenvolupa la comunicació.
L’ambient físic, emocional o situacional, estarà condicionada per la situació del moment i els agents comunicatius actuaran de manera diferents.
INTENCIONALITAT COMUNICATIVA I RETROALIMENTACIÓ:
La comunicació sempre compleix un aspecte fonamental: intencionalitat. Hi ha comunicació pròpiament dita si el missatge que emet l’emissor causa algun afecte en el receptor i provoca una resposta.
Perquè la comunicació sigui efectiva és necessària la retroalimentació.
RETROALIMENTACIÓ: significa comunicació en dues direccions o bilateral, comporta que el missatge que envia l’emissor sigui interpretat i respost pel receptor, i així successivament.
ELABORACIÓ I EMISSIÓ DE MISSATGES: missatges parlats emesos durant una conversa són el resultat d’una combinació inseparable de components verbals i no verbals.
COMPONENTS VERBALS DE LA COMUNICACIÓ: utilitzen les paraules com a element de comunicació.
Es poden articular a través del llenguatge verbal parlat i del llenguatge escrit. Aprendre a parlar i a escoltar també és aprendre a comportar-se, subjecte a un sèrie de regles no solament gramaticals sinó també psicològiques, socioculturals i pragmàtiques.
En parlar, s’elaboren missatges codificats, intencionalitat comunicativa. L’emissor elabora un missatge i té la intenció de transmetre’l i ho codifica segons les regles del codi que utilitza.
Com més gran sigui la riquesa del lèxic i la capacitat morfosintàctica més precisió hi haurà comunicació.
COMPONENTS NO VERBALS DE LA COMUNICACIÓ: inclouen tots aquells signes o senyals amb capacitat comunicativa, que no són paraules.
El llenguatge no verbal té un component subconscient, és una espècie de codi que utilitzem, sense a penes adonar-nos-en, tant per emetre com per interpretar missatges.
Contribueix a ampliar, matisar o alterar el significat del missatge.
COMPONENTS NO VERBALS VOCALS:
PARALLENGUATGE: inclou elements com el volum de la veu, el to, la velocitat, les pauses i el silencis, la fluïdesa, la claretat, l’entonació, l’accent, certes vocalitzacions, etc.
COMPONENTS NO VERBALS NO VOCALS: la cinèsia i la proxèmia. L’aparença personal, com vesteix la persona, la higiene i la cura de la imatge,etc.
CINÈSIA: inlou tots els gestos o moviments del cos.
L’expressió facial.
El somriure.
La mirada.
La postura.
PROXÈMICA: espai personal o la distància d’ascostament en la qual la comunicació amb una persona és més eficaç.
Cada persona té les seves pròpies necessitats territorials i l’ús que es fa d’aquests espais i distàncies és important a l’hora d’establir un context.
LA COMUNICACIÓ AMB PERSONES AMB DIFICULTATS EN EL LLENGUATGE: les persones amb dificultats en el llenguatge tenen reduïda la seva capacitat per comunicar-se.
ESTRATÈGIES COMUNICATIVES CONVENCIONALS: adequant-les a les necessitats de percepció de la persona usuària.
SISTEMES AUGMENTATIUS O ALTERNATIUS DE COMUNICACIÓ: suports complementaris o substitutoris del llenguatge parlat.
ESTRATÈGIES COMUNICATIVES CONVENCIONALS:
Les habilitats convencionals (saber començar, mantenir i acabar converses).
L’escolta activa i l’empatia, faciliten la interacció amb la persona usuària i millora la comprensió del que ens vol transmetre.
EL MANEIG DEL LLENGUATGE VERBAL: serà fonamental adaptar el missatge a la realitat i a les condicions de la persona. Hi ha altres aspectes en l’ús del llenguatge verbal que són comuns: