Textos periodístics i científics: anàlisi i característiques

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 11,22 KB

Els textos periodístics

Els textos periodístics tracten temes d’actualitat. Presenten una intenció que en alguns casos és molt objectiva, però que en d’altres no ho és tant. Són produïts per un emissor que pot ser l’empresa propietària, que decideix l'orientació ideològica; les agències, que proporcionen el material; o el periodista, que segueix l'orientació del diari. A banda dels periodistes, també hi ha els col·laboradors, que són externs. Van adreçats a un receptor, és a dir, un públic molt ampli. Aquests textos segueixen el canal visual (premsa), auditiu (ràdio), i audiovisual (televisió).

Els textos periodístics transmeten un missatge a partir d’un codi determinat. Aquest és el codi lingüístic, però també n'hi ha de no lingüístics (fotos, esquemes, etc.). La varietat lingüística que seleccionem és l’estàndard perquè són comunicacions formals que s’adrecen a un públic ampli i variat.

En què es diferencia la llengua del periodisme de la llengua col·loquial?

  • El grau de formalitat és més alt en els mitjans de comunicació.
  • Relació entre emissor i receptor.
  • En la temàtica el referent és la realitat.
  • La finalitat objectiva.
  • La funció del llenguatge més important és la referencial.

Quins són els gèneres textuals relacionats amb el periodisme?

Segons la funció que compleixen n’hi ha dos tipus: la informativa, i la interpretativa.

  • La informativa, com ara la notícia, la crònica, el reportatge, i l’entrevista.
  • La interpretativa, com ara editorials, articles d’opinió, cartes al director i els articles de crítica.

Les tipologies textuals més freqüents són la narrativa i l’argumentativa. També hi ha l’expositiva combinada amb l’argumentativa en el cas dels articles d’opinió; en l'entrevista, la conversacional; en les revistes, la predictiva; i la instructiva s’utilitza en receptes de cuina, rutes turístiques, etc.

Aspectes lingüístics

La finalitat del text defineix la funció que predomina. Si és informatiu, la seva funció serà la referencial perquè vol ser objectiu i denotatiu.

El fet que el destinatari sigui un públic molt ampli obliga a aconseguir textos clars. El llenguatge ha de ser molt precís. Des del punt de vista morfosintàctic, trobarem una sintaxi simple, frases curtes que segueixen l’ordre lògic. Els verbs estaran en mode indicatiu i la seva modalitat serà l'enunciativa i amb 3a persona del singular. També hi ha aposició, és a dir, s’explica el significat de la paraula anterior. Des del punt de vista lexicosintàctic, hi ha precisió en les paraules en funció de la claredat. Evitarem arcaismes, cultismes, tecnicismes, etc. El lèxic ha de ser denotatiu. Això és vàlid pel periodisme d’informació. L’opinió té llibertat a l'hora d’utilitzar recursos. Té la funció conativa i expressiva.

Textos científics i humanístics

Tipologies textuals

En els textos científics normalment hi trobem la tipologia expositiva i l’argumentativa, però en alguns casos també hi podem trobar la descriptiva amb la finalitat de descriure éssers, fenòmens, objectes, etc. Aquesta informació es parteix del tema general i es continua amb els subtemes. L’estructura sintàctica és el SN format per un nom i un CN. Els adjectius són especificatius que extreuen informació. No tenen cap mena de càrrega emocional ni res. Són molt freqüents les enumeracions i els verbs copulatius. A vegades podem trobar una tipologia instructiva. Les seves característiques són: verbs amb imperatiu i perífrasis d’obligació.

Mètode

El mètode és el procés de raonament que seguim. Pot ser de dos tipus: deductiu o inductiu.

  • El mètode deductiu és aquell que va del general al particular.

Universal → particular; abstracte → concret; tot → parts; lleis generals → lleis particulars; tesi → arguments → exemples.

  • El mètode inductiu és aquell que va del concret al general.

Particular → general; concret → abstracte; parts → tot; lleis particulars → lleis generals; exemples → arguments → tesi.

Aspectes lingüístics

  1. El signe lingüístic que s’utilitza és el català escrit.
  2. La modalitat oracional més freqüent és la referencial, ja que és la funció que ens limita a donar-nos informació, però també hi pot haver l'enunciativa o la declarativa.
  3. No trobarem oracions exclamatives, dubitatives, interrogatives, etc., però sí les interrogatives retòriques, ja que no implica una resposta immediata.

Morfologia

El SN va acompanyat d’un adjectiu de caràcter especificatiu.

El verb es nominalitza, ja que es vol destacar conceptes.

Tipus de verbs

Molt verbs són copulatius, però normalment són verbs que fan referència a fenòmens (“-ent”), verbs d'un caire més abstracte (“-er”).

El temps verbal és el present de l’indicatiu perquè dona un caràcter atemporal i sempre expressa la realitat objectiva. Si el text és instructiu, estarà en mode imperatiu i estarà en 3a persona del singular o 1a del plural.

Característiques sintàctiques

Hi predominen les oracions actives, passives, reflexives i impersonals, ja que l’objectivitat demana impersonalitat.

Punt de vista sintàctic

El CN és abundant (S. Prep i subordinades adjectives, SN). La claredat implica una sintaxi senzilla on hi predominaran les coordinacions i juxtaposicions. En el cas que es tracti d’un text humanístic, hi haurà moltes més subordinades.

Connectors

Els connectors estructuren la informació i també n’hi ha que connecten lògicament el discurs.

Característiques lèxiques i semàntiques

Les paraules han de ser unívoques, no hi ha d'haver ambigüitat, només han de tenir un únic significat. Hi ha la creació de noves paraules.

Els llenguatges d’especialitat es defineixen també pels processos que presenten en la formació de paraules noves. Tenim diverses maneres:

  • Neologismes: que és la creació de paraules a partir del grec i el llatí.
  • Manlleus: són paraules adoptades d’altres llengües.
  • Especialització semàntica: que és utilitzar un mot existent tot donant-li una aplicació específica.
  • Composició sintagmàtica: designa una noció amb la combinació de diversos elements (2 paraules).
  • Acrònims: formació de noves unitats amb la unió de les inicials de cada mot (sida).
  • Metonímia: denominar un element amb el nom del seu inventor.

Textos informatius

La notícia

La notícia és un text informatiu que ens informa d’un fet o esdeveniment d’actualitat. S’estructura a partir de sis preguntes bàsiques: qui? (qui el protagonitza), què? (què ha passat), quan? (quan ha passat), on? (on ha passat), per què? (les causes) i com? (de quina manera).

Aquesta estructura s’anomena piràmide invertida. Contenen sempre aquesta estructura: un títol, una entrada o lead i un cos. De vegades van signades pel periodista o per tota la redacció del diari. El títol exposa de manera clara l’essència de la notícia. El lead és el primer paràgraf que està escrit en negreta i conté les dades bàsiques de la notícia i respon el qui i el què. El cos contesta a la resta dels interrogants.

L'entrevista

És un diàleg extens i a fons que manté el periodista amb un personatge d’actualitat. El seu objectiu és aconseguir el màxim d’informació o bé sobre la persona o bé sobre el tema del qual està especialitzat. Hi ha dos tipus d’entrevista:

  • L’entrevista de personalitat: el seu objectiu és revelar el món interior d’una persona rellevant, prestigiosa o popular. El text pot reflectir diferents varietats lingüístiques.
  • L’entrevista d’opinió: se centra en les manifestacions i comentaris d’algú que està qualificat en alguna matèria.

L’entrevista en general va precedida de la presentació del personatge. És conversacional i té com a funcions l'apel·lativa, l’emotiva i la referencial.

El reportatge

És un article periodístic d’extensió variable. Tracta d’una manera exhaustiva temes que no són de plena actualitat però que tenen interès per al públic. El repòrter és el que busca temes i dona la informació. L’estructura que té és el títol, molt elaborat; l'entrada (de vegades); el cos; i el suport gràfic. Les seves tipologies són la descriptiva, la narrativa o l’expositiva. A l’últim paràgraf es resumeix la idea central.

Els gèneres d’opinió

Influeixen en la consciència dels lectors, el seu estil és molt divers. Les seves característiques són:

  • Utilització de la llengua estàndard.
  • No hi ha vulgarismes ni barbarismes.
  • Presència de neologismes.
  • Substitució de paraules cultes per altres de més usuals.
  • Utilització de diferents tipologies textuals, però normalment són l'expositiva i l’argumentativa.
  • Sempre ha de quedar clar què és la dada objectiva de la mateixa opinió.

Els gèneres d’opinió tenen també uns subgèneres:

L'editorial

Els diaris dediquen una o dues pàgines als editorials. Defineixen el periòdic. S’ha de ser molt precís a l’hora d’escriure’l. No va signat. La seva estructura és:

  • La introducció: enunciar directament el tema, és un espai molt sintètic i normalment el periodista sintetitza les dades objectives.
  • El desenvolupament: hi ha la tesi i els arguments.
  • La cloenda: es fa més evident la interpretació de l’editorialista.

Hi ha diferents tipus d’editorials:

  • Didàctic: instrueix al públic sobre algun tema.
  • Interpretatiu: aporta opinions, arribar a unes conclusions que no són definitives.

Els articles d’opinió

Exposen l'anàlisi, crítiques, valoracions sobre fets i temes actuals i d’interès general i poden ser de caràcter científic, històric, social, humà, etc. La seva estructura és més variada. S’escriu amb tipologia expositiva o argumentativa. Utilitza divulgatius, descarta tecnicismes, expressions poc comprensibles. El títol pot suggerir el to de l’article, humor, crítica, etc. Van signats per l’autor/a. Hi ha 4 tipus:

  • Comentari: article molt precís que sol tenir un espai propi i el redacta un periodista habitual. Tracta temes molt variats.
  • La columna: l’escriu un personatge de prestigi que té la confiança de la direcció del diari. És un text seriós i profund, però a vegades pot adoptar un to humorístic.
  • La col·laboració: és més extens, ampli. El porten a terme col·laboradors experts en alguna matèria, nacionals o estrangers.
  • L’acudit: expressió d’una opinió en què l’especialista mira l’actualitat des d’un punt de vista crític i incisiu.
  • Les cartes al director: exposen crítiques sobre fets actuals. Només pot ocupar 20 línies. Van signades i el seu registre lingüístic és respectat.

La crítica consisteix en la ressenya informativa i avaluadora d’una obra, llibre, etc.

Entradas relacionadas: