Textos expositius especialitzats

Llengua i text:

El llenguatge és present en tots els avenços de la societat. El desenvolupament científic i tecnològic no es pot entendre sense la comunicació entre les persones i el debat constant sobre les idees. Qualsevol descobriment científic, qualsevol activitat professional, o qualsevol reflexió artística no es pot deslligar de les produccions lingüístiques, per això parlem de textos d’especialitat, textos que aborden temàtiques específiques, que transmeten coneixement i que utilitzen recursos lèxics, gramaticals i discursius característics.

1. La comunicació especialitzada:

La comunicació especialitzada inclou textos especialitzats o d’especialitzat, que es refereixen a continguts específics, relacionats amb la ciència, la tècnica o el món professional, i que són emesos per experts o especialistes.

//

Ara bé, els textos especialitzats són variats. Cada textespecialitzat es caracteritza per la temàtica específica, pel propòsit que persegueix, epl destinatari a qi va adreçat iper altres variables comunicatives. Així podem classificar els textos especialitzats segons el canal. Una altra variable dels textos especialitzats és el nivell d’especcialització, condicionat pels destinataris. La formalitat és un altre dels trets que permeten distingir textos d’especialitat.

1.1 El discurs jurídic:

La ciència es proposa comprendre el món, explicar com és i, en alguns casos, predir el seu comportament. Els textos especialitzats que solen emetre els científics corresponen a gèneres diversos: articles de revistes especialitzades, llibres de text, monografies, etc. Aquests textos responen preferentment a cert models textuals: textos descriptius, narratius, argumentatius, predictius, però sobre tot textos expositius o explciatius.

1.2 La redacció tècnica:

La tècnica tracta d’actuar sobre la realitat, aplicant les conclusions a què arriba la ciència. El seu propòsit és construir alguna cosa per modificar la realitat.

//

Les aplicacions científiques, i en general, el desenvolupament tecnològic tenen, a més d’un vessant científic (la recerca) i d’un vessant acadèmic (l’ensenyament superior), una producció molt alta del que s’anomena redacció tècnica. Els textos tècnics són preferentment textos descriptius (guies), directius (instruccions de muntatge, normatives) o, en general, textos expositius on es fan explícites les tècniques o els emtodes de treball a mñes de descriure els mitjans (documentació tècnica d’un sistem ainformatic, epr exemple).

1.3 El discurs jurídic:

La denominació llenguatge jurídic o discurs jurídic, esrefereix al conjunt de textos que s’utilitzen en l’àmbit de la justícia: denüncies, demandes, etc.

//

Aquests textos es caracteritzxen perquè segueixen una estructura molt pautada, i perquè contenen terminologia i fraseologia específica molt fixada.

1.4 El llenguatge administratiu

Es coneix com allenguatge administratiu tota la redacció tècnica associad al món de l’administració, pública o privada. Qualsevol acte administratiu comporta la generació de textos escrits que garanteixen la transmissió comunicativa: cartes , formularis, etc.

//

Els ciutadans ens comuniquem amb les administracions públiques a través d eocuments específics, sovint d’estrucura fixada.

//

La comunicació administratica també afecta a les relacions privades: laborals entre treballadors i empreses, etc.

2 Textos expositius:

Els textos expositius, els mes abundant entre els especialitzats, es caracteritzen per presentar conceptes, en forma d’analisi ode síntesi.

//

Per tant, un text expositiu pot incloure fragments descriptius i fragments anrratius, però es caracteritza fonamentalment perquè transmet ordenadament cocneptes de ciència, la tecnología, la història o la cultura, els descriu, els defineix, els explica i, en definitiva, ajuda aconsolidar el coneixement. Inclouen sovint recursos textuals com la definició sintètica de conceptes o al descripció analítica de tres distintius. De fet, aquesta denominació pos l’èmfasi precisament en el desig d’explicació que tenen la ciència i l’ensenyament: no només es pretén introduir un concepte, sinó aprofundir-hi, relacionar-lo amb altres conceptes i, fionalment, explicar com permet avançar en el coneixement del món.

//

Els textos explicatius també es poden considerar com un subtipus específic dels textos expositius, caracteritzats per odrdenar els continguts d’accord amb un esquema dual de plantejament i solució del problema, propi de la recerca..

//

Les idees dels textos explicatius progressen ordenadament, condicionades perpropòsit comunicatiu que tenen, a través de relacions lògiques molt explícites, que expressen causes, cosequencies, condicions, etc. Podem identificar aquestes relacions lògiques en la progressió dels textos explicatius a través dels coenector texutals (conjuncions, adverbis, locucions) i d’altres marcadors ( verbs o substantius que expressen relacions).

2.1 Característiques dels textos especialitzats:

Allò que identifica d’entrada els textos expositius, i en general els textos especialitzats, és la temàtica especialitzada i una selecció de vocabulari representatiu, la terminologia.

//

Els textos especialitzats presenten, certes tendències discursives que els distingeixen dels textos literaris o dels col·loquials: universalitat, objectivitat i precisió.

//

La voluntat de la ciència d’explicar qualsevol fenomen, sigui quin sigui el seu Març espacial o temporal, i el caràcter internacional de les activitats científiques i comercials confereix als textos especialitzats aquesta universalitat. En la llengua això es manifesta per l’abundància de manllus o d’internacionalismes, termes molt semblants en totes les llengües. La comunicació especialitzada vol oferir una apreça d’objectivitat o neutralitat, en tractar la informació tot rebutjant la connotació, l’emoció o els prejudicis. En els textos especialitzats, en són senyals la manca de recursos ezpresssius, com l’humor o els sentits figurats, i la prefrència per construccions impersonals.

//

Els autors de textos especialitzats cerquen la precisió, basada en al correspondència estricta entre formes i significats. Per això, els textos especialitzatsinclouen definicions de conceptes, descripcions acurades d’objectes i classificacions sistemàtiques; i poden contenir codis artificials, com xifres, sñimbols, fórmules, codis informàtics, irecursos gràfics com taules, il·lustracions o fotografies.

3. La terminologia:

La terminologia és el conjunt d’unitats lèxiques o termes que constitueixen el vocabulari propi d’un llenguatge d’especialitat.

//

Els textos especialitzats es construeixen amb recursos comuns de la llengua general (fonologia, sintaxi, lèxic, connectors) i amb recursos lèxics propis (la terminologia).

//

Els termes són unitats lèxiques característiques i freqüents d’un àmbit d’especialitat, que transmeten conceptes rellevants d’aquest àmbit, i que es caracteritzen per la precisió, l’objectivitat i al universalitat. El significat dels termes ha de ser precís, i no pot estar condicionat pel context.

//

La terminologia s’adequa a la tendència a l’objectivitat, evitant recursos expressius habituals en la llengua comuna, com l’ús del diminutiu. Els senyals d’internacionalització també l’aporten els termes, amb manlleus, o internacionalismes.

3.1 La creació de termes:

Les terminologies s’han d’adaptar als canvis produïts en els àmbits especialitzats.

//

Nous descobriments, noves teories, noves invencions i noves tecnologies causen inevitablement l’aparició de nos termes. De vegades, hi ha termes que canvien de significat, i altres que deixen d’usar-se perquè queden obsolets.

//

Els procediments de formació d’unitats lèxiques són els mateixos per crear paraules de la llengua comuna que epr crear termes especialitzats. L’única diferència es troba en el fet que en alguns llenguatges d’especialitat predominen uns recursos per damunt d’altres o que algusn recursos s’usen preferrentment en un àmbit.

//

Els llenguatges d’especialitat també acullen parauls de la llengua comuna que adquireixen un significat tècnic específic (ratolí en informàtica). En algunes especialitats s’usa el llatí per a les nomenclatures de les espècies. Algunes sigles originals de lleguatges d’especialitat han acabat fonent-se en una paraula simple. DERIVACIÓ: PREFIXACIÓ, DERIVACIÓ:SUFIXACIÓ, COMPOSICIÓ, FORMACIÓ DE SINTAGMES, MANLLEUS.

3.2 Fonts per a la terminologia:

Podem trobar informació sobre terminologia específic en vocabularis especialitzats per a la temàtica. Els diccionaris generals de llengua o alguns diccionaris bilingües tanbé contenen entrades que són termes d’àmbit especialitzats però solen ser els més difosos entre la població en general.

//

Les llengües amb al necessitats de normalització lingüística es doten d’organismes per reforçar la creació de termes i la dinamització de l’ús de la llengua en sectors professionals i científics.