Text teatral catala

El gènere teatral o dramàtic s’escriu en vers o en prosa.És el gènere al qual pertanyen totes les obres que tenen com a Finalitat representar una acció dalt d’un escenari.
El text teatral,és creat per Ser interpretat, i només de manera secundària, per ser llegit. És per això que Presenta unes característiques ben diferenciades:1. L’obra no és escrita per ser representada;2. El receptor no és una sola persona, sinó un Grup, el públic;3. El canal no és el llibre, sinó l’espai escènic;4. Sovint no compta amb la caracterització directa dels personatges, Sinó que es presenten a mesura que avança l’obra (caracterització indirecta)5. Hi apareixen signes lingüístics i no lingüístics (propis del Llenguatge no verbal)6. No hi ha narrador; el punt de vista és mostrat Pels personatges.7. Les informacions que en una obra narrativa Donaria el narrador, aquí queden recollides en les anomenades acotacions (en Cursiva en el text)
Una obra de teatre està formada per diversos tipus de text: el text Escènic, el text acotat i el text principal (=indicacions adreçadés al lector i Possible director. Reben el nom general de didascàlia. Inclou nom dels personatges, apunts sobre decoració i acció I acotacions)

·El text escènic va adreçat al Director de l’obra i consisteix en la descripció sobre com cal desenvolupar L’espectacle. Inclou informació sobre el codi gestual o tonalque mai apareix publicada en el text principal. No totes les obres Disposen de text escènic.

·El text acotat és aquella part del Text escrit que apareix entre parèntesis o en cursiva i que és una anotació Explicativa al marge d’una obra teatral, per explicar la disposició, els gestos I la manera d’actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus d’acotacions:1. Les acotacions d’acció són indicacions sobre allò que fa el Personatge (seure, entrar, sortir…)2. Les acotacions de caracterització són indicacions sobre les Característiques d’un personatge determinat: simpàtic, cruel…3. Les acotacions de to indiquen la manera com parla un personatge: Cridant, rient, amb ràbia…

·El text principal és el text que Forma part de la representació. És tot allò que forma part de la parla dels Actors: diàlegs, monòlegs…

3. L’estructura:

El text teatral acostuma a organitzar-se en actes:
Cadascuna de les parts en què es divideix una obra -marcat normalment per La baixada del teló–. Tot i que el nombre d’actes pot variar, tradicionalment Les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus I el desenllaç.Els actes consten d’escenes i Quadres:
Les escenes són Les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l’acció, Pel temps, per l’entrada i sortida dels personatges. Una escena és un fragment De l’obra en què hi apareixen els mateixos personatges. L’aparició o sortida D’un d’ells fa que aparegui una nova escena. El nombre d’escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de Déu.//El quadre és la Part d’un acte que té el mateix lloc o ambient. Cada quadre té el seu decorat Que, quan canvia, fa que canviï el quadre. És a dir, un quadre és la subdivisió Temàtica d’un acte, assenyalada per un canvi en el decorat.

4. El discurs teatral:

El diàleg és la Forma més estesa del discurs teatral. Quan s’analitzen els diàlegs, cal tenir Present la situació dels interlocutors (igualtat, inferioritat…), la forma D’actuar (dialècticament, si es repliquen complementàriament, expositivament i Interrogativament), i la relació amb l’acció (si la matisa, la posa en Moviment…).

En molts casos, el diàleg es trenca per la llarga intervenció d’un Dels personatges; en aquest cas podem parlar de monòleg:
Discurs no adreçat directament a un interlocutor. És un Diàleg interioritzat en què un mateix és alhora l’emissor i el receptor.També existeix el soliloqui (un Personatge es parla a ell mateix i sense testimonis) i l’apart (quan es fa participant o còmplice al públic de la Història, sense que se n’esperi resposta).

5. L’espai:

L’espai escènic és L’espai que percep el públic durant la representació. Varia segons la concepció De l’obra//L’escenografia és el Conjunt d’elements que s’afegeixen a l’espai escènic per reduir un determinat Ambient o clima. Inclou els elements decoratius, el mobiliari, la il·luminació I l’atrezzo, que és el conjunt D’accessoris que complementen la caracterització dels actors i d’objectes que Es fan servir durant la representació//L’escenari és la part Del teatre on es col·loca el decorat i on es desenvolupa majoritàriament L’acció dramàtica//La tramoia és el Conjunt de mitjans mecànics emprats per fer les transformacions escèniques, Canvis de decoració, efectes especials… En el teatre tradicional el teló, s’apuja i s’abaixa marcant L’inici i l’acabament dels actes.

6.1 Tragèdia

La tragèdia és un gènere clàssic nascut a Grècia. Els seus personatges , pertanyents a les divinitats o la noblesa, han de lluitar contra un destí Inevitable. El final és sempre tràgic i el llenguatge és culte.

És el gènere més estretament vinculat al món grec. A l’Edat Mitjana la Tragèdia pràcticament va desaparèixer, però s’activà novament a partir del s. XVI. En els temps contemporanis la tragèdia ha sofert una transformació molt Profundes i, de vegades, es confon amb el drama, es fa tragèdia col·lectiva o S’enfronta l’heroi amb l’absurd.

6.2 Comèdia

Presenta personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians i Prosaics, situacions imprevistes, obstacles que dificulten la realització d’una Acció en la qual els personatges es mostren ridículs, ignorants, però que té un Final felíç, on es recupera l’ordre de totes les coses i de totes els valors Criticats. La comèdia pretén provocar el riure de l’espectador. Els personatges Solen ser simplificacions arquetípiques, que encarnen un defecte o un valor que No quadra amb l’esquema vigent.

6.3 Tragicomèdia

Gènere dramàtic que comparteix elements de la tragèdia i de la Comèdia. Va ser conreada sobretot a Roma. Shakespeare i Lope de Vega l’adopten Com a eina per renovar els gèneres dramàtics. Té una sèrie de característiques Constants:

o els personatges pertanyen tant a capes populars com aristocràtiques,

o l’acció, seriosa o dramàtica, no acaba en Catàstrofe,

o l’estil no és unitari: el llenguatge elevat, Propi de la tragèdia, contrasta amb el llenguatge col·loquial quotidià, típic De comèdia.