Aquest terme es refereix al sector del franquisme refractari a qualsevol canvi polític que comportés una hipotètica democratització del sistema.

La rehabilitació internacional del franquisme

Amb l’inici de la Guerra Freda, Franco va començar a ser considerat un aliat d’un alt valor estratègic a la Mediterrània. / Es van iniciar converses amb els Estats Units per tal d’establir un tractat bilateral. El 1953 es va signar l’acord que permetia a l’exèrcit nord-americà d’establir bases militars a Morón, Rota, Torrejón de Ardoz i Saragossa; a canvi, Espanya  rebria ajut econòmic. / El patrocini nord-americà va permetre que l’Espanya franquista fos admesa a: l’UNESCO, l’ONU i el Fons Monetari Internacional. El 1959 el president nord-americà Eisenhower va visitar el país. / Europa va rebutjar la petició d’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea. / El 1953 es va signar també el Concordat amb la Santa Seu, que va acabar de legitimar moralment el règim davant la comunitat internacional. L’Estat franquista va conservar la capacitat d’intervenir en la designació de bisbes, però, a canvi, va fer nombroses concessions a l’Església.

L’esgotament del model autàrquic (1950-1959)

Fracàs de la política econòmica autàrquica.

Primers reajustaments i fi del racionament

A començaments dels anys cinquanta, el racionament, l’augment dels preus i els problemes de l’estraperlo afectaven amb força a la població. / Franco va canviar la major part del seu govern. El nou ganivet naixia amb l’objectiu prioritari d’intentar millorar l’economia del país. També va ser present en aquest govern l’almirall Luis Carreró Blanco, que es va anar convertint en l’home de confiança del dictador. / L’arribada dels primers ajuts procedents dels Estats Units va coincidir amb l’inici de la liberalització de l’estricte Març econòmic autàrquic. Els crèdits van permetre augmentar les importacions i millorar la producció agrària. El resultat fou la recuperació d’un nivell de renda d’abans de la guerra.

Crisi i oposició en els anys cinquanta Les revoltes estudiantils

El ministre d’Educació havia pretès normalitzar la situació universitària permetent que tornessin professors exiliats. / Grups d’estudiants van sol·licitar permís per celebrar un congrés d’estudiants al marge de la SEU (Sindicato Español Universitario). / El febrer de 1957 va tenir lloc la primera Assemblea Lliure d’Estudiants de la UB.

L’oposició

L’enfrontament amb el règim es va produir bàsicament des de tres àmbits d’actuació: - L’oposició obrera va demostrar la seva capacitat de mobilització en les convocatòries de vaga, com la de tramvies de Barcelona el 1951 o les vagues a les fàbriques del País Basc el 1956.
- L’agitació universitària, tal com hem vist. - Principals partits polítics de l’oposició,  el PSOE i el PCE. En el PCE, Santiago Carrillo promovia l’alternativa de reconciliació nacional i l’entesa amb la resta de forces de l’oposició.

>Moviments nacionalistes

A Catalunya, el 1950 es formà el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, que coordinava els grups polítics que s’oposaven al règim i feia enllaç amb l’exili. També aparegué el moviment Cristians Catalans (CC), que va organitzar la campanya de la “P” de protesta. / El 1959, al País Basc va aparèixer com una escissió del PNB, un grup   juvenil anomenat ETA, que va iniciar la lluita armada amb l’objectiu d’aconseguir la independència. / Reacció enfront les declaracions anticatalanes de Galinsoga, director del diari La Vanguardia. El CC va proposar un boicot al diari. Poc després es van produir els anomenat fets del Palau de la Música, en què part del públic va cantar el Cant de la senyera. Això va originar nombroses detencions, com les de Jordi Pujol.

La descolonització del Marroc

La descolonització precipitada del Marroc va desestabilitzar el règim. Quan França va decidir de concedir la independència a la seva zona del Marroc, els desordres a la zona espanyola van dur al govern a prendre la mateixa decisió. / Els enfrontaments que es van produir a la zona d’Ifni van provocar una crisi que va conduir a una profunda remodelació del govern. Franco va incorporar els primers ministres tecnòcrates.

Entre l’oberturisme i l’immobilisme polític (1959-1973) Les noves elits

Franco va repartir el poder entre dues famílies polítiques: els tecnòcrates de l’Opus Dei i els reformistes del Movimiento. Els tecnòcrates proposaven una liberalització econòmica. Els reformistes van mirar de dur a terme reformes que permetessin al règim d’evolucionar políticament.

El reformisme franquista

Àmbit laboral

La Llei de Convenis Col·lectius permetia la negociació directa dels salaris i les condicions de treball entre empresaris i obrers. Supressió dels càstigs per «activitats obreres per a finalitats no polítiques». -

Àmbit social

La Llei de Bases de la Seguretat Social integrava una Seguretat Social que va permetre multiplicar les institucions sanitàries. -

Àmbit polític

es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) com a efecte per l’execució del comunista Julián Grimau. El TOP, integrat per jutges civils, va passar a encarregar-se dels delites polítics. > Es va aprovar la Llei de Premsa que suprimia la censura prèvia, tot i que no desapareixia el control governatiu. >L’obertura ideològica es va confirmar amb la Llei de Llibertat Religiosa per la qual es concedia el lliure exercici del culte a les pràctiques religioses no catòliqües. >La Ley Orgánica del Estado instaurava el sistema de la democràcia orgànica. Aquesta llei introduïa un sufragi molt limitat per a escollir al tercio familiar. >Les reformes legislatives van culminar finalment amb la Ley de Sucesión per la qual Joan Carles de Borbó fou designat successor del dictador.

L’enfortiment de l’oposició

L’oposició al règim es va estendre ràpidament.

La reuníó de Munic

El 1962 es va celebrar a Munic una reuníó. Es tractava d’un encontre per a discutir sobre la necessitat que els països europeus exigissin una democratització del règim franquista. / Van acudir-hi representants de l’oposició interior i de l’exili. La reacció del règim no es va demorar i bona part dels assistents procedents d’Espanya es van haver d’exiliar.

Els anys del “miracle” econòmic espanyol (1959-1973)

El desenvolupament precipitat i desequilibrat o desarrollismo no va estar exempt de nombroses contradiccions i deficiències.

El Pla d’Estabilització de 1959

Espanya s’havia incorporat al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial. Aquestes institucions van exigir la liberalització de l’economia espanyola i van recomanar a les autoritats una sèrie de mesures que es van recollir en el Pla d’Estabilització de 1959.
/ 

Les mesures adoptades foren el control de la despesa pública, l’ajust del canvi de la pesseta, l’impuls a les exportacions, els incentius a les inversions estrangeres i la congelació dels salaris Les conseqüències foren immediates i, encara que els costos socials van ser considerables es  va aconseguir sanejar l’economia.

Els factors del desenvolupament econòmic

- La liberalització de l’economia, que va permetre que el país pogués beneficiar-se de l’auge de l’economia europea. Arribada al país d’importants inversions de capitals estranger. -
L’emigració interior i exterior, principalment de la població agrària, a les ciutats. La mà d’obra emigrada es va convertir en mà d’obra abundant i barata. Els qui se’n van anar a Europa van esdevenir una font de divises, en repatriar bona part dels seus salaris. - L’ espectacular desenvolupament del turisme.
/ Aplicació d’un programa de planificació econòmica que pretenia el creixement econòmic mitjançant plans de desenvolupament. Així van sorgir els anomenats pols de desenvolupament per tal d’afavorir-hi la implantació d’indústries.

El boom de la indústria i el turisme

La indústria metal·lúrgica va destacar per la fabricació de béns d’equipament i, sobretot, pel creixement de la indústria de l’automòbil. / La indústria química es va diversificar enormement. Es van instal·lar fàbriques de productes farmacèutics, plàstics i fibres tèxtils.

El paper de l’Església

Cada cop més sectors de l’Església van actuar com a consciència crítica del règim. Els sacerdots joves van assumir la renovació plantejada pel Concili Vaticà II. Els sacerdots obrers es preocupaven de les condicions de vida dels seus feligresos, organitzant associacions de veïns i grups obrers. / Al País Basc i a Catalunya amplis sectors de l’Església van intensificar les reivindicacions en favor de la llengua i la cultura pròpies. A Catalunya es va iniciar la campanya «Volem bisbes catalans». / La Caputxinada fou una assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB, que es dugué a terme al convent dels Caputxins de Sarrià.

La radicalització de l’oposició

Onada de vagues. El 1964 es va constituir el sindicat Comissions Obreres. El moviment estudiantil va ressorgir, i mobilitzacions i tancaments foren continus fins a la fi del franquisme. / El Partit Comunista a Espanya i els PSUC a Catalunya van ser els grups opositors que comptaren amb una millor organització. 

L’ocàs del règim

A la fi dels seixanta, el declivi físic de Franco, la pressió de l’oposició i fins i tot la dinàmica econòmica van fer paleses les limitacions del règim. / Va esclatar el major escàndol de la història econòmica del franquisme, el cas MATESA. Aquesta empresa feia una utilització fraudulenta dels crèdits a l’exportació que rebia del govern. / Els intents reformistes es van concretar: > La Llei d’Associacions Polítiques va permetre que s’inscrivissin en el registre liberals moderats propers al règim. >La Llei Sindical donava autonomia a l’organització sindical respecte de l’Estat. >La Llei General d’Educació va establir l’EGB. / L’eficàcia de la repressió franquista en aquests anys va arribar a fer pensar que es podria aconseguir la liquidació d’ETA. Es va dur a terme un consell de guerra contra setze persones acusades de pertànyer a ETA, conegut com el procés de Burgos. / Tres anys després, ETA va atemptar, en l’anomenada Operación Ogro, contra l’almirall Carreró Blanco.

El sector de la construcció va créixer també espectacularment a causa de l’accelerada edificació a les ciutats. / Va tenir lloc l’entrada massiva del turisme europeu. Les principals àrees turístiques es van convertir, a causa dels baixos preus i del clima, en la solució ideal per les vacances. L’impacte del turisme fou múltiple i contradictori.

La fi de l’agricultura tradicional

El govern va facilitar diners per afavorir la mecanització. A més, la producció es va diversificar i especialitzar i va passar a estar orientada també cap al mercat exterior.

L’impacte demogràfic i social del desenvolupament

Espanya va culminar en els anys seixanta el seu procés de transició demogràfica. Aquest procés, caracteritzat per una reducció considerable de la mortalitat i un manteniment de les taxes de natalitat elevades va donar com a resultat un gran creixement demogràfic (boom dels seixanta). Però el fet demogràfic més significatiu d’aquests anys fou el gran èxode rural, que va portar a milions de persones a abandonar el camp. / La població es va urbanitzar acceleradament. L’allau d’emigrants va portar a una urbanització caòtica i desordenada. En ciutats com Barcelona i Madrid, existia un gran moviment de barraquisme. / L’accés a la societat de consum va emmascarar la gran desigualtat en la distribució de la riquesa entre els espanyols. Els espanyols van arribar a qüestionar-se perquè els altres països eren millors o tenien diferents costums.