Aquest terme es refereix al sector del franquisme refractari a qualsevol canvi polític que comportés una hipotètica democratització del sistema.

Carreró Blanco:

ministre durant el franquisme que esdevindrà la mà dreta de Francisco Franco. Va ser un dels ministres que va intentar reformar el model d’Espanya franquista i estava molt vinculat a l’Opus Dei i als tecnòcrates. Morirà assassinat per ETA a finals de 1973. 

SDEUB:

Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona va voler democratitzar la Universitat de Barcelona. Un dels fets més importants va ser la “caputxinada”. Amb la tancada al monestir dels caputxins de Sarrià el 1966.

Nova Cançó:

va ser un moviment de música en català que va tenir el seu auge a l’etapa final del franquisme. Reivindicava un major us del català. Alguns dels més importants van ser Raimon, Serrat, …

Fraga Iribarne:

va ser ministre d’informació i turisme franquista durant el desarrollismo que va representar la tendència més oberturista eliminada amb escàndol de MATESA. 

Autarquia

Ideologia seguida durant els primers anys del franquisme en la qual el país havia de ser autosuficient i la balança comercial sempre havia de ser favorable.

Cartilles de racionament

Document utilitzat durant la postguerra espanyola en què s'especificaven les quantitats dels productes bàsics que podia adquirir la població arran de la manca d'aliments. Va estar present fins 1952.

MATESA

Escàndol de corrupció que va esclatar l’any 1969 en una empresa textil que va apartar del govern a ministres aperturistes creant així el govern monocolor.

Laureà López Rodó:

ministre tecnòcrata vinculat a l’Opus Dei que va ser comissari del pla de desarrollo i que va canviar la política espanyola. En destaquen el pla d’estabilització i el plans quadriennals.

Invasió de la Vall d’Aran:

intent d’ocupació de la Vall d’Aran pels maquis comunistes durant l’Octubre de 1944 i que va durar 10 dies.

Tecnòcrates

Grup de persones amb formació econòmica que van participar en els governs de Franco a partir del 1957. Aquestes persones tenien un vincle d'uníó, ja que pertanyien a l'Opus Dei. Van dur a terme els Planes de Desarrollo que van possibilitar l'aixecament econòmic del país.

ETA

Euskadi i Llibertat va ser un grup nacionalista basc que es va crear l’any 1959 i que es va radicalitzar a la dècada dels 60 amb atemptats molt importants.

Marxa

Verda

Va ser una manifestació encapçalada i dirigida pels marroquins que pretenia controlar la zona del Sàhara Occidental dels espanyols. Aquest fet ha ocasiona molts problemes i enfrontaments entre bàndols com el Frente Polisario i El Marroc per la independència del Sàhara.

L'ascens al poder i l'estructura del règim franquista

L’ascens de Francisco Franco a la prefectura de l’Estat s’explica pel procés de concentració de poder militar i polític ocorregut durant la Guerra Civil. Davant la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra, la Junta de Defensa Nacional el va nomenar el Setembre de 1936 com a Cap del Govern de l’Estat i Generalíssim dels Exèrcits a Burgos. Aquesta preeminència militar es va completar en l’àmbit polític mitjançant el Decret d’Unificació d’Abril de 1937, que va fusionar les forces que donaven suport a l'aixecament (falangistes i carlins) en un partit únic, la FET y de las JONS, sota la direcció directa del mateix Franco. Amb la victòria definitiva l'1 d'Abril de 1939, el dictador va consolidar un poder personalista i absolut, autodefinint-se com a "Caudillo" i concentrant totes les funcions executives, legislatives i judicials.  L’organització i l'estabilitat d’aquest sistema de dictadura es va fonamentar en tres pilars institucionals o "famílies" que van garantir el control total de la societat espanyola.

El primer pilar va ser l’Exèrcit, que es va convertir en la columna vertebral de l’Estat, encarregant-se de l'ordre públic i la repressió sistemàtica dels vençuts, a més d'ocupar nombrosos càrrecs polítics com a ministres o governadors. El segon suport essencial fou l'Església Catòlica, que a canvi de recuperar el control de l'educació i la moral pública, va dotar al règim de legitimitat ideològica a través del nacionalcatolicisme, presentant la guerra com una "Cruzada".

Finalment, la Falange va actuar com l’instrument de control social i adoctrinament de les masses, gestionant a través del Sindicat Vertical i les seves organitzacions juvenils i femenines la vida quotidiana dels ciutadans sota els valors del Movimiento Nacional. Franco va saber gestionar aquests tres pilars mitjançant un equilibri de forces, repartint quotes de poder entre les diferents famílies per evitar qualsevol oposició interna que pogués posar en risc la seva autoritat absoluta.

AUTARQ VS DESARR

L'evolució econòmica del franquisme va passar d'un model tancat a una obertura accelerada. L’autarquia (1939-1959) va ser el model de la postguerra, inspirat en el feixisme, que buscava l’autosuficiència mitjançant una intervenció estatal extrema. L’Estat controlava la producció i els preus a través d’organismes com l’INI, però la manca de recursos i la corrupció van provocar un estancament profund, l’aparició de l’estraperlo i el racionament d’aliments. Cap a finals dels anys 50, el país estava a la vora de la fallida tècnica per la manca de divises i la inflació. Davant d'aquest col·lapse, els ministres tecnòcrates van impulsar el Pla d’Estabilització de 1959, que va suposar el pas cap al desarrollismo (1960-1975). Aquest pla va liberalitzar l’economia i va obrir el mercat espanyol a l’exterior seguint les pautes de l’FMI. Durant els anys 60, els Plans de Desenvolupament van fomentar una ràpida industrialització que va generar el "miracle econòmic espanyol", basat en l’entrada de capital estranger, el turisme i les remeses dels emigrants a Europa. Tot i que va provocar una gran modernització social i l’èxode rural cap a les ciutats, aquest creixement es va frenar bruscament amb la crisi del petroli de 1973.

2GM POSTURA F:

Durant la Segona Guerra Mundial, la postura de Franco va anar evolucionant en funció de la marxa del conflicte bèl·lic, passant per tres etapes clarament diferenciades segons el suport a les potències de l'Eix.

En una primera etapa (1939-1940)
, tot i les simpaties ideològiques cap a Hitler i Mussolini que havien ajudat a Franco durant la Guerra Civil, Espanya es va declarar oficialment neutral.
El país estava totalment exhaust per la postguerra i no tenia capacitat militar ni econòmica per entrar en un gran conflicte. Tanmateix, amb l'ocupació Alemanya de França el juny de 1940, Franco va canviar la postura cap a la non-bel·ligerància, fet que implicava un suport diplomàtic i logístic moral a l'Eix sense entrar formalment en combat. Fou en aquest moment quan es va produir l'entrevista d'.

L’evolució del conflicte va marcar el rumb del règim. Entre 1941 i 1942, Espanya va enviar la División Azul per donar suport als alemanys en el front rus, mantenint així una col·laboració activa però limitada. A partir de 1943, quan la derrota de les potències de l'Eix es va fer evident, Franco, aconsellat per la diplomàcia aliada i pel sector més monàrquic de l'exèrcit, va retornar a la neutralitat estricta i va començar a retirar els símbols més obertament feixistes del règim per intentar sobreviure a la imminent victòria aliada. Aquest gir estratègic pretenia presentar la dictadura com un règim catòlic i anticomunista més que no pas feixista.

TURIS + REF.LEG:

Durant l'etapa del "desarrollismo", el turisme i les reformes legals van ser dos eixos fonamentals per a la modernització econòmica i la supervivència política del règim, respectivament.

El turisme es va convertir, a partir dels anys 60, en la principal font de divises per equilibrar la balança de pagaments d’Espanya. La promoció estatal, sota el lema "Spain is different" impulsat pel ministre Manuel Fraga, va aprofitar els baixos preus i el clima per atreure milions de visitants europeus. Aquest fenomen no només va permetre finançar la industrialització i el creixement econòmic, sinó que va actuar com un motor de canvi social. El contacte amb els turistes va introduir nous costums, modes i mentalitats més liberals que contrastaven amb la moral rígida del nacionalcatolicisme, accelerant la secularització de la societat espanyola.

Paral·lelament, el règim va emprendre una sèrie de reformes legals per rentar la seva imatge exterior i adaptar-se als nous temps, tot i que sense qüestionar mai el poder absolut de Franco. Entre aquestes reformes destaquen:

• Llei de Premsa i Impremta (1966):

  
  També impulsada per Fraga, va suprimir la censura prèvia, tot i que va mantenir un estricte control mitjançant multes i l’autocensura dels directors de diaris.

• Llei de Llibertat Religiosa (1967):

  
  Va concedir una tolerància limitada als cultes no catòlics per evitar crítiques internacionals.

• Llei Orgànica de l’Estat (1967):

  
  Va pretendre culminar la institucionalització del règim, definint-lo com una "democràcia orgànica" i separant les figures de Cap de l'Estat i Cap de Govern.

• Llei de Successió (1969):

  
  Franco va nomenar Joan Carles de Borbó com el seu successor a títol de rei, amb l’objectiu de garantir la continuïtat del sistema "lligat i ben lligat" després de la seva mort.

Aquestes reformes van ser un intent de la dictadura per oferir una imatge de modernitat i "oberturisme" que facilités l'acceptació d'Espanya a Europa, malgrat que l’estructura repressiva del règim es va mantenir intacta fins al final.

MAQUIS

L’oposició al règim va passar de la resistència armada de postguerra a una mobilització social que va acabar per desbordar la dictadura. En una primera etapa (anys 40), la lluita es va centrar en el . L’acció més rellevant fou la invasió de la Vall d’Aran (1944)
, que va fracassar davant la forta repressió de l'exèrcit i la Guàrdia Civil, forçant el PCE i altres partits a abandonar la via armada a finals de la dècada per centrar-se en la lluita política interna.

A partir dels anys 60, l'oposició es va traslladar a les ciutats i es va diversificar:

• Moviment obrer:

  
  Va néixer un nou sindicalisme amb CCOO (1964), que utilitzava les eleccions al Sindicat Vertical per organitzar vagues i reivindicar drets laborals i democràtics.

• Estudiants i Església:

  
  La universitat es va convertir en un focus de protesta constant, mentre que sectors catòlics es van distanciar del règim arran del Concili Vaticà II.

• L’Assemblea de Catalunya (1971):

  
  Fou la plataforma unitària més important, agrupant forces polítiques i socials sota els eixos de llibertat, amnistia i el restabliment de l’Estatut.

Finalment, l’aparició del terrorisme, especialment d'ETA (fundada el 1959), va colpejar directament l’estructura del poder amb accions com l'assassinat del president Carreró Blanco el 1973, evidenciant que el règim estava políticament esgotat davant una societat que ja no el reconeixia.