Terme mitjà Aristòtil

L’ànima humana la podríem dividir també en racional i irracional

. Aristòtil diu que a cada funció li correspon una virtut pròpia, i aquestes virtuts pròpies són per la part racional les virtuts dianòetiques, per la irracional les ètiques.

Quan diem que una persona té caràcter volem dir que és capaç de sobreposar-se els desitjos, a la part baixa de l’ànima, a la part racional, la parca ens allunya del coneixement i ens vincula més el cos.

La funció racional és responsable del coneixement, les virtuts respectives a aquesta part són les dianoètiques/intel·lectuals.  Plató deia que era la saviesa i Aristòtil diu que és la prudència.

-prudència:

veure quina és la millor opció per assolir un fi, buscar els millors mitjans per assolir un fi. Consisteix en trobar el terme mig entre dos extrems viciosos, vol dir que hem de practicar la prudència perquè no es coneix, s’exercirà, s’arribarà a ella.

L’ètica aristotèlica és molt pràctica, hem d’assolir els coneixements, no ho coneixem encara.

És just qui exercita la justícia, els valors es practiquen.

És relatiu a l’individu aquest terme mig. Tothom ha de tenir la prudència poder trobar el Seu terme mig.

El valor, per exemple, és el terme mig entre la covardia i la temeritat, aquest terme mig de la valentia.

Ser felíç implica ser prudent, la prudència és el terme mig.

Els valors es coneixen perquè la té per Aristòtil la virtut sobretot es practica.

-voluntad:

de voler practicar la virtut, trobar aquest terme mig. S’allunya molt de intel·lectualisme moral de Sócrates. Bo és que practicar la bondat, qui no ho fa o no ho vol fer no és bo.

Per Aristòtil les Zaruma no té res per naturalesa, les Zaruma es fa, es practica, a través de la voluntat, el caràcter, la prudència. És una qüestió de costum, ens hem d’acostumar a ser virutosos, ho hem de treballar.

Tots tenim la capacitat i potència per ser felíços però no tothom arriba a ser felíç perquè si la felicitat depèn del caràcter, voluntat, si és l’exercici de la part racional de l’ànima. Per ser felíç caldrà tenir les condicions materials necessàries: caldrà sí virtuosos, i per això caldrà caràcter i per això haurem d’haver crescut en un entorn on ens hagin educat bé tingut fortuna, sort.

Per tant, cal fortuna, tenir les condicions materials cobertes, haver rebut una ocasió, haver nascut en una ciutat més o menys justa. Punt.