Teràpia Psicològica: Models, Objectius i Psicoanàlisi

Criteris per Explicar Problemes Patològics

Criteri Estadístic

Les variables psicològiques que defineixen un individu tenen una distribució normal en la seva població de referència. Tota conducta, emoció o pensament que es separi de la normalitat es considera patologia. Així, podem diferenciar una persona amb estabilitat emocional d'una neuròtica, o bé una capacitat alta d'una de baixa. Aquest criteri no és vàlid perquè, considerem que tots els genis pensadors i artistes han estat i són trastornats?

Criteri Biològic

El comportament anormal és conseqüència del funcionament imperfecte de l'organisme. Hi ha alguna alteració del cervell, estructural o emocional. Malgrat la seva importància, també cal considerar els processos influïts per factors psicosocials i ambientals.

Criteri Social

Pels estudis transculturals, el que és normal en una cultura pot ser anormal en una altra.

Criteri Subjectiu i Personal

Cada individu ha de saber quin és el seu patiment o la seva incapacitat per desenvolupar la seva vida, però aquest criteri tampoc és vàlid perquè hi ha molta gent que no vol conèixer els símptomes.

Diferents Models de Categorització

Model Biofisiològic

Es considera que el trastorn mental és una malaltia física més. Es busquen les causes biològiques de qualsevol alteració, tant si són genètiques, neurològiques o bioquímiques. Aquest model ha estat desenvolupat per la psiquiatria, que tracta única i exclusivament el símptoma i no les causes de la malaltia. El tractament es fa fonamentalment amb fàrmacs.

Model de Conducta

Descriu el comportament com un tot, i les variables que influeixen en la conducta anormal són tan variades i complexes com les de la conducta normal. Els seguidors d'aquest model conceben la teràpia com una tasca educativa que consisteix a ensenyar a la persona a enfrontar-se amb les seves dificultats i a adquirir més control sobre la seva vida.

Model Biopsicosocial

Considera que l'organització jeràrquica de les disciplines científiques es correspon amb els diferents nivells d'organització de la naturalesa, on el nivell inferior és una part del superior. Aquest model intenta explicar la complexitat de la conducta des de tres nivells: biològic, psicològic i social. Aquest model serveix més per descriure la conducta anormal que no pas per explicar-la.

Què és una Teràpia?

El terme teràpia ve del grec i significa "aquell que té cura d'una altra persona". Avui dia, molts creuen que les dificultats psicològiques han de ser superades per un mateix amb força de voluntat, amb el pas del temps, etc. La teràpia és una relació de treball entre un terapeuta i un client per desenvolupar formes més viables i satisfactòries d'estar en el món. Un terapeuta es preocupa de les conductes observables, de les relacions interpersonals, les expressions afectives, els estils cognitius, les estratègies per afrontar els problemes o els bloquejos que impedeixen tenir el control de la pròpia vida i el canvi personal. Amb diferents mètodes i tècniques, el terapeuta ajuda a resoldre problemes personals, a buscar noves alternatives i a tenir una visió més realista d'un mateix.

Fites Terapèutiques

Keinke destaca diversos objectius:

• Ajudar a superar la desmoralització: alguns són produïts per baixa autoestima, manca d'habilitats socials, manca de presa de decisions. S'ha d'ensenyar a superar els problemes com a desafiaments i no com a amenaces.
• Consolidar la competència i l'autosuficiència de les persones.
• Superar les conductes d'evitació: ajudar la persona a fer allò que tem, que s'exposi a les situacions que li provoquen ansietat.
• Ser conscient de les idees errònies pròpies: els terapeutes d'orientació cognitiva ensenyen a ser conscients de les pròpies distorsions i idees irracionals que pertorben l'estat emocional.
• Ensenyar a acceptar les realitats de la vida: hi ha dues tasques importants per assolir la maduresa personal: la primera és saber acceptar les coses que no podem canviar i lluitar per intentar transformar les que podem. La segona és tenir criteris realistes per adequar les pròpies expectatives i interessos a la realitat.

La Psicoanàlisi

La psicoteràpia neix a finals del segle XIX amb la psicoanàlisi de Freud. Les tres tècniques bàsiques que realitza són:

• L'associació lliure: es fa servir per descobrir l'inconscient. El pacient informa l'analista dels seus pensaments i records, per trivials que semblin. Això facilita l'aparició de records i desitjos reprimits, a més de l'acceptació conscient d'aquests records.
• Anàlisi i interpretació dels somnis: els impulsos es manifesten en el somni, però amb formes distorsionades.
• La transferència: per a Freud, la repetició de l'experiència passada, viscuda emotivament durant l'anàlisi, permet que el pacient transfereixi a l'analista l'hostilitat, l'afecte o la culpa que va sentir en altres èpoques cap als seus pares o altres persones significatives. D'aquesta manera, el pacient descarrega les tensions i l'analista li farà comprendre que aquests sentiments infantils ja no estan presents en la seva vida adulta.