Teories del Coneixement: Racionalisme, Empirisme i Ciència

Teories del coneixement: (idees innates)

Racionalisme: Concep el coneixement a través de la utilització de la raó i arguments raonats. Segons el racionalistes com René Descartes les idees més importants tenen origen en la raó, i aquestes idees són innates i són evidents. Llavors a partir d’aquestes idees innates (exemples: 1. ”Cogito Ergo Sum” = ”Penso després existeixo” 2. ”alguns triangles són equilàters”), sigui per inducció o deducció l’ésser humà construeix tots els seus coneixements.

Ciència Formal:

Matemàtiques i Lògica

Empirisme:

Sosté que l’única font de les nostres idees és a través dels sentits. A pesar de la negació de l’existència d’idees innates, els empiristes com David Hume, seguint l’experimentació sensorial van arribar a considerar i afirmar aquestes idees com ara causa i Déu.

Ciència Empírica:

Natural: Biologia, Física, Química, Geologia...

Social, Humanístiques: Psicologia, Sociologia, Antropologia, Economia...

Idealisme Transcendental:

Emmanuel Kant esdevé el següent:

1. Coneixement empíric 2. Aconseguim arribar a les idees (coneixement) a través de l’experimentació 3. Però per arribar, hem de tenir algunes estructures (idees) predeterminades (innates) que són Temps i Espai

Fonts de Coneixement: (pàg 32 quadre lila)

Percepció: És una facultat que ens permet interpretar les sensacions a través dels sentits

Raó: Ens permet conèixer i pensar a través de la deducció d’informació a partir de les dades que tenim prèviament, l’apliquem als nous casos i comparem informacions per obtenir conseqüències.

Autoritat: Són les persones i fonts fiables que ens donen la informació directament, sense que la raonem o la utilització de l’experimentació

Raonament deductiu e inductiu: (Exemple aplicat al treball)

Deducció: Mètode lògic per treure conclusions raonades d’un esdeveniment i la seva conclusió no és nova, se segueix les premisses implícites.

Inducció: Procés que arriba a una conclusió a partir de l’imaginació de possibles situacions que parteixen de l’observació d’exemples significatius.

Mètode hipoteticodeductiu:

1. Identificació del problema

2. Induir-Possible solució (Hipòtesi)

3. Deducció- Conseqüències d’aquesta possible solució

4. Experimentació

5. Verificar o Falsar (Si és falsa, tornar al pas 2.)

6. Formulació d’un nou principi general

Judicis:

Analític: El seu predicat està contingut en el subjecte, pertany al subjecte i s’enllaça amb ell en una relació d’identitat. La veritat es reconeix a priori sense experiència. Exemple: “triangle” = el propi nom ens diu que té 3 angles

Sintètic: El seu predicat no està contingut al subjecte i no hi ha relació d’identitat. Exemple: “Nevera és blanca” = ‘nevera’ no ens diu el seu color en el subjecte, hi ha de diferents colors: gris, blanca, vermella,... És a dir la paraula no ens dona el predicat, es necessita d’altres per fer-ho.

Principis de relació d’idees:

Principi (ppi) de causalitat: A B. És a dir el cas ‘B’ té lloc perquè ocurreix ‘A’, sempre demanem un perquè.

Ppi d’identitat: A=A, només A pot ser A

Ppi de no contradicció: A v ¬ A, és a dir A no pot ser A i a la vegada no A. *A= qualsevol situació de la vida o símbols de les matemàtiques (2=2)

És possible la veritat? Posicionaments fonamentals:

Dogmatisme: Accepta que la veritat absoluta existeix i que l’ésser humà la pot assolir. Accepta fets, sense dubte.

Esceptisme radical: L’ésser humà no pot assolir ni una veritat absoluta ni una relativa.

Esceptisme moderat o probabilisme: No es pot assolir la veritat absoluta però sí la veritat relativa. És a dir quan la veritat absoluta és inassolible, ens aferrem a una creença racional que està basada en resultats probables i està fonamentada en bones raons.

Falsacionsime: Karl Popper

En l’època de Popper la ciència funcionava per l’acció d’inducció, però estava en contra ja que no hi ha neutralisme (hi ha prejudicis) perquè només s’observaven els casos particulars que justifiquen els principis generals de l’època. Però segons ell, la ciència no avança amb l’acceptació de proposicions vertaderes sinó que rebutjant proposicions falses.

Ta dels Paradigmes científics: Thomas S. Kuhn

Paradigma: Concepte unitari que engloba tot el que es coneix en un moment determinat (en cada època)

La ciència, a la que anomenem ciència normal, va avançant poc a poc fins que el paradigma acceptat de certa època ja no pugui explicar tot allò que es coneix. Llavors, s’ha de canviar per un que si ho faci, aquest procés s’anomena segons Kuhn revolució científica.

*Anomalia: Cas particular que posa en dubte un paradigma, i pel qual es fan canvis de models dels paradigmes. Com posa en entredit els coneixements de la ciència normal aquesta troba les anomalies com a problemes.