Teories de l'Adquisició del Llenguatge i Trastorns Infantils

1.3 Teoria cognitiva de Piaget

El llenguatge forma part de la capacitat humana cognitiva. Piaget relaciona l'adquisició del llenguatge amb l'aparició de la funció simbòlica, que és la capacitat per representar mentalment la realitat i es manifesta a través del llenguatge, el joc i el dibuix.

El llenguatge es defineix com un sistema de signes arbitrari adquirit per representació mental. El procés consisteix a construir primer la noció de l'objecte (significat) i, posteriorment, adquirir la paraula (significant).

Teoria constructivista de l'adquisició del llenguatge

Piaget proposa una teoria constructivista on l'origen es troba en els processos d'autoregulació (assimilació, acomodació i equilibrament), responsables del desenvolupament cognitiu. Aquest procés s'inicia des de la intel·ligència sensoriomotriu, on l'infant aplica objectes i situacions mentre perfecciona l'habilitat motriu i elabora conceptes bàsics com la permanència de l'objecte i la noció de causa-efecte.

Cap als 2 anys apareix el símbol i hi ha una continuïtat entre les imatges mentals i els signes lingüístics arbitraris (noms), assolits per imitació.

Aspectes positius

• Paral·lelisme entre el desenvolupament del llenguatge i el de la intel·ligència per descriure les etapes.

Aspectes millorables

• Infravaloració del llenguatge i dels aspectes socials i comunicatius.

1.4 Teoria sociocultural de Vigotsky

L'adquisició del llenguatge es basa en la interacció social com a eina de comunicació. Vigotsky explica el desenvolupament del llenguatge a través de les funcions mentals:

• Funcions mentals inferiors: Són aquelles amb les quals naixem, naturals i determinades genèticament. El comportament és limitat (reacció/resposta a l'entorn) i condicionat pels reflexos utilitzats per sobreviure.
• Funcions mentals superiors: El pensament i la memòria s'adquireixen i es desenvolupen per la interacció social, ja que l'individu està immers en una societat i cultura concreta.

Aspectes destacats de la teoria

Es poden destacar dos aspectes fonamentals:

1. Procés d'interiorització: Es mostra quan l'infant fa un gest per assenyalar alguna cosa. Inicialment és un intent fallit, però quan la mare l'ajuda, l'infant s'adona que el gest té un significat comunicatiu.
2. Llei de doble formació dels processos psicològics: Tots els processos psicològics superiors (pensament, llenguatge, etc.) apareixen dues vegades: primer en l'àmbit interpersonal i després en l'àmbit intern i individual.

Moments en l'adquisició del llenguatge

• 1 a 3 anys: Comunicació amb la mare i persones properes.
• 3 a 5 anys: L'infant acompanya l'acció amb verbalització. Apareix la parla egocèntrica, que ajuda a pensar i a organitzar el que fa.
• 5 a 7 anys: El llenguatge ja no és egocèntric i no acompanya els gestos amb la paraula (autoconversa). Primer es manifesta en murmuri i, després, apareix el llenguatge interioritzat per organitzar el pensament interpersonal.

Nivells de desenvolupament infantil

En el desenvolupament infantil s'ha de distingir:

• ZDP (Nivell de desenvolupament potencial): Tenir la capacitat per resoldre un problema sol en el futur.
• ZDP (Zona de desenvolupament pròxim): Capacitat de resoldre un problema amb ajuda.
• ZDR (Nivell de desenvolupament real/efectiu): Capacitat de resoldre un problema sol actualment.

2. Trastorns del llenguatge

Dins de les categories trobem regressions, retards i trastorns adquirits. Es divideixen en dos tipus principals:

A) Específics de l'elaboració del llenguatge

1. Dislàlia

Es tracta d'un trastorn de l'articulació de fonemes, ja sigui per absència o alteració de sons. Quan una consonant no es pot pronunciar, es supleix mitjançant:

• Substitucions: fubar en comptes de jugar.
• Distorsions: drosa en comptes de rosa.
• Omissions: poblema en comptes de problema.
• Insercions: arrateta en comptes de rateta.

Abans de derivar a un especialista, el mestre o la mestra pot fer un diagnòstic. L'edat més favorable per iniciar la recuperació són els 5 anys. El mestre d'Educació Infantil ha de treballar l'atenció, la discriminació auditiva, les praxis i el buf.

2. Disfèmia

És un trastorn en la fluïdesa de la parla, caracteritzat per una expressió verbal interrompuda en el seu ritme de forma més o menys brusca. S'inicia en la primera infància, però és difícil de diagnosticar entre els 3 i 5 anys, ja que els infants solen presentar una disfluència verbal normal durant l'aprenentatge de la llengua.

Hi ha tres categories d'infants:

• Infants que presenten un període de disfèmia fisiològica entre els 3 i 5 anys.
• Infants amb risc de desenvolupar un trastorn disfèmic (per factor genètic).
• Infants amb una clara simptomatologia de disfèmia, que cal derivar a teràpia.