Teories sobre l’adquisició del llenguatge musical

Teories sobre l’adquisició del llenguatge musical

La pedagogia musical estudia com adequar el llenguatge musical i la interpretació a les capacitats de les persones per a cada edat i elabora l’estratègia educativa més adequada per desenvolupar-ne les habilitats musicals. L'història de la pedagogia musical

El segle XX:

• Freud: com a creador de la psicoanàlisi
• Erickson: reorientant les etapes que havia definit el primer
• Piaget: estudiós del desenvolupament intel·lectual
• Vigotsky: mostrant la influència del que és social en el desenvolupament
• Wallon: remarcant com els afectes són la base del futur desenvolupament

Pel que fa a la música, 4 pedagogs recullen els canvis que els marcs teòrics defineixen i exposen els seus mètodes, que coincideixen, tal com diu Teresa Malagarriga: en el valor de la cançó, la necessitat del treball sensorial abans que l’intel·lectual, el desenvolupament de la capacitat creativa, la iniciació en l’aprenentatge dels símbols musicals i la conveniència de començar la formació musical en la primera infància.

Aquests pedagogs són els següents: Émile Jacques-Dalcroze, Zoltan Kodaly, Carl Orff, Sinichi Suzuki

Émile Jacques-Dalcroze (Àustria, 1865-1950)

Per a Dalcroze el piano era la peça fonamental per fer viure als infants la música.

La pedagogia de Dalcroze es fonamenta en 3 pilars: l’audició, el moviment i la coordinació i diu que l’infant ha d’experimentar la música amb el cos, amb el pensament i amb el sentiment. El seu mètode es basa en 3 elements:

• l’eurítmia, o activació dels sentits, sistema nerviós, músculs, pensament, emocions i creativitat a partir dels moviments del cos seguint un ritme.
• solfeig, que té com a objectiu desenvolupar l’oïda interna per tal d’interioritzar la musicalitat de les peces musicals i de cantar de manera afinada.
• improvisació, que possibilita l’experimentació i el descobriment de la música, a més del gust, l’expressivitat, la creativitat i la seguretat amb un mateix.

Proposa que l’educador triï audicions en què de manera progressiva s’introdueixi més dificultat conceptual, partint del que l’infant coneix per arribar al que encara no coneix. Per treballar-ho l’educador improvisa a classe acompanyat del piano, i després els infants fan el que fa l’educador; quan n’hagin captat el sentit, improvisaran amb el moviment, amb la veu o amb els instruments. Això permet veure a l’educador què és el que l’infant ja ha interioritzat i què és el que encara cal treballar més.

En el mètode Dalcroze l’infant desenvolupa les aptituds auditives i motrius, la capacitat de concentració i de relacionar conceptes, la sensibilitat i la creativitat. Exemple d’activitat musical amb mètode Dalcroze: mentre l’educadora toca el piano els nens dansen lliurement per l’aula i tenen la consigna d’expressar amb el seu cos quan la música esdevé aguda o greu

Zoltan Kodaly (Hongria, 1882-1967)

Kodaly entenia la música com una educació global de l’infant, segons ell, l’edat adequada per introduir l’infant a la música són els 9 mesos abans del naixement, pel poder de la mare com a transmissora de la música. Va implantar l’educació musical a parvularis amb infants de 3 a 5 anys.

Diu que l’ull, mà, orelles i cor han de ser educats a la vegada, expressa que no podem educar l’infant aïllant unes matèries de les altres, perquè el desenvolupament de l’infant és global i la música hi contribueix. Per a Kodaly, la instrucció musical ha de formar part de l’educació general.

Per a ell, la veu és el millor sistema per desenvolupar les aptituds musicals atès que sempre portem l’instrument incorporat al damunt.

Treballa amb cançons, sobretot tradicionals del país de l’infant. Vol que l’infant les aprengui de manera paral·lela a l’aprenentatge de la llengua materna.

Carl Orff (Alemanya, 1895-1982)

Per a Orff els instruments de percussió són bàsics per treballar el llenguatge musical a la infància.

Influenciat per la pedagogia musical de Dalcroze, Carl Orff també creu que la millor manera d’aprendre música és aquella que permet que l’infant participi, interpreti i creï.

Dóna especial importància al cos i al seu moviment com a primer instrument, així com la paraula, el so i la improvisació. Per a Orff hi ha una relació estreta entre el ritme i les paraules, per a ell elements generadors del ritme i de la melodia; cantar és la continuació del parlar.

Destaca en el seu mètode l’ús del cos per iniciar els infants en la música abans que l’ús d’instruments; quan l’infant tingui un cert domini del ritme “percudint” en el seu propi cos, llavors, després, podrà aplicar-lo als instruments convencionals.

La seqüència en la iniciació a la música seria la següent:

• L’infant copia la percussió corporal que fa l’educador.
• L’infant juga a respondre a l’activitat rítmica de l’educador i a estimular-la.
• L’infant crea i improvisa ritmes nous.
• L’infant interpreta el llenguatge Orff.
• L’infant interpreta i recita dites, rodolins, poemes.
• L’infant transporta els coneixements adquirits als instruments convencionals.

El seu mètode proposa que els infants juguin amb els instruments; el moviment natural de l’infant, la seva interpretació corporal de la música, el ritme de les paraules, amb què treballa molt, i l’emissió de sons per mitjà d’instruments de percussió senzills són la base per al descobriment progressiu dels elements del llenguatge musical.

Sinichi Suzuki (Japó, 1898-1998)

Suzuki dóna importància a l’educació molt primerenca i el paper dels pares.

El mètode que proposa Suzuki és un mètode enfocat prioritàriament al domini d’un instrument.

Parteix de la base que tots els infants tenen prou capacitat per complir allò que es proposen. La seva teoria arrenca de l’observació de com n’és de perfecte l’aprenentatge de la llengua materna.

Per a Suzuki no hi ha una edat determinada per començar a tocar un instrument, depèn del mateix infant.

Una característica important del mètode Suzuki és el paper dels pares: Durant les primeres edats, el pare o la mare ha d’estar a les classes del seu fill, i després ha d’ajudar i estimular l’infant a casa, amb l’objectiu que hi hagi continuïtat amb allò que l’infant aprèn a l’aula. És el triangle Suzuki: educador-nen-pares.

No hi ha un temps marcat per estudiar, però sí que demana que hi hagi continuïtat; així, per exemple, per a un infant que comenci amb dos anys aconsella practicar uns 10 minuts diaris.

Aquest mètode treballa molt la memòria; l’infant reprodueix el que sent sense partitures; el solfeig s’introdueix quan ja ha desenvolupat la capacitat d’escoltar i reproduir els sons musicals.

La música en l’actualitat

L’educació de la música varia al llarg del temps, subjecta a les teories i tendències de l’educació i a les teories del desenvolupament de l’infant.

De les aportacions fetes pels pedagogs musicals, queda clar que com més aviat s’iniciï l’educació musical més fàcil serà l’aprenentatge i la vivència de la música com una realitat no aïllada.

L’educació musical recull també els principis referits al tracte individual amb l’alumne, atès que en les seves activitats cada infant s’expressa de manera individual i diferent dels altres. Aquesta activitat individual, adquireix més força quan es produeix en grup, en beneficiar d’igual manera la individualitat en sentir cada infant la importància de la seva aportació al fet musical. Les músiques que treballem amb els infants també els donen identitat, perquè les cançons que canten són les seves cançons i les ensenyen amb orgull.

Joaquim Maideu (Ripoll, 1938 - Vic, 1996)

La seva activitat professional es va centrar especialment en la docència musical.

“En iniciar els infants en cançons, audicions i danses, s’introdueixen les bases de la conservació de la pròpia cultura i de la construcció de la pròpia identitat, esglaó bàsic per després obrir-se a un món cultural força més ampli.”

“La Música em sembla que és quelcom més simple, més planer, però més profund: no hauria de ser altra cosa sinó la capacitat de sentir i de comunicar, de donar i de rebre els detalls més simples i els més sublims de l’ànima de les persones i de l'ànima dels pobles. Perquè l’ànima individual i col·lectiva necessita la Música com la vida conceptual necessita la paraula.” Ponència del 1r Congrés

Pedagogs i músics fan referència a la capacitat de sentir i de comunicar: a la importància de la música i l’escolta.

La música en el currículum d’educació infantil

Segons la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació (LOE) i concretament el Reial decret 1630/2006, de 29 de desembre, pel qual s’estableixen els ensenyaments mínims del segon cicle de l’educació infantil, les àrees i continguts educatius d’aquesta etapa s’han d’organitzar en àrees corresponents a àmbits propis de l’experiència i del desenvolupament infantil i s’han d’abordar per mitjà d’activitats globalitzades que tinguin interès i significat per als infants.

Currículum del segon cicle de l’educació infantil. – Decret 181/2008, DOGC núm. 5216

Es presenten tres àrees de coneixement i experiència: l’àrea de Descoberta d’un mateix i dels Altres, l’àrea de Descoberta de l’Entorn i l’àrea de Comunicació i Llenguatges.

Aquesta estructura pot ajudar a sistematitzar i planificar l’activitat docent, però no ha d’implicar presentar la realitat parcel·lada, sinó que cal crear uns espais d’aprenentatge globalitzats, establint relacions entre els continguts de les diferents àrees, a fi que es contribueixi al desenvolupament dels infants, acostant-los a la interpretació del món, donant-hi significat i facilitant-los la participació activa.

Música als centres educatius

Als centres educatius s’ha de contribuir al desenvolupament emocional i afectiu, físic i motor, social i cognitiu dels infants, en col·laboració amb les seves famílies, proporcionant-los un clima i entorn de confiança en què se sentin acollits i amb expectatives d’aprenentatge.

La música és un llenguatge artístic. Com a llenguatge permet la comunicació (emissor i receptor), i com a art permet l’expressió de sentiments, sensacions i emocions.

El currículum d’infantil, que recull i seqüencia els continguts que hauran treballar els infants d’acord amb el seu procés evolutiu i presenta la metodologia adequada per assolir-los, inclou la música dins els seus continguts, en l’àrea de llenguatges, juntament amb el llenguatge verbal i plàstic.

Per què la música com a llenguatge a l’educació infantil?

Si la música porta a la concentració, si activa la memòria, millora l’aprenentatge de la llengua, ajuda a expressar-se, col·labora a desenvolupar l’estima i al coneixement de la pròpia cultura i tradicions, possibilita la integració dels infants i accentua l’atenció cap a les indicacions de l’educador/a, llavors és clar que la música cal iniciar-la de manera paral·lela al procés de desenvolupament de l’infant.

Tot i que el llenguatge musical s’integra curricularment sobretot a l’àrea de Comunicació i Llenguatges, no podem oblidar la importància de portar a terme un treball globalitzat, ja que els diferents llenguatges que integren el currículum són eines transversals subjacents als altres continguts que contribueixen a la formació integral de l'infant.

Com tots els altres llenguatges, el llenguatge musical està interrelacionat amb els altres llenguatges, però també amb el coneixement de si mateix i amb el coneixement de l’entorn.

Quan un nen imita l’educador que canta, aprèn certament a modular la seva veu, i això que és un contingut dins del llenguatge musical no implica també que està treballant en el coneixement de si mateix, del seu cos i del seu funcionament?

La cançó i les danses són recursos musicals. Quan els infants dansen i es mouen lliurement per l’espai seguint el ritme de la música, no treballen també la coordinació dels moviments del cos, adequant-los a un temps, el que marca el ritme, i a un espai, segons els seus moviments?

Quan sentim cantar els altres, és que no quedem embadalits pels descobriments que fem sobre la seva actuació? Si per a nosaltres, els adults, escoltar cantar en directe ens atrau, ens agrada i emociona, imagineu-vos per a un infant que està copsant el món! Els infants tenen molta curiositat per com ho fan els altres infants.

I la interpretació amb instrument? La interpretació amb instrument demana el domini del cos, el domini de la matèria i la coordinació d’ambdós dominis amb el domini del temps que requereix l’execució d’un ritme.

P. Pascual Mejía (2006), en l’obra Didáctica de la música (pàg. 113), recull que els objectius de l’educació musical en els cicles d’educació infantil es poden desglossar de la manera següent:

• De zero a tres anys:

• Afavorir l’atenció i la concentració auditiva.
• Descobrir i experimentar el silenci.
• Afavorir l’adaptació al medi ambient sonor.
• Produir i reconèixer sons i sorolls.
• Potenciar el desenvolupament muscular i la coordinació motora.
• Descobrir les possibilitats del cos, sentir el cos i reconèixer l’esquema corporal.
• Identificar el timbre de determinats objectes.
• Augmentar la capacitat vocal i l’expressió lingüística.
• Fomentar la comunicació corporal i verbal.

• De tres a sis anys:

• Potenciar la discriminació auditiva.
• Estimular i potenciar habilitats motrius bàsiques.
• Augmentar la capacitat de comunicació musical.
• Estimular la personalitat, els processos creatius, el gust per la música.
• Desenvolupar les nocions espaciotemporals.
• Potenciar les habilitats motrius bàsiques per l’ús dels instruments naturals i de percussió.
• Potenciar la veu i afavorir l’expressió parlada-cantada com a mitjà d’expressió pel cant.
• Fomentar el sentit de col·laboració i respecte a si mateix i als altres.

Com podem apreciar, el currículum prescriptiu ens dóna molta informació dels aspectes fonamentals a treballar en relació amb el llenguatge ritmicomusical, com també orientacions metodològiques generals que haurem d’apropar a la realitat quotidiana dels nostres infants.

En el currículum LOE, el treball en termes de capacitats ens parla de la importància del progrés en la comunicació i expressió ajustada als diferents contextos i situacions de comunicació habituals dels infants per mitjà dels diversos llenguatges, i el ritmicomusical en serà un.