Teoria de la paraula viva de Joan maragall

Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,74 KB

Joan MARAGALL I GORINA

Neix a Barcelona (1860), tenia una economia acomodada ja que la seva família tenia una indústria tèxtil. Des de jove ja tenia inquietuds literàries, però estava obligat a exercir en el negoci familiar. Aconsegueix matricular-se a la universitat (1879) per estudiar dret, uns anys de molt aprenentatges. Es don compte, de què vol dedicar-se a les lletres, per això pensa en quina llengua escriurà, quin model cultural i quina estètica.


No volia ser advocat, per això s’orienta cap el periodisme:

Col

Laborà en els principals diaris de l’època, des del
Diario de Barcelona (conservador) fins L’Avenç (radical i modernista). El negoci familiar li permet viure de rendes, així participa en tots els escenaris culturals, convertint-se en capdavanter. Col·labora en l’Ateneu Barcelonès (1903 - president), el les col·laboracions de l’Institut d’Estudis Catalans, etc. Va tenir un gran prestigi intel·lectual entre la burgesia (crítica) i entre els artistes i escriptors (mestre).


L’any 1891 es casa amb Clara Noble (anglesa) i té tretze fills. Els seus amics com a regal editen Poesías, que era un volum de poemes en castellà i traduccions de Goethe. Experimenta totes les estètiques del Modernisme. La seva producció poètica no va ser gaire extensa, entre elles: Poesies, Visions i Cants, i l’Elogi de la poesia.


Joan Maragall veu a la poesia com l’ètica de la vida.
La fe sobre la bondat de la vida el du a un optimisme total. La teoria literària de la paraula viva consisteix en deixar-nos endut en una vida espontània a través de la paraula amb una intensitat poètica. D’aquí esdevé, la paraula sagrada (un balbuceig diví). La poesia sorgeix desprès d’una experiència de contemplació. El resultat d’aquest procés creatiu (vitalisme nietzschià vs cristianisme poc ortodox) és el cant.


El llenguatge espontani es limita a dir l’emoció del món. En el món contemplat no hi pot haver ni pessimisme, ni dolor (distància decandentistes). La paraula viva contagia l’exaltació de la vida. La paraula, com la vida, només ha de transmetre esperança i salvació. En temes de la poesia de Maragall, mostren la contemplació extasiada del món:

  • L’amor és embadaliment, gratitud pel do de la felicitat tranquil·la i subtil.

  • La natura és un espectacle on veu la creació de Déu.

  • Refà mites llegendaris de Catalunya com una forma vàlida i eficaç de reconstrucció nacional. El més extens i el que tracta amb més profunditat va ser el Comte Arnau. Està escrit en tres etapes, l’evolució en la composició del mite és una síntesi representativa de l’evolució literària de Maragall.

    • PRIMERA PART. El mite és un heroi nietzschià que viu la vida amb plenitud, àvid de coneixements i sense temors de les transgressions.

    • SEGONA PART. El comte Arnau vol obtenir el perdó d’aquells a qui ha fet mal. La moral cristiana s’imposa al vitalisme del superhome.

    • TERCERA PART. Porta fins les últimes conseqüències la virtut redemptora de la poesia. Arnau assumeix els errors i pecats col·lectius.

El Cant Espiritual és la creació més il·lustre de la poesia contemporània. Joan Maragall dialoga amb Déu. Està sotmès a un catolicisme confés, però hi predomina la passió per la vida i l’alegria dels sentits. El poeta imagina el regne celestial en termes humanístics. El noucentisme fa que Maragall entri en una crisi literària i social. Els fets de la Setmana Tràgica motiven a Maragall a fer l’última empenta. L’última etapa és més reflexiva i menys agitada: temes propis, solitud i serenitat. Mor a Barcelona (1911) en un punt de maduresa creativa, amb un prestigi poètic respectat.

Entradas relacionadas: