Teoria literària i ideologia estètica al segle XX

La ideologia estètica segons Herbert Marcuse

La ideologia estètica és la crítica que Herbert Marcuse fa a la concepció burgesa de la cultura. Segons Marcuse, la cultura moderna es presenta com un espai superior, espiritual i universal, separat de les condicions materials de la vida. Aquesta concepció idealista entén que la cultura, l’art i la bellesa pertanyen a l’àmbit de l’ànima i de la interioritat, mentre que el món material queda associat al treball, al cos i a les necessitats quotidianes.

El problema és que aquesta separació és ideològica. La cultura afirmativa promet felicitat, llibertat i plenitud en l’àmbit interior, però sense transformar les condicions reals d’existència. D’aquesta manera, la cultura funciona com una forma de consol que ajuda a suportar les desigualtats socials. Alhora, genera jerarquies entre aquells que es consideren «cultes» i aquells que queden exclosos d’aquesta definició. Marcuse no rebutja la cultura ni l’art, sinó la idea que aquests siguin espais independents de la realitat social. La seva proposta és entendre la cultura de manera materialista, vinculada a les condicions històriques i a la possibilitat de comprendre i transformar el món.

El paper de la lingüística en la teoria literària

La lingüística va tenir un paper fonamental en el pensament literari del segle XX perquè va permetre transformar la manera d’entendre què és la literatura i quin havia de ser l’objecte dels estudis literaris. Fins aleshores, moltes aproximacions a la literatura s’havien centrat en la biografia dels autors, en el context històric o en els valors morals de les obres. Amb l’aparició del formalisme rus i, posteriorment, de l’estructuralisme, l’atenció es va desplaçar cap al llenguatge mateix.

Formalisme rus i el concepte d'estranyament

Autors com Jakobson, Shklovski o Eichenbaum defensaven que, si els estudis literaris volien convertir-se en una disciplina rigorosa, havien d’estudiar allò que fa que un text sigui literari. Per això, Roman Jakobson va introduir el concepte de literarietat, és a dir, el conjunt de característiques específiques que diferencien el llenguatge literari del llenguatge quotidià. L’objecte de la teoria literària ja no era la literatura en general, sinó els procediments lingüístics que produeixen aquest efecte literari.

En aquest context, Viktor Shklovski va desenvolupar el concepte d’estranyament o desfamiliarització. Segons ell, la literatura treballa amb el mateix llenguatge que utilitzem cada dia, però el transforma de manera que ens obliga a veure la realitat com si fos nova. La funció de l’art no és transmetre informació, sinó interrompre els hàbits de percepció i fer-nos recuperar una experiència més intensa del món. Això implica que la forma no és un simple embolcall del contingut, sinó un element essencial en la construcció del significat.

L'estructuralisme i els actes de parla

Aquesta importància del llenguatge es desenvoluparà encara més amb l’estructuralisme. A partir de la lingüística de Ferdinand de Saussure, els estructuralistes entendran que els significats no depenen d’una relació natural entre les paraules i les coses, sinó de les relacions internes que s’estableixen dins d’un sistema de signes. La literatura començarà a ser estudiada com una estructura, com una xarxa de relacions entre elements lingüístics que produeixen sentit.

Més endavant, la lingüística també influirà en la reflexió sobre la narrativa. John Austin i la pragmàtica mostraran que el llenguatge no només descriu la realitat, sinó que també fa coses. Els actes de parla tenen tres dimensions principals:

• Dimensió locutiva: l'acte de dir quelcom.
• Dimensió il·locutiva: la intenció o força de l'enunciat.
• Dimensió perlocutiva: l'efecte que produeix en el receptor.

A partir d’aquí, teòrics com John Searle es preguntaran quin tipus d’acte de parla és la literatura. La resposta serà que el discurs literari funciona gràcies a un pacte narratiu entre autor i lector, un acord implícit que ens convida a imaginar mons possibles sense exigir-los una correspondència directa amb la realitat.

Teories de la ficcionalitat i mons possibles

Aquesta reflexió desembocarà en les teories de la ficcionalitat i dels mons possibles, desenvolupades per autors com Lubomír Doležel i Wolfgang Iser. La literatura ja no es defineix tant per unes formes concretes com per la seva capacitat de construir mons imaginaris coherents. El lector accepta provisionalment les regles d’aquest món i participa en una experiència que li permet explorar possibilitats diferents de les del món real.

En definitiva, la lingüística va ser decisiva per al pensament literari del segle XX perquè va permetre desnaturalitzar la literatura i entendre-la com una construcció discursiva. Va desplaçar l’atenció de l’autor i de la realitat exterior cap als mecanismes del llenguatge, la producció de significat, la ficcionalitat i els processos de lectura. Gràcies a aquesta influència, la literatura va deixar de ser vista només com un reflex del món i va començar a ser entesa com una forma específica de producció simbòlica capaç de construir realitats, imaginar mons possibles i transformar la nostra manera de percebre l’experiència.