Teoria del coneixement de Plató
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 8,09 KB
Problema que Plató va intentar resoldre durant tota la seva vida va ser assolir un coneixement universal, és a dir, inmutable.
El context teòric en el que Plató va postular la teoria de les idees era quan gobernava el pensament sofista, el qual, refusava i posava en dubte tota teoria del coneixement. Aquest enfrontava el pensament dogmàtic de Plató amb el predominant pensament relativista i esceptic del sofistas, com per exemple, el relativisme subjectivista de Protàgores que proposava un coneixement individual,ja que cada ú percebem les coses de diferen maera o com Gorgies,que defenia la impossibilitat de existencia del coneixement.
Com a teories presocratiques influents en les de Plató sobre l´episteme, trobem en primer lloc el dogma dels Pitagòrics. Les seves teories giraven al voltarnt dels nombres com a l´essencia de tota harmonia.Aquest conpecte va ser utilitzat per Plató des del moment que considera la matemàtica com un estudi previ, però obligatori per accedir al coneixement. Una altra característica transendent en l´obra de Plató es l’origen celest i preexistent de les ànimes i l´inferioritat del cos. Aques últim és la presó de l’ànima (Cràtil*400 b),la qual és l’immortal, transmigra (soma-sema) i sallibera gràcies a la virtud.. D´altra banda trobem una contraposición (resolta per Plató en la teoria de les idees) entre Parménides (mon intel·ligible) i Heraclit (mon sensible), ja que el dogmatisme parmenidià deia que el coneixement es únic e inmutable i per tat no hi habia moviment(l´ésser és;el no ésser no és) i el pensament heraclitià recolsava que els conceptes no existien perquè esta tot en constant moviment( el riu no pasa dos vegades pel mateix lloc). Finalment, com al més importants dels influents teorics per Plató va ser Sòcrates, el model d´home just (en la Carta VII on Paltó diu que Sòcrates fou: el més just dels homes), bo i moral, protagonista de tots els diàlegs excepte l´últim (Les Lleis). Aquest filòsof va determinar que Plató es dediques a buscar el concepte de justícia a partir de la seva mort, i li va transmetre el mètode per arribar a la veritat dialogant (dialéctica) a partir del socràtic: la maieutica (art d fer parir idees).
Plató estableix una dicotomia en la teoria del coneixemnet a partir del pensament heraclitiá (mon sensible) i parmenidià (mon intel·ligible), fent una al·legoria* en el mite de la caverna ( llibre VII de la República) . El primer món, situat dins de la cabitat subterrànea, està format per les imatges i ojectes físics del món real. Des d´un punt de vist epistemològic podem apreciar que aquest deriva de la doxa (opinió), fonamentat per l´eikasía (creençes i conjectures) i la pistis (art aturals i sensibles). D´altra banda, des d´un punt de vista ontologic, ens trobem davant la genesi, que espistemologicament es representada per la doxa .El segon món (intel·ligible) és aquell que esta fòra de la caverna, format pels objectes matemàtics(matemàtics) i les idees. Des d´un punt de vista espistemologic aquest esta format per l´episteme que a la vegada esta constituit per la dianoia(coneixement discursiu matemàtic) i la nóesis (coneixement dialèctic) .Si apreciem la repersentació ontologica podem veure que la usía es representat epistemologicament per l´episteme. Aquest conpectes estan clarament relacionats en l´analogia de la línia, paral·lelament amb el mite de la Caverna.
També hi trobem que a partir de la teoria del soma-sema de pitàgores i la mística grega, Plató creu que l´home és un compost de dos elements (cos i ànima) com ens diu en el diàleg Alcibíadés: L'home és ànima i el cos és la seva presó”. El cos és una identitat purament sensible, ha estat format pel Demiug que és un petit déu d´origen pitagòric. Segons els pitagòrics el Demiug va crear el món sensible donant-li formes geomètriques i fent-lo imperfecte,canviant,mutable,etc, en canvi les ànimes no són matèria, per tant són inmutables.
En Plató el coneixement és sempre una espiritualització: constitueix un procés de purificació de l'ànima, la qual ha viscut en l´hiperurani (món de les idees), i que per tant no és matèria encara que viu empresonada en el cos, que si que és matèria.Per això diu que el coneixement és com un record o una reminiscència (anàmnesi). Conèixer és reconèixer. Com he dit abans,l'ànima prové del món de les idees, així que aquesta ha estat en contacte amb elles i les coneix; però per recordar-les ha de fer un procés d'espiritualització. L’ànima té una capacitat per arribar a conèixer les Idees però aquesta capacitat està com emboirada pel cos. L’ànima ha de fer un esforç per enlairar-se per sobre dels límits que li vol posar el cos.
Quan l’ànima coneix la Idea en realitat l´està re-coneixent. Per això hi ha diversos nivells en l’ascensió dialèctica. La sensació és el punt de partença del coneixement i per elevar-nos fins l'intel·ligible necessitem l’esforç de la raó i de la dialèctica, que permeten a l’ànima retrobar-se amb el nivell superior que li és propi (les Idees).
Tota la filosofia política de Plató està condicionada per la percepció que tenia sobre la crisi de la polis atenesa derivada de la guerra del Pelopones i per la mort del seu mestre, que considera un crim d'estat, refusant ,així, tota democracia i tirania. La ciutat li sembla injusta perquè el saber i el poder no estan unificats. Governen els més populars, però no els més savis. L'alternativa de Plató és un govern autoritari i totalitari guiat pel filòsof rei. En l'Estat autoritari cal procurar que tothom sigui igual, que no hi hagi ni rics ni pobres, perquè tots dos extrems són igualment dolents per al bé comú. Però, a més, cal que siguin només els magistrats i el filòsof rei el únics que prenguin decisions polítiques perquè són els únics tècnics, coneixedors de l'Estat. Per aquest motiu,diem que Plató vol conseguir una societat justa on es puga arribar a utopia on cadascú desarrotlla la seva tasca(sabaters fan les sabates,els cuiners fa el menjar, el savi goberna…) sent el maxim soberà que governa sobre la societat, el filòsosof-rei (concepte conegut com tecnocracia que sigifica poder dels savis) ,qui està al marge de bàndols i partits i que pot veure les coses sense apassionament perquè ha esmerçat la seva vida a l'estudi de la idea de Bé (Justícia) i a la millora de la seva ànima
El context teòric en el que Plató va postular la teoria de les idees era quan gobernava el pensament sofista, el qual, refusava i posava en dubte tota teoria del coneixement. Aquest enfrontava el pensament dogmàtic de Plató amb el predominant pensament relativista i esceptic del sofistas, com per exemple, el relativisme subjectivista de Protàgores que proposava un coneixement individual,ja que cada ú percebem les coses de diferen maera o com Gorgies,que defenia la impossibilitat de existencia del coneixement.
Com a teories presocratiques influents en les de Plató sobre l´episteme, trobem en primer lloc el dogma dels Pitagòrics. Les seves teories giraven al voltarnt dels nombres com a l´essencia de tota harmonia.Aquest conpecte va ser utilitzat per Plató des del moment que considera la matemàtica com un estudi previ, però obligatori per accedir al coneixement. Una altra característica transendent en l´obra de Plató es l’origen celest i preexistent de les ànimes i l´inferioritat del cos. Aques últim és la presó de l’ànima (Cràtil*400 b),la qual és l’immortal, transmigra (soma-sema) i sallibera gràcies a la virtud.. D´altra banda trobem una contraposición (resolta per Plató en la teoria de les idees) entre Parménides (mon intel·ligible) i Heraclit (mon sensible), ja que el dogmatisme parmenidià deia que el coneixement es únic e inmutable i per tat no hi habia moviment(l´ésser és;el no ésser no és) i el pensament heraclitià recolsava que els conceptes no existien perquè esta tot en constant moviment( el riu no pasa dos vegades pel mateix lloc). Finalment, com al més importants dels influents teorics per Plató va ser Sòcrates, el model d´home just (en la Carta VII on Paltó diu que Sòcrates fou: el més just dels homes), bo i moral, protagonista de tots els diàlegs excepte l´últim (Les Lleis). Aquest filòsof va determinar que Plató es dediques a buscar el concepte de justícia a partir de la seva mort, i li va transmetre el mètode per arribar a la veritat dialogant (dialéctica) a partir del socràtic: la maieutica (art d fer parir idees).
Plató estableix una dicotomia en la teoria del coneixemnet a partir del pensament heraclitiá (mon sensible) i parmenidià (mon intel·ligible), fent una al·legoria* en el mite de la caverna ( llibre VII de la República) . El primer món, situat dins de la cabitat subterrànea, està format per les imatges i ojectes físics del món real. Des d´un punt de vist epistemològic podem apreciar que aquest deriva de la doxa (opinió), fonamentat per l´eikasía (creençes i conjectures) i la pistis (art aturals i sensibles). D´altra banda, des d´un punt de vista ontologic, ens trobem davant la genesi, que espistemologicament es representada per la doxa .El segon món (intel·ligible) és aquell que esta fòra de la caverna, format pels objectes matemàtics(matemàtics) i les idees. Des d´un punt de vista espistemologic aquest esta format per l´episteme que a la vegada esta constituit per la dianoia(coneixement discursiu matemàtic) i la nóesis (coneixement dialèctic) .Si apreciem la repersentació ontologica podem veure que la usía es representat epistemologicament per l´episteme. Aquest conpectes estan clarament relacionats en l´analogia de la línia, paral·lelament amb el mite de la Caverna.
També hi trobem que a partir de la teoria del soma-sema de pitàgores i la mística grega, Plató creu que l´home és un compost de dos elements (cos i ànima) com ens diu en el diàleg Alcibíadés: L'home és ànima i el cos és la seva presó”. El cos és una identitat purament sensible, ha estat format pel Demiug que és un petit déu d´origen pitagòric. Segons els pitagòrics el Demiug va crear el món sensible donant-li formes geomètriques i fent-lo imperfecte,canviant,mutable,etc, en canvi les ànimes no són matèria, per tant són inmutables.
En Plató el coneixement és sempre una espiritualització: constitueix un procés de purificació de l'ànima, la qual ha viscut en l´hiperurani (món de les idees), i que per tant no és matèria encara que viu empresonada en el cos, que si que és matèria.Per això diu que el coneixement és com un record o una reminiscència (anàmnesi). Conèixer és reconèixer. Com he dit abans,l'ànima prové del món de les idees, així que aquesta ha estat en contacte amb elles i les coneix; però per recordar-les ha de fer un procés d'espiritualització. L’ànima té una capacitat per arribar a conèixer les Idees però aquesta capacitat està com emboirada pel cos. L’ànima ha de fer un esforç per enlairar-se per sobre dels límits que li vol posar el cos.
Quan l’ànima coneix la Idea en realitat l´està re-coneixent. Per això hi ha diversos nivells en l’ascensió dialèctica. La sensació és el punt de partença del coneixement i per elevar-nos fins l'intel·ligible necessitem l’esforç de la raó i de la dialèctica, que permeten a l’ànima retrobar-se amb el nivell superior que li és propi (les Idees).
Tota la filosofia política de Plató està condicionada per la percepció que tenia sobre la crisi de la polis atenesa derivada de la guerra del Pelopones i per la mort del seu mestre, que considera un crim d'estat, refusant ,així, tota democracia i tirania. La ciutat li sembla injusta perquè el saber i el poder no estan unificats. Governen els més populars, però no els més savis. L'alternativa de Plató és un govern autoritari i totalitari guiat pel filòsof rei. En l'Estat autoritari cal procurar que tothom sigui igual, que no hi hagi ni rics ni pobres, perquè tots dos extrems són igualment dolents per al bé comú. Però, a més, cal que siguin només els magistrats i el filòsof rei el únics que prenguin decisions polítiques perquè són els únics tècnics, coneixedors de l'Estat. Per aquest motiu,diem que Plató vol conseguir una societat justa on es puga arribar a utopia on cadascú desarrotlla la seva tasca(sabaters fan les sabates,els cuiners fa el menjar, el savi goberna…) sent el maxim soberà que governa sobre la societat, el filòsosof-rei (concepte conegut com tecnocracia que sigifica poder dels savis) ,qui està al marge de bàndols i partits i que pot veure les coses sense apassionament perquè ha esmerçat la seva vida a l'estudi de la idea de Bé (Justícia) i a la millora de la seva ànima