Teoria del coneixement Plató
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 10,92 KB
Segons Plató, el que coneixem a través dels sentits no és res més que una il·lusió. El veritable coneixement serà el coneixement de les essències universals, és a dir, del món de les idees.
Però, com podrà l’home, que és en part material, conèixer el món de les idees immaterial i intel·ligible?
Plató, per explicar com coneixem i mostrar-nos com podem pasar Per això, per a Plató, conèixer és reconèixer allò que amb anterioritat coneixíem. Així doncs, el coneixement és descrit com a record, com a reminisència o anamnesis. Encara que el coneixement s'inicia amb una sensació lligada al cos, i l'ànima, per afinitat, podrà elevar-se cap a l’intel·ligible.. La segona, descrita en la República és l’explicació de la diaclèctica
. La tercera la trobem al Banquet, és la teoria de l’amor.
reminiscència està íntimament relacionada amb la teoria de la immortalitat de l’ànima i serà el diàleg la millor manera per ajudar-la a recordar els seus anteriors coneixements: el pensament és el diàleg de l’ànima amb sí mateixa. Plató, per això, donarà la forma del diàleg a les seves obres i considerarà que la dialèctica és la forma suprema del saber.
La dialèctica és un mètode de coneixement que consisteix en el procés pel qual l’intel·lecte es mou per la piràmide de les idees. Es donen dos tipus de processos dialèctics:
DIALÈCTICA ASCENDENT:és aquella que allibera a l’home dels sentits i el porta fins a les idees, i d’idea en idea fins la idea suprema. Per tant, per hipòtesis successivament més àmplies, arribem al principi incondicionat (Bé suprem).
DIALÈCTICA DESCENDENT: recorre el camí oposat a la dialèctica ascendent, partint de la idea suprema arriba a determinar, per divisió, com és el lloc que ocupa una idea en concret dins l’estructura jeràrquica de les idees.
En conclusió, el coneixement dialèctic consisteix anar pujant d’idea per les escales de la jerarquia ontològica fins arribar a la idea suprema, i després, anar baixant per poder definir cada cosa en concret.
En “L’al·legoria de la línia” ens mostra com Plató va combinar en una sola teoria el coneixement del món sensible i el del món intel·ligible.
CIÈNCIA O EPISTEME
Es tracta del tipus superior de coneixement
. És un coneixement d’allò universal, de l'essència de les coses. Correspon, per tant, al coneixement de les idees. Distingeix Plató, dos graus més:
INTEL·LIGÈNCIA O NOESIS: és el tipus superior de coneixement, ja que consisteix en la captació racional i immediata de les idees. Aquest grau de coneixement dóna lloc a la dialèctica, és a dir, el mètode que ens permet anar d’allò sensible a l’intel·ligible i també, el mètode de deducció mitjançant el qual es poden conèixer les relacions necessàries entre les idees.
CONEIXEMENT DISCURSIU O DIANOIA: fa referència al coneixement mitjà, al coneixement intel·lectual que en certa manera està relacionat amb objectes visibles o amb hipòtesis. En són un exemple les figures geomètriques, i per tant, les demostracions matemàtiques i lògiques.
OPINIÓ O DOXA
Es tracta del coneixement del món sensible. La opinió, segons Plató, consisteix en un grau de coneixement inferior al de la ciència ja que es tracta d’un coneixement canviant que no es fonamenta en raons sòlides, sinó en meres percepcions. Posseeix dos nivells:
CREENÇA O PISTIS: es tracta del coneixement a través dels sentits de les coses físiques, dels objectes sensibles pròpiament. Es tracta d’un coneixement imperfecte que no pot ser sotmès a la demostració.
IMAGINACIÓ O EIKASIA: és un coneixement de les imatges o ombres de les coses sensibles. No són realitats intuïtius per la raó, ni perceptibles ni demostrables.
Per concloure, hem de destacar que pel que ens diu Plató, segueix vigent el principi de Parmènides, segons el qual tot el que pot ser és cognoscible i el que no es pot conèixer no ho és. Allò sensible, còpia de les idees, li correspon un coneixement sensible mentre que allò intel·ligible un coneixement de l’episteme. Això ja s’havia vist al Mite de la Caverna, on explica el símil de la línia.