La teoria de l'ànima en Plató: Dualisme i psicologia
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,67 KB
La concepció dualista de Plató
La concepció platònica del món és dualista: Món de les Idees vs. món de les coses. Però, igual que el Món de les Idees té prioritat absoluta sobre el món sensible, també l'ànima la té sobre el cos, ja que l'ànima és considerada com una realitat intermediària entre els dos mons.
La psicologia racional platònica
Es pot dir que Plató és el creador de la psicologia racional, tot i inspirar-se abundantment en les doctrines dels pitagòrics i en l'orfisme. Sense això, les seves concepcions psicològiques són força fluctuants i recorren sovint als mites o a les explicacions simplement probables. Plató pensava que: "Descobrir com és l'ànima és tasca divina i massa llarga; parlar amb semblances és tot el que pot fer un home". Plató desenvolupa la seva psicologia amb evidents intencions ètiques i gnoseològiques.
La divisió tripartida de l'ànima
Plató estableix una divisió tripartida de l'ànima; aquesta divisió apareix ja a la República i després en el Timeu:
- Ànima racional: immortal, intel·ligent, de naturalesa "divina" i situada al cervell.
- Ànima irascible: font de passions nobles, situada al tòrax i inseparable del cos.
- Ànima apetitiva: font de passions innobles, situada a l'abdomen i també mortal.
La teoria de l'ànima és dualista: hi ha una part immortal de l'ànima i la resta és mortal i lligat al cos. Segons el Timeu, l'ànima racional ha estat creada directament pel Demiürg amb els mateixos elements que l'Ànima del Món.
Immortalitat i relació amb el cos
La immortalitat de l'ànima és una de les doctrines fonamentals de Plató i va constituir una novetat filosòfica. Plató va contribuir al fet que les coses canviessin en aquest terreny.
Pel que fa al cos humà, Plató manté una concepció bastant pejorativa: el cos és un destorb per a l'ànima, l'arrossega amb les seves passions i li impedeix la contemplació de les Idees. Per això, el millor que li pot passar al filòsof és morir, i la filosofia no és sinó una preparació per a la mort.
La unió entre ànima i cos
En el Fedre, la unió de l'ànima amb el cos es presenta com a càstig per algun pecat, i és concebuda com una unió purament accidental. En canvi, en altres textos és concebut menys pejorativament i Plató afirma que pot estar en perfecta harmonia amb l'ànima. En el Fedó i la República, Plató accepta aquí la doctrina pitagòrica de les successives reencarnacions de l'ànima.