Tendències de la poesia des de la postguerra fins als anys 70

Durant la primera part del franquisme, la poesia és el gènere predominant i es van publicar poques obres com "Nabí" o "Les elegies de Bierville". A partir de 1946, la poesia d'arrel simbolista (espiritual) va ser la tendència estètica dominant, amb Carles Riba.

Durant els anys 50, hi havia autors formats abans de la guerra, com Joan Valls i Miquel Martí i Pol. Es manté la influència simbolista en noves influències com l'existencialisme o les propostes experimentals.

Als anys 60, la poesia incorporà característiques del realisme, compromesa políticament com "Vacances pagades".

La següent dècada, <<Generació dels setanta>>, es pot agrupar en dos models, un més experimentalista com Joan Navarro, i un altre basat en l'experiència, menys trencador des d'un punt de vista estilístic com Mercè Marçal.

Aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic

Vicent Andrés Estellés és un dels escriptors valencians més importants de la història. La seva obra i bona part la va escriure durant la postguerra. El seu poema més conegut i influent, "Llibre de meravelles", va aparèixer en 1971.

El 1972, Estellés va encetar l'edició de la seva obra "completa". Va donar-li a la impremta uns quants poemaris més, entre els quals destaca un projecte monumental, el "Mural del País Valencià", aparegut póstumament, en què s'arrepleguen 27 llibres que ofereixen una panoràmica del paisatge i la història dels valencians.

Els temes principals de la seua poesia són l'amor, el país i la història. La seva obra parteix de la realitat concreta del seu temps i em deu un retrat de la comarca de l'Horta i la ciutat de València durant la postguerra. En la seva obra, l'amor és espiritual i físic. També reclama el paper de l'individu davant de la col·lectivitat. La seua poesia té dues dimensions: lírica i cívica.

A l'estiu va aconseguir crear una dicció pròpia gràcies a la llengua col·loquial (naturalitat), l'ús del decasíl·lab a la manera de Ausiàs March, o de l'alexandri. A partir de l'experiència, incorpora a la seva poesia elements de la literatura catalana clàssica però també d'altres tradicions com ara la grecolatina o la renaixentista.

Característiques de la producció poètica de Salvador Espriu

L'obra d'Espriu es caracteritza per la diversitat formal i per la unitat temàtica i estilística, per mitjà dels diferents gèneres i amb una sèrie de temes recurrents i unes constants estètiques i filosòfiques.

La poesia es diferencia entre la lírica, que reflexiona en clau filosòfica al voltant de la mort, i una altra més aviat cívica, que qüestiona la història i la identitat. I en ambdós fa referència al mite de la sirena, poble simbòlic inventat per l'autor. Aquesta esdevindrà la metàfora de l'univers d'Espriu, molt marcat pel nombre de la guerra i la mort. Aquest estil satíric reapareix en poemes on les persones són titelles grotesques i en altres composicions la figura del poeta és un individu obligat a preservar la llengua i la cultura del poble. Poemes musicats com "Final del Laberint", "Merlí" i "Existència" llisten en tradició clàssica i influència de la Bíblia.

A partir dels anys 60, s'accentua la dimensió cívica com en "La pell de brau". El poeta reclama la necessitat d'entesa entre els pobles ibèrics, la llengua i la cultura. Canta a la tolerància i a la pau, escrit en primera persona del plural i és una de les obres més llegides i difoses. Destaquen "Llibres de sirena" en més esperança (On hi havia amor, Ara hi ha vida i desig el reviscolament del seu poble).

Característiques de la poesia actual

Al començament de la dècada dels 70, es recupera l'obra de Foix i es publiquen dos llibres que superen el realisme, inclinant la poesia catalana cap al simbolisme i l'experimentalisme.

La poesia no realista es caracteritza per la pretensió del poeta que introdueix el lector dins el text, connectant la història de la poesia del segle XX amb el discurs poètic en la lògica del realisme. No valors de la paraula poètica que deixen d'utilitzar-se per a narrar. A més, la poesia es considerada una eina d'investigació del món de les idees i el poema deixa de ser diàfan per a ser hermètic. Per últim, els poetes plantegen punts de vista innovadors.

L'any 1973, la poesia valenciana segueix el que s'esdevé en la poesia catalana. En aquest sentit, destaquen Joan Navarro i Amadeu Fabregat.

Els anys 80 elaboren una visió de la realitat des del "jo" de les vivències personals i la intimitat.

A partir dels anys 90, abandonen la idea d'actuar com a memòria col·lectiva. Tendeixen cap a l'autobiografisme i l'intimisme. S'observa una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus, més íntims i menys rotunds.

La poesia de Miquel Martí i Pol

Un cas especial en la poesia actual és el de Miquel Martí i Pol. Als anys 70, va publicar el gros de la seva poesia. La seva creació va ser perquè li van diagnosticar una malaltia degenerativa, però va seguir treballant i es va dedicar a escriure.

Les primeres obres denoten la influència del realisme i la relació amb el seu treball a una fàbrica tèxtil. Obres com "El fugitiu" s'acosten a l'experiència quotidiana. Des dels anys 70, manté aquestes preocupacions i fa una poderosa reflexió sobre l'amor i l'erotisme.

La poesia de Martí i Pol és una reivindicació de la vida i les paraules són refugi, una invitació a superar les pròpies fronteres. Per totes aquestes característiques i per la seva visió de la poesia, Martí i Pol es va convertir en un dels autors més populars i estimats dels darrers anys.