Els temples egipcis i la seva relació amb les ciutats: exemples i comparacions

Creixement del temple egipci i la seva relació amb les ciutats

Junt a les piràmides sempre hi havia una petita construcció: el temple. Això és degut a que els faraons enterrats havien de tenir sacerdots per velar la seva mort i on els fidels hi feien les seves ofrenes. Les ampliacions d'aquest temple sempre anaven de la façana principal cap endavant, creant així una nova façana principal. Per tant l'espai més sagrat era amb alçada menor, on es disposava l'altar. El creient entrava i a cada pas avançava cap a un espai més sagrat ja que s'apropava a l'altar, allà es podia purificar. El temple constava d'un espai simètric, endreçat amb una sèrie de combinacions d'espais exteriors i interiors. En secció: es poden veure que les parts més baixes són les primeres que s'havien construït, és a dir, les més antigues ja que no constaven de tècniques avançades que permetessin grans altures en un principi. En planta: podem veure un eix longitudinal que conforma una gran avinguda mitjançant la unió del temple amb la ciutat. Aquesta avinguda era anomenada avinguda dels carrers 'Luxor'.

Comparació entre una piràmide i un Ziggurat

El Zigguratà apareix dintre de les ciutats, com una torre esglaonada que pujava cap al cel. No era un lloc on es feien sacrificis. La part exterior estava recoberta de brics de maó. Eren llocs els quals és consideraven la morada dels déus, dedicats al déu a qui pertany la ciutat. La part més important es troba d’alt d’un pedestal i és un temple (Hierofania) on només hi puja el sacerdot una vegada a l’any per fer el ritual. La piràmideà apareix enmig del desert a la necròpolis i era inaccessible per als vius 'ciutat dels morts'. Era la tomba del faraó, amagada a dins i a baix de la construcció, i seria la seva casa eterna. Les piràmides eren políedres amb una base i tres o més cares. Estaven fetes de pedra i tenien una gran superfície. Com més alta fos la piràmide, més important eren les persones sepultades. En les piràmides les ofrenes és posaven quan la persona havia mort, ja que un cop acabada la piràmide, ningú podia entrar. (en un ziggurat, el sacerdot si que podia accedir al seu interior).

La Stoa a l'àgora de les ciutats gregues

La stoa grega és una construcció senzilla que consta d’un espai arquitectònic cobert, de planta rectangular allargada, conformada mitjançant unes columnes, pilars i altres suports (columnata). Era un dels espais públics de la urbanització grega i la seva localització normalment era l’àgora (la plaça pública de les ciutats gregues).

Com que és un espai cobert, dotava de protecció del sol i pluja, sent així un espai idoni per la vida social de les comunitats mediterrànies i, a vegades, també feia de funció comercial, allotjant els llocs de comerç. A la stoa d’Atenes “Stoa Pecile”, el filòsof Zenó de Cítion impartia els seus ensenyaments als seus deixebles.

L'àgora a la ciutat clàssica grega

L’àgora era la denominació que a la Antiga Grècia es designava a la plaça de les ciutats. Era un espai obert, centre del comerç/mercat (ja que era on es realitzava l’activitat comercial), de la cultura (ja que estava relacionada amb els santuaris religiosos i activitats d’entreteniment com festes, joc i teatre) i la política de la vida social dels grecs (que era on els ciutadans es reunien per discutir sobre els problemes de la comunitat). Aquesta plaça estava normalment rodejada pels edificis privats i públics més importants (Pritaneos: oficines administratives, Bouleterión: edifici per reunions) i per uns pòrtics que s’anomenaven Stoas. En general, els grecs construïen les àgores de forma quadrada i galeries per passejar-hi.

L’àgora d’Atenes era travessada diagonalment per la Via de les Panatenees, que s’iniciava al santuari d’Eleusis i anava directament a l’Acròpolis.

L'impacte de l'hel·lenisme en la ciutat grega

Al principi, les cases del grecs eren construïdes amb adobes, obertures per el pas de la llum sense cristalls i a altures que protegís la intimitat familiar. El pati interior de la casa proporcionava llum i airejament.

A l’època hel·lenística les cases es van anar convertint en cases més luxoses, d’arquitectura ortogonal, amb regularitat i grans plantes horitzontals. La casa hel·lenística es desenvolupa al voltant d’un pati, es tracta d’una casa ordenada racionalment i diferencia les funcions de les diferents parts de la casa, la part pública (es correspon al pati i al carrer), part privada, (habitacions i dormitoris) i part de serveis (antesala i sala).

En el teixit urbà és va canviar amb forma de fer els carrers, eren més amples i seguien un patró. La ciutat estava separada per barris segons el nivell social que tenies i el treball. Els esclaus vivien a la part més pobre i desprotegida de la ciutat (barri pobre). Els mercaders i comerciants vivien a un altre zona. I en la part més alta i protegida és on vivien les persones més important de la ciutat (sacerdots, guerrers i les persones importants/influents). En aquetes ciutats hi havia temples, banys, edificis públics, etc..

La centuriació romana i la seva influència en l'estructuració del territori

La centuriació romana és l’esquema geomètric del pla d’una ciutat i del territori agrícola que estava al voltant. Era l’esquema que utilitzaven al món romà i que es tractava amb l’ajut d’instruments agrimensors. Consistia en el traçat d’uns eixos inicials (cardo i decumanus), i la divisió de cada centúria en 10 parts.

Llibre: la centuriació és la quadriculació del territori mitjançant línies anomenades “Limites”, separades entre si uns 709 m, unes, els decumani, perpendiculars als altres, els cardini. La centuriació anava a càrrec del gromatici, geòmetres que utilitzaven la “groma”, espècia d’escaire agrimensor (persona que mesurava els terrenys), servia també per crear l’estructura viària i reguladora del sòl.

La transformació d'un campament romà en una ciutat romana

La campament romana és formava quan els romans anaven conquerint diferents territoris i expandint els seu imperi. Els que feien era conquistar un poble i fer-lo seu, aprofitaven l’arquitectura que tenien i que s’anés expandint. D’aquesta manera, els romans anaven per diferents territoris i repetien el procés fins arribar a l’imperi que van ser. Al conquerir un territori els obligaven a adquirir les seves tradicions, cultures, religió, filosofia, etc...

Els assentaments i colonitzacions romanes es basaven en antics campaments militars en forma quadrada i amb 4 portes d’entrada. En aquesta trama quadrada hi disposaven dues avingudes (“cardio” i “decumanum”) que es creuaven, i on creuaven es disposava la plaça central de traça geomètrica i racional que després es convertiria en el fòrum (mercat).