Teixit urbà i arquitectura de la ciutat islàmica

Descripció del teixit i l’espai urbà de la ciutat islàmica

Descriu raonadament el teixit i l’espai urbà de la ciutat islàmica tal com es va veure a classe, i relaciona’l amb els aspectes de la religió islàmica que creguis significatius.

600 anys després del naixement de Crist, l’Aràbia comença a sentir de nou la inquietud religiosa de la mà del profeta Mahoma. L’islam, en un primer moment, és un fenomen d’unificació de l’antiga Aràbia; és un producte d’aquesta. El territori era hostil, els habitants eren nòmades beduins i vivien en tribus. Ja no es dedicaven a l’agricultura sinó que es dedicaven al comerç i portaven una vida bèl·lica. Encara no existien cases construïdes sinó que vivien en una tenda anomenada haima folrada de teles.

El problema d’aquest territori era la seva sequedat; per això els grups més forts van començar a assentar-se al territori en fortificacions allà on trobaven aigua. Per aquest motiu, les ciutats més properes al mar es van desenvolupar molt abans i més ràpid. La ciutat era molt densa: les cases es tocaven les unes amb les altres i els carrers eren estrets i foscos. S’organitzaven en barris seguint els gremis. Expressa una clara dualitat entre una àrea pública, comercial i religiosa i una àrea privada, silenciosa i secreta.

Les ciutats islàmiques manquen d’espai públic ampli on la comunitat pugui desenvolupar activitats; podríem dir que espais públics com a tal n’hi ha tres principals:

• La mesquita: s’utilitza per a l’oració del divendres; al voltant s’hi troben les madrasses (espais destinats a l’educació dels nens), els banys i les termes.
• El suq: (sovint transliterat suq o súq) — antiga paraula de crida dels comerciants — aquests espais s’aniran consolidant fins a transformar-se en basars. Està situat a l’entrada de les muralles i és on s’estableix el mercat.
• Hammam (banys): té connotacions clarament religioses; no només s’elimina la brutícia física, sinó també les impureses rituals.

Descripció d'una casa islàmica

Descriu raonadament una casa islàmica tal com es va veure a classe, i relaciona-la amb els aspectes de la religió islàmica que creguis significatius i amb la forma urbana de la ciutat islàmica.

Les ciutats de l’islam eren compactes i amb molt pocs espais públics a causa del seu clima. La distribució de les cases per les ciutats era uniforme. Cada casa és ocupada per una unitat familiar; a mesura que la població creixia, ocupaven més espai i deixaven el mínim necessari per a la viabilitat urbana. La casa és l’al·legoria de l’ànima de la persona que no presta atenció a l’exterior; per tant, és el santuari del creient.

Les cases eren petites i austeres, amb planta entre quadrada i rectangular i una façana humil. Acostumaven a tenir dos pisos: la planta baixa té una petita porta d’entrada i un pati interior amb un pou o font, un lloc comú que les dones utilitzaven per sortir i prendre l’aire, ja que tenien prohibit sortir de les cases. Les diferents estances d’aquesta planta estan dedicades a les dones (haram), mentre que la planta superior, a la qual s’accedeix des d’una escala al costat de la porta principal, és l’espai dels homes i convidats. Tant homes com dones tenien prohibit trepitjar i conviure en les zones oposades al seu sexe.

Trets comuns i elements d'una mesquita

Tot i la seva diversitat indubtable, enumera els trets comuns de qualsevol arquitectura islàmica. Descriu els elements arquitectònics que conformen una mesquita i explica la seva funció, tot relacionant-la amb els valors religiosos de l’islam.

Els trets comuns que tenen les arquitectures de l’islam són: espais dins d’espais, concentració interior i anonimat a l’exterior, monumentalitat refinada, ús de materials senzills, presència d’aigua, vidres, metalls i teles. A continuació es descriuen alguns elements arquitectònics habituals en una mesquita i la seva funció:

1. Mihrab: indica el mur que mira cap a la Meca (qibla). És una fita visual que orienta l’oració col·lectiva.
2. Qibla (al·quibla): orientació o mur que mira cap a la Meca; marca la direcció cap a la qual es dirigeix la pregària.
3. Maqsura: apareix més tard; és un espai reservat, en origen d’ús exclusiu del califa o del sacerdot.
4. Mimbar: és una mena de púlpit des d’on es pronuncia el sermó (khutba); el responsable fa servir el mimbar per parlar a l’assemblea.
5. Haram: espai sagrat destinat a la comunitat de fidels; sovint recorda un pati amb palmeres.
6. Iwan: porxos o voltes que fan de transició entre l’espai profà i l’espai sagrat; és el lloc on es treuen les sabates abans d’entrar.
7. Sahn: pati on es reuneixen abans d’entrar; sovint actua com a espai de trobada i circulació.
8. Sabil / font d’ablucció: pou o font que serveix per a rentar-se i purificar-se abans de l’oració (ablucions rituals).
9. Minaret: torre situada a l’exterior que s’utilitza per cridar a l’oració i serveix també com a referència visual a l’entrada o en la façana.

Arabesc: definició, tipus i relació amb la religió

2,5 i 1,25 punts. Explica què és un arabesc, quins tipus en distingim i quin paper hi poden jugar en aquest tipus de pràctica artística algunes de les premisses de la religió islàmica.

L’arabesc és un motiu artístic ornamental molt desenvolupat en l’art islàmic que s’utilitza normalment en els edificis. Sol estar format per sanefes que recorden motius vegetals (fulles i flors sobretot). Per les seves formes corbes, a vegades inclou cites de l’Alcorà entre els dibuixos. Els dibuixos geomètrics sempre parteixen del cercle. Hi ha una transposició de les mateixes formes amb diferents materials com pedra, mosaic, estuc, vidre, teixits i metall.

Tipus d’arabesc i aplicacions comunes:

• Ataurique: aplicat sobre pedra, amb formes vegetals entrellaçades.
• Llaçeria: sobre metall i fusta; són dibuixos més geomètrics, picats o gravats en els materials.
• Epigràfic: presenta motius amb textos o cites extretes de l’islam, combinant cal·ligrafia decorativa amb ornaments.

Això es dóna per la prohibició que hi havia, en determinats contextos, de representar figures humanes o animals; les formes estaven restringides, però es treballava amb una gran varietat d’elements, tot barrejant materials i tècniques. La forma de l’arabesc és independent del material; efectivament hi ha una transposició de les mateixes formes en distints materials: pedra, ceràmica, estuc, mosaic, fusta, metall, ivori... però l’empremta del material és molt gran, perquè la seva naturalesa i la dificultat de treball li donen diferents qualitats d’acabat, grandària, color i textura. Tot això fa que les aplicacions resultin molt diverses malgrat la seva semblança formal.