Tecnologies i models de simulació per al medi ambient

Introducció a les tecnologies ambientals

Les noves tecnologies també poden resultar de gran ajuda per detectar i valorar l'abast dels problemes ambientals. A més, l'accés a Internet ha permès l'elaboració de nous mètodes de cooperació internacional i la creació de comunitats virtuals de treball, usant les noves comunicacions, com el Web (WWW) o el correu electrònic (e-mail) i les xarxes socials. Les aplicacions multimèdia interactives dels ordinadors, com les videoconferències, han permès la telepresència i el teletreball cooperatiu, amb el qual el treball en equip està encara més reforçat. Tot aquest conjunt d'eines s'ha englobat dins la denominació Web 2.0. En l'actualitat, només una minoria dels habitants del planeta disposa d'accés a aquests avanços.

Sistemes informàtics i simulació mediambiental

Exposem les principals tecnologies emprades en els estudis del medi ambient. Els models de simulació constitueixen la principal aplicació de la informàtica als estudis del medi ambient. Ara citarem dos models del món encarregats pel Club de Roma que van ser pioners a aplicar la simulació als estudis del medi ambient: World-2 i World-3.

El Club de Roma

És una organització formada per centenars de personalitats que, el 1968, van decidir engegar un projecte sobre la Condició Humana, amb la finalitat d'examinar el vast conjunt de problemes que preocupen la Humanitat.

A. Model World-2

Desenvolupat per Jay Forrester, expert en dinàmica de sistemes. Els elements o variables que el componen són cinc: població, recursos naturals (no renovables), aliments produïts, contaminació i capital invertit. En simular amb l'ajuda de l'ordinador el seu comportament o evolució futura, es van exposar unes conclusions, recollides a l'informe Els límits del creixement, en el qual es va determinar que no podem mantenir per un temps indefinit el nostre actual ritme de creixement. En realitzar modificacions en els diferents valors de les variables inicials, es va constatar que l'escenari a partir del qual es podria aconseguir l'estabilització del sistema era aquell en què es partia d'una sèrie de reduccions de tots els paràmetres inicials: un 50% en la taxa de natalitat, un 75% en la taxa de consum de recursos naturals, un 25% en la quantitat d'aliments produïts, un 50% en la taxa de contaminació i un 40% d'inversió de capital.

B. Model World-3

Aquest model va ser desenvolupat amb posterioritat; van intentar perfeccionar i enriquir el model anterior. Les seves conclusions estan recollides a l'informe Més enllà dels límits del creixement.

• 1a conclusió: Si es continua amb la tendència actual de creixement de la població mundial, la industrialització, la contaminació, la producció d'aliments i el consum de recursos, els límits del planeta s'assoliran dins dels pròxims cent anys. El resultat més probable serà un declivi sobtat i incontrolable. L'esmentat declivi serà encara més immediat si es parteix d'un escenari en el qual es duplica la quantitat de recursos, perquè la població decau encara més ràpidament. No obstant això, si es modifiquen no una sinó totes les variables, el sistema pot arribar a estabilitzar-se.
• 2a conclusió: És possible modificar les tendències de creixement i establir unes normes d'estabilitat ecològica i econòmica, que poden ser mantingudes per molt de temps amb vista al futur.
• 3a conclusió: Si els pobles de la Terra es decideixen per aquesta segona alternativa i no per la primera, com més aviat ens posem a treballar a favor d'ella, majors seran les seves possibilitats d'èxit.

Després de l'aparició d'aquests models, ràpidament van començar a sorgir múltiples anàlisis crítiques:

• La majoria dels crítics acusen el model de malthusià, terme que es tradueix a culpar l'increment de la població de manera desmesurada.
• Es tracta només de models; per tant, no representen la realitat, sinó una visió simplificada.

Com a valoració positiva, cal destacar que van ser els primers a elaborar models amb dades basades en la realitat, per la qual cosa van esdevenir els precursors d'altres mesures més actuals; per exemple, els indicadors ambientals PER.

Sistemes de teledetecció

La teledetecció és la tècnica que permet l'observació a distància i l'obtenció d'imatges de la superfície terrestre des de sensors instal·lats en avions o en satèl·lits artificials.

A. Components d'un sistema de teledetecció

Un sistema de teledetecció consta de:

• Sensor: Espècie de càmera situada en un avió o en un satèl·lit, que és capaç de captar, codificar i transmetre les imatges de la superfície terrestre. Poden ser:
  • Passius: En aquest cas, les energies poden procedir del sol i dels elements situats sobre la superfície terrestre.
  • Actius: Aquests sensors emeten un tipus de radiació i en capten el reflex per part de la superfície terrestre; seria comparable a disparar el flaix per obtenir la imatge.
• Centre de recepció: La imatge dels sensors es transmet a terra en forma d'uns senyals o codis constituïts per números o dígits; és a dir, es tracta d'una informació digital que es recull amb l'ajuda d'una antena. Una vegada processades, les imatges estan ja preparades per ser distribuïdes als interessats, tant en format digital com analògic o visual.
• Sistema de distribució: Sol ser de tipus telemàtic, a partir del qual els usuaris tenen accés a la informació recollida per interpretar-la, fer-la servir i extreure'n les conclusions derivades.