El Teatre Llatí: Gèneres, Autors i Evolució

Introducció al teatre llatí

Els edificis teatrals romans van evolucionar des d'estructures a l'aire lliure i teatres de fusta mòbils amb graderies en semicercle fins a teatres permanents. L'any 55 a.C. es va construir el primer teatre de pedra: el Teatre de Pompeu.

Gèneres dramàtics

• Tragèdia: Cerca provocar terror al públic i pietat pels personatges.
• Comèdia: Cerca el riure, amb o sense intencions moralitzants.

El teatre llatí neix el 240 a.C., quan Livi Andrònic representa una tragèdia i una comèdia adaptades del grec al llatí.

Tipus de representacions dramàtiques romanes

• Fabulae palliatae: Comèdies basades en models grecs. L'acció, els personatges i el vestuari són grecs, però les situacions són romanes (contaminatio). Representaven peripècies de la vida privada d'un món burgès. Personatges típics: senex, adulescens, servus, parasitus, miles gloriosus, meretrix i virgo.
• Fabulae togatae: Comèdies de costums romans, amb acció a Itàlia, personatges romans de la petita burgesia i vestits amb toga. No van perdurar més enllà de l'època de Sul·la.
• Tragoediae: Tragèdies d'argument grec que imitaven obres d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides, amb escenes cantades i un muntatge espectacular. El cor va perdre força i esdevingué una comparsa.
• Fabulae praetextae: Tragèdies d'argument històric o mitològic romà. Els actors vestien la toga praetexta.
• Fabulae atellanae: Representacions populars amb trets vulgars, burles, enganys i elements obscens. Els actors, considerats honorables, utilitzaven màscares fixes: Maccus (imbècil), Baccus (ruc), Dessenus (geperut astut i intrigant) i Pappus (vell ridícul). Els actors improvisaven.
• Mim: Escenes reals de la vida quotidiana. No usaven coturns ni màscares; el gest facial era molt important. Personatges: Stupidus (imbècil) i Sannio (fa ganyotes). Eren menyspreats.
• Pantomima: Un sol actor interpretava diferents papers.

La comèdia romana

Imitava la comèdia nova grega (principal autor: Menandre). Totes dues es basen en l'embolic i el final feliç. Es divideixen en comèdia pal·liata (del pallium, vestit grec) i comèdia togata (de la toga, vestit romà).

Plaute

Autor de gran èxit entre el públic, home de poble que escrivia per a les classes socials més baixes. Utilitzava un llatí col·loquial (sermo vulgaris) sense preocupació moral, amb l'únic objectiu de divertir. Es conserven 21 obres segures. Les seves comèdies d'embolic destaquen per la vis còmica, al·literacions expressives, invenció de mots, jocs de paraules i diminutius.

Terenci

Vinculat al Cercle dels Escipions, que defensava la humanitas enfront dels tradicionalistes (virtus i mos maiorum). Va ser un esclau alliberat (l'Africà). Va ser acusat de plagi, de no ser l'autor de les seves obres i d'un ús excessiu de la contaminatio.

Obres principals

Adelphoe (Els germans), Andria (La noia d'Andros), Eunuchus (L'eunuc), Heautontimorumenos (El que es castiga a ell mateix), Hecyra (La sogra) i Phormio (Formió).

Característiques de l'obra de Terenci

Obres properes al model grec, comèdies pausades (fabulae statariae) amb acció travada, preeminència dels diverbia (discursos) i un llenguatge culte. El seu objectiu principal era educar.

Diferències entre Terenci i Plaute

Terenci representa el món grec com a honest i amable, basant el seu teatre en la tendresa i el respecte, mentre que Plaute es basa en l'odi, l'egoisme i l'engany. Estructuralment, Terenci passa de la palliata motoria a la stataria (més reflexiva), prioritza l'estudi psicològic dels personatges i utilitza un llatí aristocràtic, defugint el col·loquialisme de Plaute.