El teatre del Segle XIX. Frederic soler. Els autors mallorquins. Àngel Guimerà.Jacint Verdaguer
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,65 KB
1.1. La persistència de la identitat catalana.
Al començament del segle XIX, un segle després d’haver estat promulgat el Decret de Nova Planta, que havia derogat tota l'estructura politicoadministrativa de l'antiga Corona d'Aragó, persistia a Catalunya un refús clar del procés de centralització administrativa i de la temptativa d'imposar-hi les lleis i la llengua de Castella.
Com a resultat d'aquesta política, al començament del Segle XIX el català havia desaparegut pràcticament com a llengua administrativa i de cultura. No tenia presència en les esferes de l'administració estatal, en el sistema d'ensenyament ni en la vida oficial eclesiàstica; fins i tot una bona part de les elits culturals i polítiques del Principat l'havien abandonada com a llengua d'ús públic i com a vehicle de comunicació escrita.
Malgrat aquest retrocés, el català continuava viu com a llengua de la comunicació oral entre la majoria de la població, i s’emprava com a llengua escrita en les cançons i els romanços tradicionals i en els llibres de temàtica religiosa o d'entreteniment adreçats al gran públic. Tot i el procés uniformador de l'Estat, la societat catalana mantenia no sols la llengua pròpia, sinó també els seus costums i les seves tradicions, especialment la manera de viure, representada per una forma específica de l'organització familiar i de la feina, de la propietat i del desenvolupament econòmic. En definitiva, bé que els catalans del se gle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, tenien consciència del seu particularisme dins el nou Estat liberal.
1.2. La Renaixença literària i cultural
La Renaixença fou un moviment cultural que va sorgir a la dècada del 1830 per reivindicar l'ús públic i literari de la llengua catalana. Tradicionalment, s'ha convingut que la publicació en català de l'oda La pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau, i, sobretot, les propostes de Joaquim Rubió i Ors (Poesies, 1841) de recuperar el català com a llengua literària marquen l'inici de la Renaixença. El redescobriment
Bas utilitzaren el dret com a expressió de l'ànima catalana i defensaren que els usos on i costums del passat reflectien la psicologia col°lectiva dun poble. Finalment, filòlegs, folkloristes i musics entre els quals destaca María Aguiló, es edicaren a aplegar paraules, leyendas, cançons i al tres manifestaciones culturales com a mostrar de la personalidad col°lectiva.
Els jocs florals, creats pels principals iniciadors de la reinaxença, van ser la institución cultural que va fer conèixer el moviment entre la gent i la que va estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies als jocs florals va començar la preocupación entre els escritors de crear un model de llengua literaria, ja que la tradició s'havia estroncat feia tres segles
1.3. La literatura de la Renaixença
Contraris a l'ús d'una llengua medievalizant arcaica i carrinclona plena de paraules incomprensibles i de formes artificiosex que defensaven els iniciadors de la Renaixença literària, hi va haver uns quans escritors d'idees polítiques liberals, que propugnaven l'ús del "català que ara es parla". Aglutinats entorn de Frederic Soler, que es reunien a casa d aquest, on celebraven els Focs Artificials, una paròdia dels Jocs Florals.
Frederic Soler, que es va fer famós amb el pseudonim Serafí Pitarra va començar escivint teatre cancaturesc i sarcàstic parodiant el drama Romàntic i la mitificació de les grans figures de la història catalana (Don Jaume el Conquistador, La butifarra de la lliberat). Amb el temps, però, es va anar integrant en el moviment de la Renaixença: va participar en els Jocs Florals i va acabar escrivint drames romàntics, un gènere que tant havia parodiat.
Van formar part d'aquest grup Josep Anselm Clavé, polític, poeta, dramaturg i músic, que va contribuir a l'arrelament del català entre els obrers amb el repertori de cançons que interpretaven les societats corals que va fundar. Abdó Terradas, polític federalista. Dramaturg i novel-lista, va escriure la seva obra com a instrument de propaganda i d'agitació: El rei Micomicó és una sàtira demolidora de la monarquia. Valentí Almirall, polític i periodista, va ser el primer a formular una doctrina del fet diferencial català a Lo catalanisme.
Per la seva banda, els Jocs Florals es van popularitzar i van esdevenir una festa cívica i una plataforma de difusió del catala. Va ser gràcies a aquest certamen que al darrer terç del Segle XIX van destacar uns quants literats preocupats per fixar la llengua. Jacint Verdaguer, gran poeta i prosista, va ser el recreador del català literari a partir de la llengua viva de la seva contrada natal, la Plana de Vic. Angel Guimerà, que va començar escrivint tragèdies i drames romàntics, va plantejar a les seves millors obres diversos problemes socials. Al Final del segle va renéixer el genere novel°listic de la ploma de Narcís Oller.
Això va ser possible perque el català ja s'havia incorporat a les publicacions periòdiques: La Renaixensa, Diari Catala, revistes com la tramuntana, La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa van ser uns instruments de difusió de la llengua en l'espai public.
La Renaixença literària va tenir influència a Mallorca (Tomas Aguiló. Josep Ll. Pons i Canal-La) i a València (Teodor Morente).