El teatre a l'antiga Roma: Comèdia, Plaute i Terenci

El desenvolupament de l'espectacle teatral a Roma

A Roma, el teatre tenia lloc sobretot durant les festes religioses. Per als romans era, principalment, una diversió. Els ludi (jocs) eren cerimònies religioses i espectacles teatrals, de circ i d’amfiteatre. L'organització anava a càrrec dels edils o pretors, que organitzaven els espectacles i compraven l’obra a l’autor. Les representacions es feien a la tarda, amb entrada gratuïta i un públic sovint sorollós.

El públic i els actors

El públic era majoritàriament plebeu i preferia espectacles còmics, dobles sentits i escenes de música i ball (Plaute agradava més que Terenci). Pel que fa als actors, eren només homes, normalment esclaus o lliberts. En les farses de l’atellana podien ser lliures, però perdien el dret de vot i no podien recuperar el seu estatus social.

Música, vestuari i edificis teatrals

El teatre romà era musical. Un tibicen (flautista) acompanyava els actors. El vestuari i les màscares eren accessoris essencials per identificar els personatges (color del cabell, tipus de roba, màscares amb boca oberta per amplificar la veu). Les màscares exageraven els trets i implicaven un rol; a vegades es feia servir maquillatge.

Com a calçat, l'actor tràgic usava coturns (sabates elevades) i l'actor còmic el soccus (sandàlia baixa). Pel que fa als edificis teatrals, durant la República no hi havia teatres permanents; primer eren de fusta. El primer teatre de pedra va ser el de Pompeu (55 aC).

La comèdia romana: Palliata i Togata

La comèdia romana s’inspira en la comèdia nova grega (sobretot Menandre). Les primeres comèdies romanes són les pal·liates, d’origen i ambientació grecs, amb actors vestits amb pallium. Després apareix la togata, d’ambientació romana, amb actors vestits amb toga. Aquesta tracta amors entre joves lliures, afers familiars i econòmics, i dona més importància als personatges femenins.

La comèdia de l'època republicana

La comèdia romana es desenvolupa entre el segle III aC i l’inici del segle I aC. El primer autor va ser Gneu Nevi. Els principals autors de pal·liata van ser Plaute i Terenci, dels quals es conserven obres completes. Des del segle II aC, la togata va substituir la pal·liata, però al final de la República també va entrar en crisi.

L'obra de Plaute: Popularitat i estil

Les comèdies de Plaute eren molt populars. Marc Terenci Varró va dir que 21 obres eren les autèntiques; aquestes s’anomenen Fabulae Varronianae. Entre les més conegudes hi ha:

• La comèdia de l’olla (Aulularia)
• L’ànima en pena (Mostellaria): el criat Tranió enganya el seu amo dient que hi ha un esperit per protegir el fill.

Estructura i temes plautins

Les comèdies de Plaute tenen 5 actes (divisió posterior), sempre tenen un final feliç i normalment inclouen un pròleg. La funció del pròleg és explicar l’argument perquè el públic sàpiga com acabarà l’obra. Podia ser recitat per un personatge o per una figura sense intervenció. Els arguments provenen de la comèdia nova grega.

Els personatges tipus

Entre els principals personatges de Plaute destaquen:

• Meretrix: cortesana, lliure o esclava.
• Servus: esclau astut i enginyós.
• Parasitus: personatge mort de gana i adulador.
• Fortuna: la sort, sempre imprevisible.
• Adulescens: jove enamorat, sovint dèbil.
• Senex: pare sever o ridícul.
• Miles gloriosus: soldat fanfarró.
• Leno: alcavot, comerciant d’esclaves.

La llengua i la mètrica

La creativitat de Plaute destaca sobretot en la mètrica i la llengua:

• Diverbia: diàlegs recitats.
• Cantica: parts cantades amb flauta.
• Mutatis modis cantica: cançons amb música en versos llargs.

La seva llengua és original i divertida, amb jocs de paraules, metàfores, dobles sentits i referències humorístiques a Roma.

Relació amb els models grecs i originalitat

Plaute modifica els models grecs per divertir el públic romà. Interpreta lliurement els originals i utilitza la contaminatio, que consisteix a barrejar trames de diferents comèdies gregues en una sola obra. Això fa la trama més complexa, però a vegades confusa. També introdueix acudits i referències romanes, allunyant-se dels models grecs.

Diferències amb Menandre

Mentre que Menandre busca coherència i lògica, Plaute prioritza els efectes còmics encara que sacrifiqui la versemblança. Menandre és psicològic; Plaute destaca els trets caricaturescos dels personatges.

Publi Terenci Àfer: Psicologia i estil depurat

Terenci va escriure comèdies pal·liates amb ambients grecs, totes conservades. Alguns espectacles van tenir poc èxit de públic. Moltes de les seves obres provenen de la comèdia nova grega, sobretot de Menandre i Dífil o Apol·lodor de Carist. Entre les seves obres principals destaca La sogra (Hecyra), que tracta conflictes familiars: Filúmena estava embarassada sense saber-ho i al final es reconcilien.

Els pròlegs i l'estil de Terenci

A diferència de Plaute, Terenci utilitza el pròleg per defensar la seva concepció literària i parlar dels models, no per resumir la trama. Va ser acusat de copiar els models grecs i fins i tot d’estar influït per altres autors. Terenci tracta temes humans, pares oposats, esclaus que ajuden i un final feliç amb menys cants que Plaute. Prioritza la psicologia dels personatges i alguns són més convencionals. La llengua és més depurada i col·loquial, sense neologismes ni vulgaritats.