Substitució Lingüística i Literatura: Causes i Classificació

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Inglés

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,63 KB

El prestigi: una qüestió subjectiva

El prestigi és una qüestió subjectiva que no afecta les llengües sinó els parlants. En una segona fase de la substitució lingüística, la competència que els joves demostren en la llengua dominant contrasta amb els dubtes i les vacil·lacions amb què s'enfronten quan utilitzen la llengua recessiva.

Causes de la substitució lingüística

  • Socials: la desaparició d'una llengua s'emmarca en aquests casos en un procés més general que anomenem assimilació cultural.
  • Consolidació dels estats: el creixement dels estats ha anat sovint aparellat a la imposició lingüística. Amb massa freqüència la unitat nacional s'ha volgut bastir sobre la unitat lingüística. En aquest context, la pluralitat cultural o la diversitat lingüística s'han vist només com una amenaça contra el monolingüisme oficial.
  • Pèrdua del poder: la pèrdua de la capacitat d'exercir el control sobre els mecanismes de poder i govern que pot patir una societat és el preàmbul de qualsevol procés d'assimilació cultural o substitució lingüística.
  • Inundació demogràfica: una comunitat dominant reforçada pel control del poder i la superioritat militar aprofita també la superioritat demogràfica per ofegar les estructures socials de la cultura minoritària.
  • Exèrcit: la constitució dels exèrcits i del servei militar obligatori ha estat fins avui un factor eficaç d'introducció de la llengua nacional. Situats en un ambient estrany, els soldats van haver d'assimilar-se ràpidament a la llengua del poder per sobreviure en un entorn hostil.
  • Els mitjans de comunicació: les restriccions i els entrebancs per accedir a canals de difusió que han tingut les altres llengües parlades en el territori delimitat per les fronteres estatals han situat aquestes llengües en una situació de minorització que n'ha afectat greument les possibilitats de subsistència.
  • L'escola: garantia l'aprenentatge de la llengua nacional i esdevenia una eina eficaç d'agressió a les comunitats de llengua diferent.
  • Ciutats: les capitals urbanes es converteixen en aparadors amb un gran poder d'atracció de les formes culturals que caracteritzen la societat dominant.

L'autoodi es projecta en la llengua i en tot allò que té a veure amb les formes de vida de la seva comunitat d'origen.

Les llengües i els estats

  • Monolingüisme: reconeixement oficial i promoció d'una sola llengua.
  • Protecció de minories: existència d'una llengua oficial, però respecte i protecció per les minories lingüístiques.
  • Autonomia lingüística: reconeixement d'una llengua oficial a tot l'estat i concessió de cooficialitat restringida a altres llengües en una part del territori.
  • Federalisme lingüístic: estats d'estructura federal en què cada territori té la seva pròpia llengua oficial.
  • Plurilingüisme institucional: l'estat reconeix i utilitza dues o més llengües en tot el seu territori.

Literatura: Noucentisme i autors destacats

Noucentisme: s'utilitza l'homofonia del mot "nou" ("allò oposat a vell" i alhora "allò propi del nou-cents").

L'Escola Mallorquina

Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.

Josep Carner

  • Etapa d'iniciació: El llibre dels poetes i Primer llibre de sonets.
  • Etapa noucentista: Els fruits saborosos, Verger de les galanies, Les monjoies, La paraula en el vent, Auques i ventalls, Bella terra, bella gent, L'oreig entre les canyes i La inútil ofrena.
  • La tercera etapa: El cor quiet.

Classificació tipològica de les llengües

  • Llengües aïllants: les paraules són invariables i les relacions gramaticals es manifesten a partir de l'ordre en què se situen els mots.
  • Llengües flexibles: les paraules presenten terminacions flexives que incorporen diferents significats gramaticals. En les llengües flexives, l'ordre de les paraules en l'oració sol ser més lliure.
  • Llengües aglutinants: les paraules estan formades per un seguit d'unitats que aporten un significat gramatical o lèxic.
  • Llengües aïllades: ha estat impossible establir cap connexió amb algun grup lingüístic conegut, com el basc.

Romània: llengües romàniques

Romània: conjunt de territoris on es parla una llengua derivada del llatí.

Les llengües romàniques són: galaicoportuguès, castellà, català, occità, francès, sard, romanx, italià i romanès.

Llatí vulgar

Varietat lingüística que s'utilitzava en l'àmbit col·loquial, permeable a les innovacions i la incorporació de préstecs germànics.

Fragmentació lingüística de la Romània

  • Substrat: paraules de llengües que es parlaven abans del procés de romanització i s'han mantingut.
  • Procedència dialectal i social dels colonitzadors: els caràcters del llatí que s'implantava arreu de l'Imperi presentaven algunes diferències motivades per l'origen geogràfic i social dels colons.
  • La intensitat de la romanització: la romanització no va arrelar arreu de l'Imperi amb la mateixa força.
  • El superstrat: les aportacions lingüístiques posteriors van ser diverses i desiguals segons els territoris.

La divisió de la Romània

  • Occidental: portuguès, castellà, català, occità, francès, sard, romanx.
  • Oriental: italià i romanès.

Regeneracionisme i Decadentisme

  • Regeneracionistes: pretenien provocar el desvetllament ideològic de la societat. Creien que l'art i la cultura havien d'estar al servei de la revolució i que l'individu havia d'actuar de revulsiu enmig de la massa.
  • Decadentistes-esteticistes: concebien la poesia i l'art com el mitjà de superació de la societat materialista, de l'art mercantil i de l'esperit utilitari.

Joan Maragall

Visions i cants, Enllà, Disperses, Seqüències... Elogi de la paraula i Elogi de la poesia.

Entradas relacionadas: