Les tres substàncies segons Descartes

Aplicant el seu mètode, Descartes arriba a distingir quines són les 3 substàncies que componen la realitat: el jo pensant, Déu i el món.

El jo pensant

El dubte metòdic i universal ens ha portat a una realitat inqüestionable: l’existència d’un jo pensant, és a dir, d’un jo que pensa, una res cogitans. Descartes conclou que puc dubtar de l’existència del meu cos i del món que m’envolta perquè en tinc informació a través dels sentits i els sentits no són fiables, però no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments.

Ja hem vist que el jo pensa idees diferents. Ara bé, en què consisteixen exactament aquestes idees? Descartes les estudia i classifica; les ordena en aquests tipus:

• Adventícies o adquirides. Són les idees que provenen de fora, de l’experiència sensible, de la meva percepció del món o de l’ensenyament. Aquestes idees poden resultar errònies ja que moltes vegades tenim idees diferents sobre un mateix objecte extern.

• Factícies o artificials. Són les idees que inventem o fabriquem arbitràriament nosaltres mateixos. Per exemple, la idea de l’animal mitològic centaure.

• Innates o naturals. Són les idees que no procedeixen de la percepció dels objectes exteriors ni han estat construïdes per nosaltres, sinó que emergeixen de la pròpia facultat de pensar. Són unes idees que la nostra ment capta i ha d’acceptar-les sense poder modificar-ne res, com la idea de Déu, de causa, substància o nombre.

Déu, substància perfecta i infinita

Descartes considera que el jo pensant no és perfecte, i que el mateix dubte metòdic s’ha establert per corregir-ne els errors, il·lusions i imprecisions; però, malgrat això, el jo pensant posseeix la idea de perfecció. Si tenim consciència de la nostra imperfecció és perquè sabem en què consisteix una naturalesa perfecta i ens hi comparem. Així, la idea de perfecció innata en nosaltres és la idea d’un ésser perfecte: Déu. Segons ell, aquesta idea de perfecció no pot provenir de nosaltres, éssers imperfectes; per tant, ha d’haver estat una realitat divina la que l’ha fet sorgir a les nostres ments.

Així, del conjunt d’idees que posseeix el jo pensant, en sobresurt una idea molt privilegiada que permet anar més enllà de la pròpia subjectivitat. Una idea que em permet afirmar, clara i distintament, que fora de si mateix, fora de la meva ment, hi ha una realitat extramental. Aquesta és la idea innata de Déu.

La demostració de l’existència de Déu és una peça fonamental en la metafísica cartesiana. Déu és la realitat que permet superar la meva subjectivitat. Així, Descartes fa un pas més: Déu es converteix en garantia del coneixement, ja que la substància perfecte no pot ser un ésser que permeti que les meves idees clares i distintes siguin un engany.

Totes les veritats matemàtiques que descobrim estan en Déu; les lleis de la naturalesa són decretades per Déu.

El món, substància extensa

El dubte permet a Descartes afirmar l’existència d’una primera substància, el jo pensant. Al seu entorn, el jo pensant descobreix una segona substància: Déu, ésser que reuneix totes les perfeccions, entre elles la veracitat. Però què ocorre amb el món exterior i amb el meu propi cos?

El meu jo té plena consciència de la diferència entre la idea que posseeix del jo pensant i la idea que té del cos, a qui atribueix la propietat de ser extens (ocupar una porció d’espai físic). Té la idea clara i distinta del jo pensant i no extens i, d’altra banda, la idea clara i distinta del cos extens i no pensant. Del jo pensant no puc dubtar, però del cos encara sí. Ara bé, si jo tinc una idea clara i distinta del meu cos extens i existeix un Déu perfecte i veraç, aquest Déu, que m’ha creat racional, no pot permetre que m’enganyi quan faig un ús adequat de la meva raó. Així, la bondat de Déu em garanteix que la grandíssima inclinació o tendència natural humana a creure en l’existència de les coses externes no és enganyosa.

Per tant, a més de substància pensant, hi ha un altre tipus de substància infinita i creada: la dels cossos, tots ells amb un atribut fonamental: l’extensió. La matèria o res extensa (qualsevol realitat material, inclòs el meu cos) constitueix la tercera substància de la metafísica cartesiana. Qualsevol vida, no és res més que un mecanisme, un conjunt de peces articulades i extenses que fabriquen moviment. El jo pensant i la matèria pertanyen a ordres diferents, el pensament no té res a veure amb la realitat material, i la vida d’aquestes realitats material és semblant a un rellotge.

D’aquesta manera Descartes arriba a la conclusió que la substància extensa existeix.

Descartes considera que Déu és garantia de coneixement de les nostres veritats clares i distintes, la qual cosa no significa que tot el que puguin captar els nostres sentits hagi de rebre aquesta consideració. El que sí que podem afirmar és que quan aconseguim explicar el funcionament del món físic mitjançant les matemàtiques, tenim garantia que nostra concepció s’ajusta als fets (objectivitat de les qualitats primàries)

D’altra banda, si el jo pensant i la matèria són dues realitats independents, com pot ser, per exemple, que el meu jo pensant decideixi anar a fer un volt i el meu cos executi la decisió?

Descartes va resoldre aquestes qüestions plantejades pel seu sistema filosòfic amb l’explicació següent: enmig del nostre cos hi ha la glàndula pineal, on s’allotja l’ànima i des d’on es connectaria amb el cos per modificar-ne els moviments.