Les tres substàncies segons Descartes

El jo pensant: “la res cogitans”

Descartes arriba a destriar quines són les tres substàncies que componen la totalitat del que és real. Aquestes tres substàncies són: el jo pensant, Déu i el món.

El jo pensant

Descartes conclou que puc dubtar de l’existència del meu cos i del món que m’envolta, perquè en tinc informació a través dels sentits i els sentits no són fiables, però no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments, de les meves idees, de la meva subjectivitat, és a dir, tot allò que és objecte de la consciència: pensar, dubtar, voler imaginar, fins i tot sentir.

Ara bé, no tenim la seguretat que aquestes representacions subjectives es corresponguin necessàriament amb fets del món exterior. Així, doncs, el gran repte que ha de superar Descartes és trobar la manera com sortir de la pròpia subjectivitat i arribar a saber si hi ha coses objectives i com són aquestes coses. Ja hem vist que el jo pensa diferents idees, les quals classifica en:

• ADVENTÍCIES O ADQUIRIDES: Procedents del món exterior (idea d’arbre).
• FACTÍCIES O ARTIFICIALS: Elaborades per l’activitat de la ment (idea de sirena).
• INNATES O NATURALS: Pròpies de la raó, es troben al pensament i s’imposen per si mateixes (idea d’existència, eternitat, infinit, perfecció...).

La idea de Déu

La idea de Déu és una idea innata. Forma part de la natura de la raó, hi naixem, és una idea universal i necessària. Segons Descartes la idea de Déu prova l’existència de Déu, ja que nosaltres, donades les nostres limitacions, no podem haver creat la idea d’una substància eterna, infinita i perfecta. D’aquí que calgui admetre que ha estat posada per Déu en les nostres ments i que, per tant, haguem d’afirmar que Déu existeix.

La substància

Així, Descartes es va proposar assolir el tema central de la metafísica: la substància. Descartes considera sinònimes les paraules «substància» i «cosa» (res): la substància és allò concret existent. És pròpia de la substància l‘existència però no qualsevol forma d’existència sinó l’existència completa: no necessita de res més que d’ella mateixa per existir. D’aquesta manera, podem deduir que només Déu és substància, ja que les criatures tenen necessitat de Déu per existir.

Per això Descartes afirma que el concepte de «substància» no s’aplica de la mateixa manera a Déu i a les criatures i que, per consegüent, hi ha dues menes de substàncies:

• la substància infinita (Déu), a qui convé absolutament aquesta definició
• les substàncies finites (ànimes i cossos), que no necessiten de res més per existir, llevat de Déu.

A cada substància li correspon un atribut. L’«atribut» constitueix l’essència de la substància i s’hi identifica. Cada tipus de substància posseeix un sol atribut: l’ànima és pensament i els cossos són extensió. Descartes també parla de modes, que són modificacions variables de la substància i necessiten d’aquesta per a existir. La figura i el moviment són modes de la substància extensa; la imaginació i el sentiment són modes de la substància pensant.