La Substància segons Descartes i la Teoria del Coneixement

Substància segons Descartes:

1ª Definició: La definició de substància

Descartes fa servir com a sinònims les paraules substància i cosa. La substància és allò concret existent. Allò que és propi de la substància és l’existència, però no qualsevol forma d’existència, sinó existència independent: és allò que no necessita res més que ella mateixa per existir. Amb això es dedueix que únicament Déu és substància, ja que les criatures necessiten Déu per existir (Déu dona l’existència a totes les criatures). Descartes diu que el concepte de substància no s’aplica de la mateixa manera a Déu i a les criatures.

Tipus de substància

Hi ha dos tipus de substància:

• Substància infinita (Déu); a qui convé absolutament definir.
• Substància finita (ànimes i cossos), que no necessiten res més per existir, tret de Déu. Una substància finita no necessita per existir cap altra substància finita.

2ª Definició: Atributs de la substància

Descartes afirma que a cada substància li correspon un atribut. L’atribut constitueix l’essència de la substància i s’hi identifica. Cada tipus de substància té un sol atribut: l’ànima és pensament i els cossos són extensió.

3ª Definició: Modes de la substància

Les diverses formes segons com està disposada la substància s’anomenen modes. Exemple: un cos (substància) és una extensió (atribut) que té una figura determinada (mode).

Teoria del coneixement aristotèlic

La teoria del coneixement aristotèlica és precisament empirista. Si, com hem vist en la metafísica, tan sols podem afirmar l'existència del món material que ens envolta, els sentits, que ens proporcionen les dades del mateix, ocuparan una funció molt important en el procés de coneixement. Aristòtil es mostra convençut, a més, que la realitat és intel·ligible, és a dir, que la podem conèixer, en la mesura que la realitat és material i, per tant, mutable. No cabia un veritable coneixement de la mateixa.

Per a Aristòtil, totes les coses estan compostes de matèria i forma: en introduir les Idees platòniques en les coses, s'està afirmant la possibilitat d'assolir un coneixement universal sobre les mateixes. Lluny de menysprear els sentits, Aristòtil afirma que el coneixement comença pels sentits i continua pel pensament. Per a Aristòtil, els sentits són sempre una possibilitat de coneixement, una possibilitat o potència que s'actualitza en presència de l'objecte sensible.

Teoria del coneixement de Hume

Distingue entre idees verdaderes i falses:

• Si les idees depenen de l'experiència, són verdaderes.
• Si van més enllà del que puc conèixer, són falses.

Segons Hume, el que és innat es pot entendre de diverses maneres; quan alguna cosa pertany a la naturalesa humana i l'home la fa personal, diem que és innata. Segons Locke, per fer la teoria del coneixement, cal partir de les idees, que són de sensació, de reflexió i mixtes. Podem distingir dues classes d'idees de reflexió: de percepció i volicions.

L' impressió és immediata i el record és la idea; això és una diferència cronològica. Una altra diferència és que l'impressió és més viva, més excitant, mentre que una idea és menys excitant, més morta, apagada. L'origen d'una impressió remite al món exterior. La relació entre la impressió de sensació i el món exterior és de correspondència. Totes les sensacions i idees són singulars; segons els empiristes, les idees són universals, però les de sensació, almenys, són singulars. Mitjançant l'abstracció, es generalitza. La idea universal s'obté reflexionant.

Hume diu que no tenim idees universals, ja que el paper de la reflexió és provocar en nosaltres sentiments:

• Directes: quan reflexiono sobre alguna cosa immediata, es produeix en mi una sensació directa.
• Indirectes: quan la reflexió es fa sobre les idees, busca la vanitat.

Idees de Descartes

El cogito marca la diferència entre ànima i cos; és, per tant, dualista.

Tipus d'idees:

• Innates: les que provenen de la natura (Déu, substància, pensament...)
• Adventícies: semblen venir de fora (riu, llibre)
• Fictícies: creacions de la imaginació (sirena, centaure...)

Descartes analitza les primeres i connecta la idea de Déu. Déu existeix: idea innata, només pot ser posada per Déu; Déu = essència divina i existeix per si mateix. Hi ha tres proves:

1. La idea del perfecte.
2. La de la contingència (aquestes dues es basen en el principi de la causalitat).
3. La ontològica.

Descartes es pregunta quina és la causa de la seva idea de Déu i conclou que no pot ser altra que ell mateix. El fet de dubtar el fa ser imperfecte. Déu existeix, ja que és perfecte i existeix, ja que si no existís, no seria perfecte.

Déu garanteix el meu coneixement: demostra que Déu existeix i ho prova mitjançant l'evidència. Déu = perfecte, infinit, omniscient i omnipotent; no pot ser enganyat. La seva naturalesa divina és incompatible amb l'engany. La veracitat divina garanteix el valor del pensament; el nostre pensament és infal·lible sempre que es jutgi amb idees clares i distintes. El Déu de Descartes ens garanteix la veritat.