"la primera soledad" de vicent andrés estellés

 (Burjassot, Horta Nord, 4 de Setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993 Va nàixer en una família de forners de Burjassot, on va transcórrer la seua infància. Malgrat tindre un bon record de la seua infància a Burjassot, aquesta va estar marcada per diversos episodis tràgics, com la guerra i la mort de familiars, que tingueren una forta influència en la seua obra posterior.^[3]Amb dotze anys va esclatar laGuerra Civil, que marcaria la seua obra amb lamortcom un tema recurrent. D'altra banda, a l'edat d'un any, el seu avi va ser assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep María. Als llibresL'ofici de demàiCoral romputrecorda les morts familiars de la seua infantesa.^[3]Durant tot aqueix període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia.^[1]

Més tard va passar la joventut a la ciutat de València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més l'influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March,Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb dihuit anys, va publicar el seu primer article al diari Jornada i, a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becat; tres anys després féu el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias,^[1] dirigit per un dels millors periodistes valencians del Segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.

El 1955 es casà amb Isabel, amb la qual va tenir una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, La Primera Soledad i La Nit en eixa feta. Més tard va tindre dos fills més, Carme i Vicent. El 1958 arribà a redactor en cap del períòdic, càrrec que va ocupar fins a l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»^[4]

Despatxar-lo del diari li representà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora li permeté dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es traslladà a viure a Benimodo (la Ribera Alta), convidat oficialment per les autoritats, i combínà la poesia amb la prosa.

En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre.

Vicent Andrés Estellés morí el 27 de març de 1993, als 68 anys, a la ciutat de València, deixant una abundant obra inèdita.