Sòcrates i Plató: Dos grans filòsofs de l'antiga Grècia

Sòcrates

És el gran oponent dels sofistes i el gran fundador de la religió de la filosofia.

Se'l va considerar un bon soldat. Hi ha dues històries importants per entendre la seva figura:

Era antidemòcrata. Els seus rivals el volien fer desaparèixer en sentit polític; així que el van denunciar als tribunals de impietat, és a dir, de no complir amb les seves obligacions religioses i de corrupció intel·lectual. Quan li va tocar fer el seu discurs de defensa, no es va declarar culpable (es va declara innocent) i va dir que la seva influència damunt la joventut era positiva i que Atenes li hauria de pagar un sou per allò que feia. Finalment, el tribunal el va condemnar a mort a morir a la seva cel·la de la presó, de manera privada. Per morir havia de beure verí de cicuta, que és un verí que afecta al sistema nerviós i va paralitzant el cos a poc a poc.

Uns amics seus havien anat amb peregrinació a Delfos. Delfos era conegut pel seu oracle, que és un lloc on tu hi anaves a demanar consell i et feien prediccions. Allà l'oracle els diu que no hi ha en tot Atenes home més savi que Sòcrates. Aquests, en tornar a Atenes li varen dir a Sòcrates, que va contestar: si som més savi que els altres és perquè som l'únic que reconeix la seva ignorància. És a dir, la saviesa consisteix en reconèixer la pròpia ignorància.

Diu que el seu ofici ajuda a que la gent desperti o pareixi pensaments o idees fent preguntes als seus deixebles, destruint o refutant les idees preconcebudes que tenen els seus deixebles o interlocutors.

El dubte és el primer pas cap al coneixement o la veritat, s'han d'abandonar les idees prèviament concebudes, aquelles que no són teves.

Savi és aquell que es reconeix com a ignorant, per tant, la filosofia no es pot ensenyar sinó que consisteix a animar a pensar per si mateix. No obstant a això, Sòcrates és absolutista: pensa que en qualsevol qüestió que ens plantejam només hi ha una resposta absoluta, però ell no sap quina és aquesta resposta.

En els primers diàlegs de Plató ens trobem a Sòcrates que es planteja: què és la justícia? Què és l'amistat? Què és un bon ciutadà? Què és pietosa? Sempre amb la mateixa estructura, es planteja i els diversos interlocutors intenten respondre la pregunta. Però, mai hi ha una resposta final i la darrera és la de Sòcrates, que pareixia que era la que s'acostava més a la veritat. Totes les definicions que es plantegen no són definitives.

Sòcrates està convençut de que hi ha una veritat però aquesta veritat mai s'obté.

Plató

Plató és d'una família benestant, d'una de les més importants d'Atenes. Fou deixeble de Sòcrates. Es va dedicar en un principi a escriure literatura, tragèdies. Escriu molts diàlegs i la seva col·lecció es divideix en 3: Diàlegs Socràtics (joventut): Apologia de Sòcrates, Gòrgies i Protàgores; De maduresa (maduresa): República, Fedó, Fedre i Convit; Crítics (vellesa): Parmènides, Teetet, Lleis i Timeu.

Va fundar una escola de filosofia anomenada Acadèmia. 'No entri ningú que no sàpiga matemàtiques'.

Per altra banda, el tirà (dictador) de la ciutat de Siracusa era admirador de Plató i el va convidar a anar a veure'l per posar-se d'acord en els models que proposaria de política i govern en els seus diàlegs. Al final però, aquesta proposta va ser un fracàs.

Ontologia de Plató

Es pot veure una influència molt clara de Parmènides i Pitàgores.

L'ésser = permanència = no canvi; aparença = canvi.

Si diem que una cosa és real és perquè és estable i permanent, allò canviant només és semblant.

Damunt la seva acadèmia va escriure 'No entri aquí ningú que no sàpiga matemàtiques'. Plató veu que l'únic àmbit que li proporciona aquesta permanència i estabilitat és l'àmbit de les matemàtiques. Els objectes matemàtics no canvien, són permanents i estables.

En un triangle els seus angles interns sempre donen 180º. Aquesta propietat és permanent i estable del triangle. La idea (abstracte) o concepte de triangle és més real que la cosa (concret) que defineix. Per tant, l'abstracte és més real que el concret.

Món de les idees

Episteme: el coneixement d'una idea com els aspectes matemàtics i abstractes, no els percebem pels sentits.

Món sensible: el percebem a través dels sentits i està sotmès a canvi.

Doxa: quan no donem pas a les idees i queden al món sensible diem que no és coneixement sinó opinió.

Participació (imitació o còpia)

Relació entre el món de les idees i el món sensible: les idees participen del món sensible. Nosaltres som individualment idees de l'ésser humà i aquesta presència fa que siguem sensibles.

El mite de Demiürg

És l'explicació de com és possible que hi hagi un món sensible que és una còpia del món de les idees.

Plató parla d'una espècie de Déu artesà, Demiürg. A partir de la matèria primordial que és indeterminada però sabem que ocupa un espai, intenta fabricar gràcies al món de les idees còpies d'aquest que, al ser materials, passen a ser del món sensible encara que no siguin perfectes.

Metafísica de Plató

En el món de les idees veiem que hi ha una connexió o dependència de les idees anomenada dialèctica. Si agrupem les idees i mirem la relació que tenen entre si, ens sortiria una piràmide.

Exemple: humà < omínd < mamífer < vertebrat <...

Al cim d'aquesta piràmide trobem la idea més general mentre que a baix trobem les més particulars. Per tant, Plató diu que la idea més general és la Idea d'Agathos, que és la idea de perfecció o bellesa. Respon al concepte idea del concepte, és a dir, la idea de cavall ha de ser igual al cavall sensible, sinó aquest cavall no seria perfecte.

Tot i això, també diem que el concepte és limitat i determinat i definit, però la idea de bellesa i perfecció està més enllà de l'ésser ja que no té límits ni determinació.

Mite de l'auriga

Plató diu que les ànimes són comparables a un carro de guerra estirat per dos cavalls i governat per un auriga. D'aquests dos cavalls n'hi ha un que és fàcil de dominar però l'altre és tot el contrari, es nega a obeir les ordres de l'auriga. Aquests dos cavalls i l'auriga corresponen a tres tipus d'ànima:

Ànima concupiscible: és l'ànima del cavall més difícil de dominar. Concupiscible ve de cupiditas que vol dir desig. Aquesta ànima té la capacitat de desitjar.

Ànima irascible o coratjosa: és l'ànima del cavall bo de dominar. Es pot relacionar amb el coratge o la indignació que alguna cosa et provoca, així com enfadar-se. És el que ha de tenir un bon guerrer.

Ànima racional: és la part de la pròpia auriga.

Amb l'ajuda del cavall irascible, l'ànima racional pot fer caminar el carro cap a on ella vol. Això idealment.

A vegades, l'ànima concupiscible no pot ser controlada per l'auriga i hi ha un accident i el carro travessa l'esfera de les estrelles fixes i cau. I això vol dir una caiguda i quan arriba a baix s'encarna en un cos (les tres ànimes). Plató ens està dient que la unió entre l'ànima i el cos és accidental. Caure vol dir perdre un estatus, ara està en el cos, i és una pèrdua de jerarquia. S'encarna en un cos i Plató diu:

'Una vegada que l'ànima està en el cos, experimenta el cos com una presó'.

La polis ideal de Plató (utopia)

Gràcies al mite de l'auriga, Plató diu que en determinats individus predomina una ànima i en altres individus, en predomina una altra i forma la seva polis ideal.

Ànima concupiscible: els productors i comerciants. Aquests es preocupen per tenir una vida el més agradable i còmoda possible.

Ànima irascible: els guardians (la gent d'armes: l'exèrcit i la policia).

Ànima racional: els filòsofs que es preocupen pels interessos intel·lectuals, es preocupen per saber la veritat i realitat.

Així com passava al mite de l'auriga, els filòsofs amb l'ajuda dels guardians hauran de controlar els productors i comerciants. L'estructura de la polis ha de ser igual a la del mite de l'auriga, és a dir, perquè la ciutat funcioni bé, els filòsofs amb l'ajuda dels guardians, han de controlar i guiar els productors i comerciants.

Plató i Sòcrates estaven a favor de l'aristocràcia, però no és una aristocràcia de naixement i de família, sinó una aristocràcia intel·lectual.

Per ser filòsof/-a i guardià/-na, s'han de complir una sèrie de requisits:

Se'ls està prohibit tenir família perquè entre família i propietat hi ha una connexió molt estreta. La gent es casa perquè la família tingui una continuïtat, no només de sang, sinó també de patrimoni. Hi ha una intenció de transmetre el patrimoni.

Així mateix, no poden ser propietaris de res. I perquè no siguin propietaris de res, en segon lloc, Plató resoldria el problema de l'època, la corrupció. Si els governants, filòsofs i guardians, no tenen res no podran ser corruptes.