Sòcrates, Plató i l'Evolució del Pensament Occidental

El saber filosòfic, Sòcrates i Plató

1. El saber filosòfic

La filosofia neix com a pas del mite al logos. Mentre que el mite recorre a déus i forces sobrenaturals, el logos busca lleis racionals, permanents i universals per explicar la natura (physis).

2. Sòcrates: el mestre del diàleg

• Intel·lectualisme moral: El coneixement i la virtut són el mateix. Qui coneix el bé, el fa. El mal és fruit de la ignorància.
• El mètode socràtic:
  • Ironia: Fer que l'altre reconegui que no sap el que creia saber.
  • Maièutica: Ajudar a "donar a llum" la veritat que ja és dins de l'alumne a través de preguntes.
• Crítica als sofistes: Sòcrates s'oposa al seu relativisme (la idea que la veritat depèn de cadascú) i defensa l'existència de veritats absolutes.

3. Plató: el dualisme

Plató divideix la realitat en dos nivells:

• Món sensible: El que veiem. Coses materials, canviants, corruptibles. És el món de l'opinió (doxa).
• Món intel·ligible (Idees): Realitats immaterials, eternes i perfectes. És el món de la ciència (episteme). La Idea suprema és el Bé.

Antropologia: L'ésser humà és un dualisme d'ànima (immortal, del món de les idees) i cos (presó material). Conèixer és recordar (reminiscència).

3.1. La filosofia moderna: el problema del coneixement

A l'edat mitjana, la veritat venia de la fe o l'autoritat (Aristòtil). A la modernitat, el filòsof es queda sol davant del món i es pregunta: Com puc estar segur que el que sé és veritat?

• L’epistemologia com a centre: Abans s'estudiava què era l'ésser (metafísica); ara s'estudia com funciona la ment (gnoseologia o epistemologia).
• La recerca de certesa: Ja no valen les tradicions. Es busquen fonaments sòlids que no es puguin posar en dubte. Si el coneixement no és vàlid, no té sentit parlar de la resta.

3.2. Racionalisme i empirisme: respostes oposades

Aquest és el gran duel de l'època sobre d'on prové el coneixement.

El racionalisme (Descartes, Spinoza, Leibniz)

• Origen: La raó. Els sentits ens enganyen (com quan veiem un rem de fusta trencat dins l'aigua).
• Idees innates: Defensen que naixem amb conceptes a la ment (com "Jo", "Déu", "Infinit").
• Mètode: Deductiu (com les matemàtiques). De principis generals evidents extraiem veritats particulars.
• Confiança total en la ment: La raó pot arribar a la veritat absoluta.

L’empirisme (Locke, Hume)

• Origen: L'experiència i la percepció sensorial.
• Negació de l'innatisme: La ment és una tabula rasa (un full en blanc). No hi ha res a la ment que no hagi passat abans pels sentits.
• Mètode: Inductiu. Observem casos particulars per treure lleis generals.
• Límits del coneixement: Només podem conèixer el que experimentem. Hume arriba a l'escepticisme: no podem estar 100% segurs de res que no estiguem veient ara mateix.

3.3. La modernitat i l’autodescobriment del subjecte

Aquest punt és clau pel desenvolupament del pensament modern. Es coneix com el "gir subjectivista".

• Antropocentrisme: L'home ja no és només una criatura de Déu, sinó un subjecte cognoscent (que coneix).
• El "Jo" com a fonament: Amb el Cogito, ergo sum (Penso, per tant existeixo) de Descartes, la realitat ja no es defineix per l'objecte, sinó pel subjecte que la pensa.
• Autonomia: L'individu és lliure i té la capacitat de jutjar la veritat per si mateix, sense dependre d'institucions religioses.

3.4. Origen i sentit de la revolució científica

La ciència deixa de ser "filosofia natural" per ser una disciplina independent. Copèrnic (crisi de paradigma): En publicar De revolutionibus orbium coelestium, proposa que la Terra gira al voltant del Sol (heliocentrisme).

Sentit: No és només un canvi d'astronomia, és un canvi de mentalitat. L'ésser humà perd la seva posició privilegiada al centre de l'univers. Això obliga la filosofia a buscar noves seguretats.

3.5. La ciència moderna com a física matemàtica

Aquí neix el mètode científic tal com el coneixem.

• Galileu Galilei:
  • Matematització: "La natura és un llibre escrit en caràcters matemàtics". Si no ho pots mesurar, no és ciència.
  • Mètode hipoteticodeductiu: Combina l'observació (empirisme) amb el càlcul matemàtic (racionalisme).
  • Separació de qualitats: La ciència s'ocupa de les qualitats primàries (mida, pes, moviment) i ignora les secundàries (gust, color) per ser subjectives.
• Isaac Newton:
  • Mecanicisme: L'univers funciona com un rellotge perfecte. Tot es mou per causes i efectes deterministes.
  • Síntesi newtoniana: Aplica les mateixes lleis a la Terra i a l'espai (F = G * m1 * m2 / r²).

Consell per l'examen: Recorda que Galileu dona el "mètode" i Newton la "conclusió final". La ciència es torna una eina per dominar la natura.

4. El gir lingüístic en el pensament contemporani

Si a la modernitat el centre era el subjecte (el "jo" que pensa), a la contemporaneïtat el centre és el llenguatge. Els problemes filosòfics no són sobre la "realitat", sinó sobre com usem el llenguatge per descriure-la.

La tesi principal: No podem sortir del llenguatge per observar la realitat "tal com és". El llenguatge és la lent a través de la qual veiem tot el que existeix.

4.1. Principis clau de la lingüística de Saussure

Ferdinand de Saussure és el pare de la lingüística moderna.

• El signe lingüístic: Té dues cares: significant (imatge acústica o visual) i significat (concepte mental).
• L'arbitrarietat: No hi ha relació natural entre el so i l'objecte; és una convenció social.
• Llengua vs. parla: La llengua és el sistema abstracte i social; la parla és l'ús individual i concret.
• Sincronia i diacronia: Estudi de la llengua en un moment donat (sincronia) en comptes de la seva evolució (diacronia).

4.2. El llenguatge segons els textos de Gadamer

Hans-Georg Gadamer és el màxim exponent de l'hermenèutica (l'art d'interpretar).

• L'ésser que pot ser comprès és llenguatge: Tot el que podem entendre de la nostra existència passa pel llenguatge.
• L'experiència de la veritat: S'aconsegueix a través del diàleg i la interpretació de la tradició.
• El diàleg i la fusió d'horitzons: La comprensió real passa quan les perspectives del lector i del text s'uneixen.
• La reivindicació del prejudici: Els prejudicis són necessaris perquè són els judicis previs que fan possible començar a comprendre.