La Situació Sociolingüística i la Literatura Catalana a la Postguerra

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,46 KB

Situació Sociolingüística de la Postguerra

La Segona República Espanyola va significar un canvi en la concepció de l’estat. La constitució republicana proclamava Espanya com una república federal, és a dir, la federació ibèrica. Al juny de 1932 es va aprovar l’Estatut de Catalunya i l’oficialitat de la llengua catalana.

La Llengua Sota el Franquisme

El 1939 van quedar abolits tots els progressos polítics i lingüístics de la República. La nostra llengua va deixar de ser oficial, desapareixent del panorama públic, de l’administratiu i de l’ensenyament, i tornant a la clandestinitat. La prohibició de la llengua i dels drets civils, l’exili de gran part dels intel·lectuals, la censura, la moral estricta i la imposició d’un únic partit van ser les notes dominants de la nova situació política.

Cronologia

1939-1946

Època de màxima repressió, execucions, prohibicions, la diàspora de l’exili i la desaparició de la vida pública de tots aquells que tenien alguna relació amb la defensa de la nostra llengua. Va comportar resistència cultural amb reunions clandestines.

1946-1956

Amb el final de la Segona Guerra Mundial i la derrota de les forces de l’Eix, la repressió franquista s’alleuja. Tornen les representacions en català. Molt lentament, la llengua torna a l’ús literari, tot i que la tasca clandestina continua a les universitats.

Narrativa

Els narradors no comencen a editar fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta. La lenta recuperació de la narrativa s’havia de produir a tres nivells: autors, editors i lectors.

Novel·la Fantàstica i d'Evasió

L’evasió de la realitat va ser una de les alternatives a la difícil situació creadora dels novel·listes. Cal destacar Jordi Sarsanedas i Joan Perucho. L’humor, la ironia, el fons històric barrejat amb la fantasia, la presència de personatges històrics i inventats, l’erudició autèntica barrejada amb dades absolutament falses, aquests ingredients són característics de l’anomenat realisme màgic.

Narrativa Psicològica

Va ser la tendència que va dominar el panorama narratiu fins a la dècada dels seixanta. Tenia un caràcter existencialista en autors com Sebastià Juan Arbó, Xavier Benguerel i Joan Sales.

Novel·la Realista

És un corrent narratiu que reflexiona sobre les difícils condicions de vida de la postguerra espanyola i europea, i es va donar a tot Europa. Destaquen Joaquim Amat-Piniella i Vicenç Riera Llorca. Entre els autors realistes cal destacar Tisner, Josep M. Espinàs i Maria Aurèlia Capmany.

Salvador Espriu

Poeta, dramaturg i narrador, l’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Contribueix a la creació de diversos mites que recorren la seva obra. En aquest espai mític creat per Espriu s’interfereixen els grans mites hel·lènics o la identificació del poble català amb els jueus. L’autor va considerar la seva obra com una meditació constant i obsessiva de la mort. Per a ell, la mort és la realitat última de l’existència humana: és sabent que hem de morir que la vida pot començar a prendre un sentit. A aquesta concepció correspon un estil auster, d’una línia seca i precisa. Formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua codificada i normalitzada i un marc de llibertats i autogoverns per a Catalunya. Va estudiar dret i història antiga a la Universitat Autònoma. Semblava que es configurava per a Espriu un futur universitari, però tot això es va esvair amb l’esclat de la Guerra Civil. Després de la guerra, l’escriptor va haver de treballar en una notaria, i més tard, en una companyia d’assegurances, i es va concentrar en la poesia. El primer llibre publicat va ser Cementiri de Sinera, una elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera. En tots els seus llibres, s’insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i s’hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble. La pell de brau va marcar el moment de màxima projecció pública d’Espriu. Ell s’adreça a Sepharad per denunciar les injustícies que van seguir la Guerra Civil. Hi va contribuir notablement la difusió musical que Raimon va fer de molts dels seus poemes.

Pere Quart

És el pseudònim amb què Joan Oliver va signar l’obra poètica. Va conrear una literatura còmica i antiburgesa. La crítica antiburgesa és present a l’obra teatral. Inicia l’obra poètica amb Les decapitacions (1934), on manté la mateixa crítica antiburgesa, i Bestiari (1937). Aquesta tendència satírica culmina amb Oda a Barcelona. Entre l’obra d’exili es troba Saló de tardor, llibre dominat per la tristesa i l’enyorança de la pàtria. Les imatges poètiques són d’una intensitat punyent, l’agudesa satírica es mostra al servei d’una poesia elegíaca, de gran força satírica. Aquest to trist domina també Terra de naufragis. El 1960 recupera el to sarcàstic i satíric a Vacances pagades, amb el qual va iniciar el realisme social.

Característiques

  • La fugida de l’abstracció simbolista.
  • L’humor, sustentat en ironies, jocs de paraules, paròdies i referències a altres autors.
  • Preocupació religiosa.
  • Reflexiona sobre la mort i sobre el sentit de la vida, però també sobre la religió.

Entradas relacionadas: