Sistema Urbà Espanyol i els seus Subsistemes

El sistema urbà espanyol és un sistema obert, ja que es relaciona amb els centres urbans d’altres països. Està integrat dins del sistema urbà de l’Europa Occidental i s’hi connecta a través de diversos eixos de comunicacions: eix de comunicació mediterrani (a través de Barcelona i les ciutats franceses de Marsella i Lió) i l’eix de comunicació atlàntic (a través de Bilbao i la ciutat francesa de Bordeus).

Les àrees metropolitanes més importants són: Londres i París, les conurbacions del Randstad (Països Baixos), el Ruhr (Alemanya), Madrid i Barcelona.

El sistema urbà espanyol està encapçalat per les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona i s’estructura en sis subsistemes urbans:

1. Mediterrani: és el més important per la quantitat d’habitants, el nombre de ciutats i la densitat de població. És la principal connexió del sistema urbà espanyol amb l’europeu i està integrat a l’arc mediterrani (eix meridional de desenvolupament europeu).

2. Central: integrat per l’àrea metropolitana de Madrid, la més important de la península. Únic sistema urbà important i ben estructurat de l’interior peninsular i basa la seva importància en la centralització de les vies de comunicació d’Espanya, el desenvolupament econòmic i la concentració del poder polític i financer.

3. Meridional: Presenta dos eixos urbans: l’eix de la Vall del Guadalquivir (de Cadis a Jaén) i l’eix litoral (de Cadis a Almeria). Inclou un bon nombre de ciutats petites i mitjanes i està ben integrat.

4. Cantàbric: integra les ciutats de la cornisa cantàbrica i el sector nord de Castella i Lleó, la Rioja i Navarra. Presenta una articulació interna feble, ja que la influència de Bilbao no pot articular tot el sistema.

5. Atlàntic: centrat al voltant de l’eix format per les ciutats de la Corunya, Santiago de Compostel·la i Vigo. Abunden les petites ciutats i connecta amb el sistema urbà portuguès. No té un gran dinamisme econòmic ni demogràfic.

6. Canari: l’arxipèlag canari forma un sistema urbà propi, a causa del seu aïllament territorial. Se centra en les ciutats de les Palmes de Gran Canària i Santa Cruz de Tenerife. La insularitat i la llunyania dificulten les seves relacions econòmiques amb la resta de sistemes urbans de l’Estat Espanyol.

L’actual sistema urbà espanyol té el seu origen immediat en el desenvolupament econòmic, la industrialització i els moviments interns de població que es van produir entre el 1960 i el 1975. La majoria de població abandonava les zones rurals per anar a zones urbanes, fet que va fer augmentar la població urbana fins el 80%. Això va beneficiar les ciutats més importants i el seu entorn urbà, però també les capitals provincials o les petites ciutats comarcals. Les transformacions urbanes dels darrers 50 anys han tingut tres conseqüències principals:

1. Consolidació d’uns eixos territorials en els quals tendeixen a concentrar-se la població i les activitats econòmiques. Aquesta consolidació dels eixos és afavorida pel creixement de les àrees metropolitanes i de les vies de comunicació.

2. Reforçament de la preeminència de les set àrees metropolitanes principals (Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Saragossa, Bilbao i Màlaga). Es produeixen la connexió i l’intercanvi entre les dinàmiques socials, econòmiques i culturals locals amb les dinàmiques europees o mundials.

3. La bicefàlia del sistema urbà espanyol, representat per l’àrea metropolitana de Madrid (un gran centre econòmic, polític i financer) i per l’àrea metropolitana de Barcelona (gran centre econòmic amb millor situació geogràfica que Madrid).