El sistema polític de la restauració-

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 12,18 KB

 

1.1-LA RESTAURACIÓ MONÀRQUICA:(1874-1898)

El 31 de Desembre , el general Martínez Campos va proclamar a Sagunt, el príncep Alfons de Borbó rei d’Espanya. El suport de tot l’exèrcit a aquesta proclamació va suposar la fi de la I República i la restauració de la Monarquia.La restauració borbònica és una etapa que abarca del
1875 fins el 1931 moment final de la monarquia borbònica. No obstant podem diferenciar clarament dues etapes:


- 1875-1898: Restauració monàrquica. Consolidació del sistema


- 1898-1931: Crisi del sistema de la Restauració

Són dues etapes que podem fer coincidir amb els últims 25 anys del Segle XIX i el regnat d’Alfons XII i els primers 30 anys del Segle XX i el regant d’Alfons XIII.

La constitució del 1876. Aquesta Constitució si bé dissenyava un sistema parlamentari liberal, permetia un funcionament escassament democràtic. La qüestió fonamental era per un cantó les moltes atribucions que atorgava a la Corona i per l’altra malgrat reconèixer llibertats i drets civils clàssics, remetia a futures lleis especials que en desenvoluparien i precisarien l’exercici. Aquest possibilitava que els diferents governs regulessin les llibertats i drets en funció dels seus interessos. Així per exemple la llei electoral de 1878 va instaurar el sufragi censatari, pel qual només tenien dret a vot el 5% de la població.

El sufragi universal : La segona, la del 1890 aprovada pels liberals, establia el sufragi universal per als homes a partir dels 25 anys amb un mínim de dos anys de residència al seu municipi, la qual cosa implicava ampliar el cens a uns 5 millons de ciutadans.

El sistema polític real. Bipartidisme, caciquisme :


El bipartidisme


. El sistema es basava en dos partits que monopolitzaven la vida política . Eren el partit conservador i elpartit liberal o fusionista.


El caciquismo


 El caciquisme era un sistema de relacions de coacció, organitzat per les classes dominants durant la Restauració, amb la finalitat d’excloure les classes popular de tota participació política. Aixa després dels perills del sexenni democràtic, es va optar per fer institucional el joc brut, el falsejament electoral, la corrupció i el tracte de favor sistemàtic.S’ha de tenir present que el caciquisme no era únicament una manera de falsejar les eleccions, sinó una realitat quotidiana en el conjunt de l’Espanya rural. Així es va convertir en una eina per al sotmetiment total de les comunitats pagesos i per a la consolidació dels interessos i valors polítics i socials dels grans propietaris.

Forces d’oposició al sistema:

Les forces republicanes


. Els republicans estaven fortament dividits. Els partits es van organitzar al voltant dels dos grans líders del sexenni: Pi i Margall que dirigia el sector federal i Cautelar que organitzava la dreta republicana. A finals de segle van aparèixer grups republicans molt radicalitzats. Destaquem Alejandro Lerroux a Barcelona i Vicent Blasco Ibáñez a València que van revitalitzar el republicanisme en aquestes ciutats.

Els nacionalismes


. Un fet important en aquesta època va ser l’emergència d’importants moviments de caràcter nacionalista a Catalunya, País basc i Galícia. Aquests moviments sorgeixen com oposició al sistema de la Restauració i van reaccionar en contra de la voluntat del sistema de consolidar un model d’estat centralista i uniformitzador.

En aquest tema estudiarem a més de les bases del sistema, l’oposició al règim en especial el desenvolupament obrer, lligat a les transformacions econòmiques del Segle XIX, i el naixement i evolució dels moviments nacionalistes en especial del catalanisme polític.


Forces d’oposició fora del sistema:

El moviment obrer


Els obrers no únicament es veien marginats del sistema polític, sinó que a més van patir una forta repressió política i un notable empobriment que soviet els va portar a l’emigració. Dins del moviment obrer distingim l’anarquisme, i el corrent marxista que va donar peu a la formació del PSOE (1879) i l’UGT (1888)

1.2.- CRISI DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ:(1898-1914)


La guerra va començar el 25 i Abril de 1898, després de l'ultimàtum nord-americà que exigia a Espanya la renúncia immediata a la seva sobirania sobre Cuba, i es va desenvolupar en dos escenaris molt allunyats entre si: l'oceà Pacífic i el Mar de les Antilles (Atlàntic) . La superioritat de la marina de guerra nord-americà era manifesta. La flota espanyola del Pacífic (Gral Montojo) és derrotada a la batalla de Cavite (Manila, Filipines) en només tres hores. La flota espanyola de l'Atlàntic (almirall Cervera) és bloquejada al Port de Santiago de Cuba. I va ser aniquilada. Durant l'última setmana de juliol les forces americanes desembarquen a Puerto Rico i ocupaven l'illa. El conflicte va ser un passeig militar per als Estats Units que va conquistar Cuba, Puerto Rico i Filipines. Espanya va signar la Pau de París el Desembre de 1898. Per aquest acord, Espanya va cedir a EUA l'illa de Puerto Rico, que avui segueix sent un estat associat dels EUA, Filipines i l'illa de Guam al Pacífic. Cuba aconseguia la independència sota la "protecció" nord-americà (Esmena Platt i base militar de Guantánamo). La substitució del domini espanyol pel nord-americà va engendrar un profund descontentament a les antigues colònies. EUA va haver de fer front a una guerra a Filipines (1889-1902) ia Cuba el sentiment antinord-americà es va estendre per àmplies capes socials.

Des de la perspectiva espanyola, les pèrdua de les últimes colònies es va anomenar el "Desastre del 98" i va tenir una important influència en la consciència nacional. La irresponsabilitat dels governs de la Restauració havien portat a una situació que va costar la vida de desenes de milers d'espanyols, primer en la guerra contra els insurrectes cubans, després en una guerra contra els Estats Units que no es podia afrontar.El 98 i les seves repercussions. Encara que des d'una perspectiva econòmica, no es pot parlar de desastre:



· La fi de la guerra guerra va permetre al ministre Fernández Villaverde abordar algunes reformes necessàries en el sistema d'impostos i en l'emissió de deute, el que va suposar un sanejament de la situació de la Hisenda. Per primera vegada en molt de temps, l'estat espanyol va tenir superàvit a principis del Segle XX.
· La pèrdua de les colònies va suposar una important repatriació de capitals que van ser invertits en l'economia peninsular.
· Espanya no va perdre l'escassa presència que ja es tenia en els mercats llatinoamericans.

El regeneracionisme. Tancament de caixes :El regeneracionisme és un moviment ideològic espanyol que, principalment com a conseqüència del desastre del 98, proposava una sèrie de reformes polítiques, econòmiques i socials amb la intenció de "regenerar" el país. El regeneracionisme culpava de la decadència espanyola al desgovern de l'oligarquia i veia com a única solució una "política de realitats": reforma agrària, política hidràulica, modernització educativa, suport a les classes camperoles ia la indústria, descentralització administrativa ... Tot això dut a terme per un govern autoritari. Segons Jover el regeneracionisme és un corrent ideològic, lligada a publicacions literàries, sobretot després del desastre del 98, de caràcter reformista i modernista, relacionada amb la burgesia mitjana disconforme amb el règim de la Restauració, que té les seves bases a la tradició, el krausisme com corrent filósòfic i la ILE com a tendència regeneracionista educativa. Aquest corrent intenta connectar amb la realitat social, amb no gaire èxit, estant impregnada de certa utopia. És un moviment espontani i poc coordinat que comença al voltant de 1890 i que es propaga a partir del desastre colonial del 98, que té a Costa com a líder moral i galvanitzador de la vida política espanyola. Els regeneracionistes proposen reformes econòmiques, socials i educatives des d'una perspectiva política. Consideraven que el problema d'Espanya estava dins d'Espanya, és a dir el problema era la mateixa Espanya. A més de Costa van destacar Mallada, Ganivet, Macias, Picabea, Ramón i Cajal i el primer Santiago Alba.


Tancament de caixes :

El mes de Setembre del mateix any (1899), el Govern Silvela ja abandonà les nebulositats i les indecisions i digué terminantment que no concediria el concert Economic a Catalunya.Davant la negativa, els germis

iniciaren la campanya de resistència al pagament de tributs,coneguda amb el mon de Tancament de Caixes.

aquesta campanya tingué la simpatia general,com la tenen sempre les campanyes encaminades a no pagar i afer oposició al Govern.Tots els diaris estaven al costat dels germis,però el que se convertí en portaveu i hi mantingué un contacte constat fou ¨La veu de Catalunya¨

La Setmana Tràgica : El 1903, quan encara no feia ni cinc anys de la pèrdua de les colònies de Cuba,Puerto Rico i les Filipines, Espanya va emprendre una nova campanya colonial, llavors a la zona del Marroc.De seguida van arribar noticies de nous desastres militars i del fet que cada cop es necessitaven mes tropes.La irritació entre els sectors populars creixia. A mes del risc de la vida.

el 24 de juliolaquest 1909 es va constituir un comitè revolucionari de vaga amb representants socialistes, anarquistes i lerrouxistes.

1.3.- FINAL DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1914-1923):

La Primera Guerra Mundial va esclatar el 28 de juliol de 1914. Dos dies més tard, el 30, el govern d'Eduardo Dato va declarar la neutralitat espanyola en el conflicte, encara que fins al 7 d'Agost no es publiqués el decret real en què Alfons XIII deia veure al «deure d'ordenar la més estricta neutralitat als súbdits espanyols d'acord amb les lleis vigents i als principis del Dret Públic Internacional ». Tanmateix, no tots els espanyols consideraven que aquella era la posició més adequada per al país, sobretot perquè havia qui simpatitzaven amb un bàndol o amb un altre i consideraven que Espanya havia d'intervenir en qualsevol cas. El Rei i el carlista Vázquez de Mella, per exemple, eren decididament germanòfils, ja que veien en la disciplina i l'industrialisme alemany un model a imitar. El comte de Romanones, Alejandro Lerroux, Antoní Maura i fins el llavors jove Manuel Azaña eren aliadófilós, en la mesura que veien a França i Anglaterra com a models de democràcia i liberalisme. A la revolta Espanya d'aquella època, marcada encara pel Desastre del 98, i per les vagues i repressions que van tenir el seu zenit en la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, el país sencer es trobava dividit en el suport als diferents bàndols. Romanones, que havia fet pública la seva aliadofilia des del principi, va guanyar les eleccions el Desembre de 1915 i va governar de 1916 a 1917.

Entradas relacionadas: