Sistema Polític Espanyol: Monarquia, Autonomies i Societat

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Geografía

Escrito el en catalán con un tamaño de 16,63 KB

Què és una Monarquia Parlamentària?

Espanya és una monarquia parlamentària. El Rei és el Cap de l'Estat, però el Govern és elegit pel Parlament. Al Govern li correspon la direcció de la política de l'Estat i pot dissoldre el Parlament.

La Corona

En una monarquia parlamentària, la corona, que ostenta el rei, representa l'Estat. El rei és àrbitre i moderador de les institucions. Però el rei no pot fer lleis, no dirigeix políticament l'Estat ni pot jutjar. Té com a funció aconsellar, impulsar i advertir qui fa aquestes funcions: el Parlament, el Govern o executiu i els tribunals de justícia. El càrrec de rei és vitalici i hereditari; a més, no se li poden demanar comptes per la seva actuació política, no se'l pot fer dimitir.

La Divisió de Poders

Una de les principals organitzacions de les democràcies parlamentàries en què es basa la forma de govern establerta a la Constitució espanyola és la divisió de poders. A l'Estat espanyol, la funció legislativa (fer les lleis) correspon al Parlament; la funció executiva (aplicar les lleis), al Govern; la funció judicial (controlar que s'apliquin les lleis i fer justícia), als jutges i als tribunals de justícia.

El Parlament

A Espanya, el Parlament s'anomena Corts Generals. Està format per dues cambres: el Congrés dels Diputats i el Senat, elegides per tots els ciutadans en eleccions lliures i periòdiques, cada quatre anys. Les Corts exerceixen dues funcions fonamentals: legislativa, consisteix en l'elaboració de les lleis, i la de control del Govern. El Parlament elegeix el President del Govern i aquest proposa els membres del Govern, que, com ell mateix, són nomenats pel Rei. El Parlament pot votar una moció de censura al Govern i al seu President, i retirar-li la confiança. En aquest cas, el Govern en ple està obligat a presentar la dimissió al Rei.

El Govern

El Govern d'Espanya el formen el President i els ministres. El Govern és l'òrgan que fixa els objectius que s'han d'assolir, per exemple en agricultura, indústria, sanitat o educació; i decideix quines són les estratègies i els mitjans per assolir aquests objectius. Una vegada determinades aquestes estratègies i els mitjans que s'han de seguir, el Govern les executa a través dels Ministeris i d'altres òrgans de l'Administració.

Jutges i Tribunals de Justícia

L'aplicació de les lleis la duen a terme els jutges i els tribunals de justícia, que són independents dels altres poders de l'Estat.

La Participació Política i els Partits Polítics

A l'Estat espanyol, els ciutadans i ciutadanes elegeixen cada quatre anys els membres del Congrés i del Senat, els membres dels parlaments autonòmics i els regidors dels respectius ajuntaments, i també els membres del Parlament Europeu que correspon designar a l'Estat espanyol. Excepte en aquest darrer cas, dels òrgans elegits pels ciutadans en sorgeixen els governs de les institucions respectives. Els partits polítics són els canals a través dels quals els ciutadans solen participar en la vida política. A Espanya hi ha nombrosos partits polítics, que poden ser d'àmbit estatal, com el PSOE, PP, etc., o d'àmbit autonòmic com CiU, ERC, PNB, BNG o PA.

Models d'Organització Territorial: L'Estat de les Autonomies

Al llarg del temps han existit dos grans models d'organització territorial del poder de l'Estat:

  • Centralista: basat en l'existència d'un únic centre amb capacitat per decidir quina havia de ser la política de l'Estat en tots els àmbits d'actuació (sanitat, indústria, impostos...).
  • Descentralitzat: admet l'existència de diversos centres de decisió política.

El model centralista és el que va imperar a Espanya des del començament del segle XXIII fins a la Constitució del 1978, amb l'excepció del període de la Segona República. A partir del 1978 es va establir a Espanya l'anomenat Estat de les Autonomies, és a dir, un Estat políticament descentralitzat format per diferents comunitats autònomes. Amb la creació de les comunitats autònomes, la Constitució reconeix que l'Estat espanyol està integrat per territoris amb diverses llengües, tradicions i cultures. Algunes d'aquestes comunitats, com Catalunya, el País Basc i Galícia, ja havien tingut autonomia durant el període de la Segona República (1931-1939).

L'Estat Espanyol i les Comunitats Autònomes

La Constitució afirma que Espanya és un Estat unitari, bé que no centralista, i reconeix un principi d'autonomia a cada Comunitat i hi delega una part de la sobirania de l'Estat. Per garantir el principi de la unitat, la Constitució ha reservat a l'Estat la competència de decidir la política que s'ha de seguir en una sèrie d'àmbits en què només l'Estat pot fixar objectius i preveure mitjans per assolir-los. La Constitució també preveu que les comunitats autònomes, a través dels seus estatuts d'autonomia (llei bàsica que regula el funcionament de la Comunitat), puguin assumir competències en altres àmbits. En aquests àmbits, les comunitats autònomes poden fixar les seves pròpies opcions polítiques i aplicar-les per mitjà de la seva administració. El Tribunal Constitucional és l'encarregat de resoldre els conflictes que puguin sorgir entre l'Estat i les comunitats autònomes relatius al repartiment de competències.

Mapa de l'Estat de les Autonomies

Amb la creació de les autonomies es reconeix que a l'Estat espanyol hi ha disset comunitats autònomes i dues ciutats que també tenen un règim especial d'autonomia: Ceuta i Melilla. Per poder exercir les seves competències, totes les comunitats autònomes tenen els seus propis òrgans o institucions d'autogovern:

  • Un Parlament que és elegit pels ciutadans de la Comunitat cada quatre anys. Aquesta institució és l'encarregada de dictar les lleis de la Comunitat Autònoma i controla el President i el Govern.
  • Un President que és elegit pels membres que formen el Parlament.
  • Un Govern que s'encarrega de fixar les polítiques que s'han de seguir.
  • Una Administració formada per un conjunt d'òrgans que tenen com a funció aplicar les polítiques dictades pel Govern.

Estatut d'Autonomia de Catalunya

És la llei constitucional que defineix les institucions polítiques sobre les quals es basa l'autogovern de Catalunya, també descriu quins són els seus poders i estableix les relacions amb l'Estat espanyol.

L'Estatut d'Autonomia del 1932

Durant la Segona República Espanyola, per primer cop van ser recollides les aspiracions d'autogovern de Catalunya en la Constitució del 1931, i es va redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1932. Durant la dictadura de Franco, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya va restar suspès.

Els Estatuts del 1979 i del 2006

El 1971, l'Assemblea de Catalunya va demanar el reconeixement nacional del poble català i, com a conseqüència, el dret d'escollir lliurement el futur polític. En el període de transició democràtica dels anys setanta es va establir un model d'autogovern autònom amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979. L'any 2003 es va impulsar la reforma de l'Estatut per adaptar-lo a les noves necessitats de la Catalunya actual. El 18 de juny del 2006, el nou Estatut va ser aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya.

Institucions d'Autogovern: La Generalitat

La Generalitat està constituïda per les institucions següents:

  • Parlament: està format per 135 membres elegits pels ciutadans majors de 18 anys. Encarregat de legislar, d'aprovar els pressupostos i controlar l'activitat del Govern.
  • President: el president de la Generalitat, elegit pel Parlament, és el màxim representant de l'Estat espanyol a Catalunya i és el cap responsable del Consell Executiu.
  • Consell Executiu: està format pels consellers i té funcions executives i administratives.

També forma part de la Generalitat, com a Consell Consultiu, la Sindicatura de Comptes i la Sindicatura de Greuges.

Els Poders Efectius de la Generalitat de Catalunya

L'Estatut d'Autonomia assegura que la Generalitat té competència exclusiva en diverses àrees. La Generalitat és responsable de l'aplicació correcta dels convenis internacionals en les àrees en què exerceix la competència, i també pot signar acords amb altres comunitats autònomes en els temes sobre els quals té competència exclusiva. La majoria dels ingressos de la Generalitat procedeix de les transferències cedides per l'Estat en funció dels serveis i de les competències traspassades, i també pot establir les seves pròpies taxes i impostos i accedir a crèdits.

L'Organització Territorial de Catalunya

La Constitució espanyola i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya preveuen l'organització territorial de la nostra Comunitat:

  • Segons la Constitució, Catalunya es divideix en quatre províncies (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona), que són les unitats administratives que organitzen el territori espanyol i que estan constituïdes per l'agrupació de molts municipis. La província té tres funcions: és l'àmbit electoral de l'Estat, serveix de divisió territorial de l'Administració de l'Estat central, i és l'entitat local de més alt rang que té com a funció cooperar amb els municipis. El govern de les províncies és a càrrec de les diputacions provincials.
  • Segons l'Estatut d'Autonomia del 2006, Catalunya té capacitat per organitzar el seu territori en municipis i comarques. També contempla la divisió en vegueries, però de moment aquest és un punt del nou Estatut que encara s'ha de desenvolupar. Una vegueria inclouria més d'una comarca.

Els Municipis

El municipi és la unitat territorial bàsica a partir de la qual es defineix l'organització territorial de Catalunya. A Catalunya, els municipis es van crear durant l'edat mitjana. Els municipis són les unitats territorials i administratives més elementals de l'Estat. Actualment, Catalunya està formada per 946 municipis. Pot estar format per un o més nuclis de població i es regeix a través de l'Administració local o municipal. L'Administració municipal s'exerceix en tot l'àmbit territorial en el qual un Ajuntament té competències. El govern d'un municipi és responsabilitat de l'Ajuntament i està format per l'alcalde i els regidors. Els responsables del govern d'un municipi són elegits democràticament. El poble elegeix els regidors per mitjà de votació i aquests elegeixen l'alcalde. La capital del municipi és la localitat on té la seu l'Ajuntament. Els municipis o ens locals obtenen els mitjans suficients per fer les seves funcions, d'una banda, a través dels impostos o taxes propis i, d'una altra, per mitjà dels tributs que recapten l'Estat i la Comunitat Autònoma respectiva. La quantitat que reben els ajuntaments per part d'aquests organismes depèn fonamentalment del nombre d'habitants que tenen.

Les Comarques

La comarca és una entitat local de caràcter territorial formada per l'agrupació de municipis, té una personalitat jurídica pròpia i autonomia per fer les seves polítiques.

Orígens i Evolució de la Divisió Comarcal

El 1892, les Bases per a la Constitució Regional Catalana o Bases de Manresa van plantejar per primer cop la necessitat de dividir el territori de Catalunya en comarques. L'any 1987, amb la Llei d'Organització Territorial de Catalunya, es va recuperar la divisió comarcal aprovada per la Generalitat republicana el 1936. L'any 1988 es van crear tres noves comarques (el Pla de l'Estany, el Pla d'Urgell i l'Alta Ribagorça). El 1989 es van restaurar els límits d'algunes comarques.

Les Noves Propostes

L'any 1995, el Parlament va aprovar un Pla territorial general, que divideix Catalunya en sis àmbits territorials: l'àmbit metropolità de Barcelona, les comarques gironines, el Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre, l'àmbit de Ponent i les comarques centrals.

Consells Comarcals

Les funcions administratives i de govern de la comarca corresponen al Consell Comarcal, que està constituït per regidors dels municipis que formen la comarca. El nombre de membres del Consell Comarcal varia segons la població de la comarca. El Consell Comarcal té les competències que li atribueix el Parlament, sobre ordenació del territori, sanitat, serveis socials, cultura, esport, ensenyament i medi ambient.

Transformació de la Societat Espanyola

Avui, Catalunya és un bon exemple de societat postindustrial en la qual predomina el sector de serveis i que té una indústria molt qualificada. Paral·lelament a aquesta transformació econòmica, s'ha produït un canvi notable en la localització de la població, que ha passat de ser netament rural a un predomini de les zones urbanes i metropolitanes. Aquesta nova situació ha comportat un canvi cultural reflectit en les formes de treball i de vida, l'oblit de vells costums i la incorporació de modes noves, canvis en l'estructura familiar, etc.

Canvis en l'Estructura Familiar

En les darreres dècades, la família extensa tradicional (formada pels avis, pares i fills) ha deixat pas a la família nuclear (integrada només pels pares i fills). També s'han generalitzat altres models familiars com les famílies monoparentals (formades pel pare o per la mare junt amb els fills) i les unitats familiars unipersonals (formades per les persones que viuen soles i que en un nombre molt elevat són dones). Com a conseqüència dels fluxos migratoris, a Espanya han augmentat els matrimonis i parelles de fet entre persones de nacionalitat diferent. La legislació espanyola accepta que persones del mateix sexe puguin contraure matrimoni.

La Incorporació de les Dones al Món Laboral Remunerat

Tradicionalment, les dones han estat vinculades a les tasques domèstiques, de manera que el seu treball no ha estat remunerat i sovint ni tan sols reconegut. Però en les darreres dècades s'ha produït una incorporació massiva de les dones al mercat laboral; s'ha passat de 2,3 milions el 1975 a més de 7,5 milions el 2005. La incorporació de les dones al món laboral remunerat ha estat un factor important de desenvolupament econòmic i també ha representat un gran canvi en l'organització familiar i social. Un dels problemes principals que es plantegen és que, de vegades, el seu salari i lloc de treball és més petit o de categoria inferior que els dels homes, encara que estiguin contractades per fer la mateixa feina. Per això, noves lleis pretenen garantir la igualtat efectiva d'homes i dones.

Un Nivell de Benestar Elevat

Actualment, Espanya es troba entre els països més avançats del món. Això es reflecteix en el nivell de benestar, que relaciona el creixement econòmic amb la qualitat de vida i el nivell assistencial de la població. El nivell de benestar d'un país es mesura a partir de diversos indicadors:

  • Ensenyament: a Espanya, l'escolarització és obligatòria i gratuïta des dels 3 anys fins als 16, i té la taxa d'analfabetisme més baixa del món. En les darreres dècades, ha augmentat la quantitat d'estudiants universitaris, sobretot de dones.
  • Sanitat: des del 1989, tots els ciutadans espanyols, i fins i tot els que no tenen aquesta nacionalitat, tenen accés lliure i gratuït a la sanitat pública.
  • Esperança de vida: una de les més elevades del món. La població de més de 65 anys s'ha ampliat notablement, la qual cosa comporta garantir el sistema de pensions i l'entramat assistencial i hospitalari adequat a les seves necessitats.
  • Consum: en augmentar el nivell de renda, també han augmentat els nivells de consum. La compra d'habitatges (a través d'hipoteques), d'un cotxe i, fins i tot, d'una segona residència s'ha convertit en un fet habitual per a una gran part de la població.

Entradas relacionadas: