Sistema Circulatori, Limfàtic i Respiratori: Anatomia i Funció

El Sistema Limfàtic

El sistema limfàtic realitza dues funcions principals: transporta els greixos absorbits a l'intestí prim i produeix (als ganglis limfàtics) i transporta els limfòcits. La limfa, el líquid que circula pel sistema limfàtic, està constituïda pel plasma intersticial, els greixos absorbits a l'intestí prim i els limfòcits produïts als ganglis limfàtics. El sistema limfàtic està constituït per: capil·lars limfàtics, vasos limfàtics i ganglis limfàtics.

Els capil·lars limfàtics són petits vasos de parets molt fines i cecs (tancats per un extrem). La seva funció és reabsorbir el plasma intersticial.

El Cor

El cor és un òrgan contràctil, de forma més o menys cònica, d'un volum aproximat d'un puny, d'uns 300 grams de pes i de parets musculoses. La seva funció és bombejar la sang perquè arribi a totes les parts del cos.

El cor està situat per sobre del diafragma, entre els pulmons. En contreure's, la seva punta es pot sentir bategar per palpació entre la quarta i la cinquena costella esquerra.

El cor està format per dues parts separades per un envà, el septe. Així, la meitat dreta i l'esquerra del cor no es comuniquen. Cada meitat consta de dues cavitats: una superior de parets primes (aurícula) i una inferior de parets musculoses que impulsa la sang (ventricle).

L’aurícula dreta comunica amb el ventricle dret per mitjà de la vàlvula tricúspide (constituïda per tres làmines). L’aurícula esquerra comunica amb el ventricle esquerre per mitjà de la vàlvula mitral o bicúspide (formada per dues làmines).

Funcionament del Cor

El cor es contrau i es dilata rítmicament (batec cardíac). El període comprès entre el final d'una contracció i el final de la següent s'anomena cicle cardíac. Un cicle cardíac comprèn una fase de dilatació (diàstole) i una fase de contracció (sístole). Primer es produeix la sístole auricular i després la sístole ventricular.

• Durant la diàstole, la sang entra al cor per les aurícules. Les vàlvules tricúspide i mitral estan obertes, i les vàlvules sigmoides o semilunars estan tancades.
• Durant la sístole auricular, la sang passa de les aurícules als ventricles per les vàlvules tricúspide i mitral. En aquesta fase, els ventricles encara estan en repòs.
• Durant la sístole ventricular, la sang surt del cor pels ventricles. Les vàlvules tricúspide i mitral estan tancades, i les vàlvules sigmoides es tanquen després del pas de la sang a l'artèria aorta i a les artèries pulmonars.

El batec del cor es pot seguir per auscultació, ja que produeix els sorolls cardíacs. El soroll més llarg i greu correspon al tancament de les vàlvules mitral i tricúspide durant la sístole ventricular. El soroll més agut i curt (com un espetec) es produeix pel tancament brusc de les vàlvules semilunars o sigmoides durant la diàstole.

L'Aparell Circulatori

L'aparell circulatori s'encarrega de distribuir nutrients i oxigen per tot el cos i recollir els productes de rebuig del metabolisme cel·lular. Està format per:

• Dos líquids circulatoris que contenen elements cel·lulars: la sang i la limfa.
• Una bomba que impulsa la sang: el cor.
• Una sèrie de conductes: els vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars) i els vasos limfàtics.

La funció dels glòbuls vermells és transportar l'oxigen necessari per a la respiració cel·lular des dels pulmons a totes les cèl·lules. Per realitzar aquesta funció, contenen una gran quantitat d'hemoglobina, una proteïna respiratòria de color vermell. L'hemoglobina és la responsable del color vermell de la sang, no l'anèmia.

L'Aparell Respiratori

L’aparell respiratori s’encarrega de captar oxigen de l’aire i conduir-lo a la sang, així com d’expulsar el CO2 que transporta la sang i que prové de la respiració cel·lular. Inclou les vies respiratòries (que comuniquen els pulmons amb l’exterior) i els pulmons (on es produeix l’intercanvi de gasos amb la sang).

Les Vies Respiratòries

Les vies respiratòries constitueixen un sistema de tubs i conductes que comuniquen els pulmons amb l’exterior, escalfen i netegen l’aire. Són: les fosses nasals, la faringe, la laringe, la tràquea i els bronquis.

• Les fosses nasals són dues cavitats àmplies separades per l’envà nasal, que comuniquen l’aparell respiratori amb l’exterior. S'obren a l'exterior pels orificis nasals i comuniquen amb la faringe per les coanes. En travessar les fosses nasals, l’aire s’humiteja, s’escalfa i es filtra, quedant retingudes les partícules sòlides més grans. A la part superior de les fosses es localitzen els receptors de l’olfacte.
• La faringe està situada a la part posterior de la cavitat bucal i comunica les fosses nasals, la boca, l’esòfag i la laringe. Conté les amígdales, que produeixen anticossos.
• La laringe és un petit conducte situat entre la faringe i la tràquea. Conté uns replegaments de la mucosa laríngia (cordes vocals). La laringe és l’òrgan de la fonació i la parla.
• Els bronquis són els dos conductes en què es bifurca la tràquea. Cada un es dirigeix a un pulmó. Estan entapissats d’un epiteli respiratori format per cèl·lules secretores de moc i per cèl·lules ciliades, que retenen les partícules sòlides que poden entrar amb l’aire.

Els Pulmons

Els pulmons són dos òrgans esponjosos i elàstics, de forma cònica, situats a cada costat de la cavitat toràcica. A la part mitjana de la cara interna del pulmó hi ha una petita depressió (hil) per on entren el bronqui i els vasos sanguinis (artèria i vena pulmonar). Cada pulmó està envoltat per una doble membrana (pleures). La pleura visceral està en contacte directe amb la paret del pulmó, i la pleura parietal entapissa la cavitat toràcica. Entre les pleures hi ha el líquid pleural, que actua com a lubricant en els moviments respiratoris.

Intercanvi i Transport de Gasos

La sang és la responsable de l’intercanvi i el transport de gasos respiratoris (oxigen i CO2) entre els alvèols pulmonars i els teixits. En els alvèols, la concentració d’oxigen és superior a la de la sang dels capil·lars que prové dels teixits. Per difusió, aquest oxigen travessa els alvèols i els capil·lars i s’incorpora a la sang, on es combina amb l’hemoglobina i forma oxihemoglobina. Com a conseqüència d’aquesta oxigenació, la sang adquireix un color vermell intens.