El simbolisme teatral i la seva influència en les arts escèniques

El simbolisme parteix d’un moviment en contra del naturalisme però que evidentment són coetanis. La representació simbòlica es caracteritza per la voluntat de versemblança, de reproduir la realitat reduint l’acció al mínim i minimitzen qualsevol categoria teatral.

Un altre element que ataquen és l’estudi psicològic dels personatges; els personatges ja no seran psicològics, en els quals ens puguem veure representats sinó que seran com fantasmes, personatges plans que tenen a veure amb allò que representen i no el que són, pel que és com una deshumanització. Els personatges s’aplanen i ja no hi ha comprensió d’allò que són o que pretenen, pel que es veuran des d’una distància.

En tercer lloc, desapareix la idea de decoració. Davant la decoració escrupulosa del naturalisme, ara hi ha creació i suggeriment, estats d’ànim, que no veritablement realitat. Serà un teatre enfocat més allò escènic que a la paraula.

Aquest tercer punt es veu al text “com reformar la nostra posta en escena” d’Adolphe Appia. Appia empra una escenografia que s’allunya abismalment: mostra interior espaiosos en què l’actor pot bellugar-se lliurement. Amb Appia el text ja no és tan important, sinó la reteatralització: intentar tornar al teatre anterior de la tragèdia grega clàssica. Es busca la consciència de que el que es mostra és una convenció, un artifici. Es cerca una obra teatral no basada en el text. Ja no hi ha la preponderància dels signes verbals, sinó que tots els altres signes seran igualment importants. És a partir d’aquí que comencen a integrar-se una sèrie d’artistes que confluiran en tallers per crear una obra artística amb un text, coreografies, etc. Els actors ja no només declamen, han de saber moure’s per l’espai. Els actors no estaven acostumats a un espai gran. Es vol acabar amb la pintura de mural.

El moviments dels actor i la llum delimita espais i accentua clarobscurs (dirigeix l’actor, dibuixa volums i l’espai) esdevenen punts de gravetat en aquest teatre. Un dels elements essencials que reben molta importància és la dansa, ja que el nou espai ampli la permet.

Són moviments manieristes fins i tot, molt marcats i gairebé de contorsionista. Una de les qüestions que apareixen és per què es representa així a l’home del segle XX. Alguna cosa està passant. Amb la reteatralització hi ha una regressió i la representació d’un subjecte animalitzat perd el que té d’essència humana. Es vol mostrar que el teatre és una convenció. Va en contra de la il·lusió, que és una màgia a evitar.

Treballen músics, escenògrafs, escriptors, etc. Els millors de cada àmbit s’ajunten per tal d’assolir aquesta obra d’art total, que passa del drama a les arts escèniques.

Cada obra del simbolisme està vinculada a una peça musical, un exemple d’això és La sonata dels espectres de Strindberg. Forma part d’una de les obres de càmera, que són les que no es fan amb una gran orquestra, sinó que és reduïda, per què són les que Strindberg representava en el seu invent de teatre íntim. El títol de l’obra està pres a partir d’una sonata de piano de Beethoven que precisament es diu Sonata de fantasmes.

El fet de que sigui una sonata i que reprodueixi aquesta categoria del teatre íntim fa que aquesta idea d’obra en tres actes quedi absolutament trencada, i tenim una obra pensada com si fos un son acte. Aquí tenim un únic drama, pel que es presenta un moment de crisi estirat i aquest moment de crisi és claríssim a partir del subtítol de l’obra que es “kama-loka”; aquest nom vol dir infern, comparteix elements de l’hinduisme, budisme, cristianisme… La idea que s’intenta desenvolupar es que la terra ja és un infern.

El món de la realitat s’incorpora dins d’un espai de representació que és clarament un espai de subjectivitat, és a dir, aquests elements artístics fan que el que veiem sigui una ressonància interior i no un espai de realitat.

Es passa d’aquest objectivisme d’Ibsen a una segona branca que comença Strindberg: el subjectivisme. Si l’objectivisme portarà a un teatre polític i a un teatre document, el subjectivisme es situarà dins del món dels somnis i, més concretament, dels malsons. El que fa que contingut i forma hagin d’anar de la mà (contingut com a somni i forma explicada també a manera de somni o sigui desordenada i caòtica)

El subjectivisme serà pioner del futur surrealisme i l’expressionisme alemany.

Algunes qüestions que a Strindberg s'allunyen del realisme tenen a veure amb l’objectivisme i el subjectivisme, hi ha un pas cap al món nocturn i comença a analitzar els horrors interns, el malsons...que no es mostren a la manera d’una sèrie de pistes que només un lector sagaç podrà captar sinó que es mostren de manera obvia. Tot allò que té a veure amb el subjectiu té a veure amb el simbolisme, doncs s’alimenta d’una sèrie d’atmosferes i suggeriments que recreen aquesta simulació d’acció.

Strindberg mostra un món de patiment on tots els joves paguen pels pecats dels seus pares. Això també es veu amb Ibsen a l’obra Espectres on Osvald rep tot el càstig del pecat del seu pare tenint la mort com a tràgic final del que no aconsegueix escapar.