Significat Guillem

La línia trobadoresca és un tipus de poesia culta i de caràcter profà del Segle XI,XII i XIII que s’escriguí a Catalunya, Occitània, al nord d’Itàlia. A totes les composicions d’aquest gènere, tenien en camí la llengua, la manera de fer els poemes i la temàtica.

Aquesta era normalment l’amor, tot i que també es feien composicions sobre la guerra, d’atac personal o per la mort d’algú estimat (aquests s’anomenaven planys). Dintre d’aquest gènere trobem dos tipus diferents: trobar clus i trobar leu. El trobar leu, es caracteritza per composicions de fàcil comprensió mentre que el trobar clus per tot el contrari, són composicions de difícil comprensió i amb rebuscaments poètics.

Guillem de Berguedà fos un trobador que va néixer a l’any 1130. Era de família rica, però va perdre l’herència a causa de l’assassinat d’un comte del que va ser culpable. De la seva obra en coneixem 31 composicions, la gran majoria sirventesos d’atac personal a diferents persones. Una d’aquestes va ser a Pons de Mataplana, a qui li va escriure quatre ( una d’elles la comentarem a continuació).

Cal destacar que quan Ponç de Mataplana va morir, Guillem de Berguedà li va escriure un plany realment adolorit per la seva mort.

Cançoneta lleu i plana de Guillem de Berguedà, és un sirventès d’atac personal en què li nega qualsevol virtut moral o física a en Ponç de Mataplana. Està format per cinc estrofes, de cinc versos heptasíl·labs amb rima consonant i alternança de rima masculina i femenina. A cada cobla, li segueix un refrany en forma d’apariat heptasíl·labs que rima amb l’últim vers de cada estrofa, per tant la rima queda de la següent manera: a’ a’ b a’ b b.

La composició es pot dividir en tres parts la primera estrofa com a introducció de la segona i la tercera com una prosopografia i les dues últimes com una etopeia.

El poema comença amb el títol “Cançoneta lleu i plana”. Els dos adjectius que acompanyen al nom (“lleu i plana”) fan pensar a l’autor que es troba davant d’una cançó d’amor. L’adjectiu lleu també fa referència al “trobar leu”, de fàcil comprensió. En el segon vers, aquesta idea s’allarga amb més adjectius que serien sinònims dels dos primers (“lleugereta”, “sense ufana”). En el tercer, l’autor inicia amb l’ús de “faré”, en futur per guanyar complicitat amb el lector i fer-li pensar que assistirà al moment de la creació.

També li dóna una falsa idea de relació de vassallatge amb el possessiu “Mon” i li atribueix el títol de Marquès, quan realment no ho era. En el quart vers substitueix el nom del Marquès per l’adjectiu substantivat “traïdor” i aquí és quan el lector s’adona que es troba davant d’un sirventès d’atac personal. Cal destacar l’hiperbatón d’aquests versos que serveix per tematitzar el CD i donar-li importància. En el següent vers també trobem un hiperbatón (“tan farcit d’engany i obès”) per emfatitzar la paraula engany i poder jugar amb el sentit d’obès ja que dóna a entendre que el cos és el reflex de l’ànima i la moral. Després vindria l’apariat on repeteix el fals títol de Marqués i torna a repetir l’últim vers d’aquesta cobla (“Ah, Marqués, Marqués, Marqués/ tan d’engany farcit i obès”).

En la següent estrofa comença amb el físic de Ponç de Mataplana. En aquesta parla sobre les seves dents. Primer especifica el lloc on va tenir l’acció per guanyar la complicitat del lector per segona vegada i glorifica les pedres que li van fer perdre les 3 dents ( Benhagen, Marquès, les pedres/de Melgur, prop de Someiras,/on perdéreu de dents, tres). Guillem de Berguedà utilitza un hiperbatón (“on perdéreu de dents, tres”) per emfasitzar el número de dents i per encaixar la rima. A més, diu que mentre que ell té una marca important de l’accident, les pedres van sortir intactes. Guillem de Berguedà no ho diu però estudis diuen que l’incident va ser per caure’s del cavall, on  això és realment greu a aquella època ja que s’està parlant d’un cavaller.