Els secrets de l'explotació de la pedra en l'època romana

Quan existia una àmplia gama de disponibilitat de pedra es premiaven aquelles qualitats estètiques, però era important conèixer les propietats físiques de la roca, que es basaven en la duresa, la tenacitat, la divisibilitat, el poliment, la porositat, la conductivitat tèrmica i la (refractarietat) .

Aquestes propietats en la roca condicionaven la manera d’explotar-la, treballar-la i els usos que se li donaven.

Els romans denominaven genèricament (Marmora) tota aquella pedra, sense distinció petrològica, que era susceptible de ser usada com a element d’ornamentació. Després d’un procés de talla i de poliment, aquestes pedres adquirien una superfície fina i brillant que ressaltava els colors i els dibuixos naturals, de manera que eren agradables a la vista i concordaven amb els gustos estètics del moment.

Les zones d’extracció són aquells sectors on es realitzava l’activitat d’extracció, que era condicionat per la tipologia de la pedrera. Les traces de l’extracció i les marques de les eines en els fronts, laterals, sostres o en el subsol són els indicis per determinar les estratègies, l’organització i la tècnica d’extracció. - Les zones d’activitats annexes són aquells espais on es realitzaven tasques complementàries per al funcionament correcte d’una pedrera: o L’àrea d’hàbitat és aquell espai on hi havia les instal·lacions de la vida quotidiana dels picapedrers. Les dades arqueològiques mostren que eren molt modestes i construïdes i concebudes com a estances temporals. Pròxima a aquestes estructures hi trobem normalment la forja per al manteniment de les eines. o L’àrea de talla és on es realitzava una primera intervenció preliminar que determinava les dimensions de la peça i estava pròxima a les zones d’extracció. Aquests sectors de treball es reconeixen per la quantitat de restes de talla escampades per el subsol. L’àrea d’emmagatzematge és on es preparaven les peces per al seu transport. Normalment estava pròxima al punt de sortida de la pedrera i s’usaven enginys mecànics que estaven en el punt més alt i que agilitzaven el transport dels blocs d’un sector a un altre.

- Estratègia d’explotació de blocs erràtics: es basava en l’explotació de grans blocs en forma de talussos que eren extrets introduint falques o elements metàl·lics, on es detectava una veta estratificada de la roca mare, que permetia extraure-la amb una certa facilitat. Desprès, aquestes masses rocoses eren dividides en blocs dimensionats.

- Estratègia d’explotació extensiva dispersa: es basava en l’explotació de petits afloraments rocosos distants entre ells. En cada sector de treball es realitzava una extracció reduïda.

- Estratègia d’explotació extensiva lineal: es basava en l’explotació d’un front de pedrera amb una progressió lateral amb extraccions contínues en la vora de precipicis, penya segats, barrancs o vessants molt inclinats.

- Estratègia d’explotació en trinxera: es basava en l’explotació de blocs de pedra a partir d’una progressió lineal i estreta que anava penetrant seguint un estrat rocós. Aquest tipus d’explotació era TFG. Els materials de construcció en l’època romana aplicat en terrenys plans o semiplans i és identificable perquè presenta forma de trinxera o de diverses trinxeres paral·leles.

- Estratègia d’explotació en graderies: es basava en l’explotació en forma de grades o plataformes de treball. Era força comuna en explotacions situades en el pendent d’un turó o inclinacions molt pronunciades del terreny. Són pedreres que generalment presenten una forma d’“U” invertida, amb el front de pedrera esglaonat o, si s’ha esgotat el front de la paret, completament vertical.

- Estratègia d’explotació per extensió continua: es basava en l’explotació d’un gran nombre d’extraccions contínues que evitava una progressió vertical que es realitzava en afloraments rocosos extensos. Aquests tipus d’explotacions normalment són visibles en afloraments rocosos de les costes marines.

- Estratègia d’explotació intensiva “en conca”: es basava en diverses explotacions de poc volum en diversos fronts de la pedrera. En lloc d’explotar un sol sector, s’extreia pedra de diversos punts de l’aflorament rocós. Aquest tipus d’explotacions es poden interpretar com a diferents concessions explotades per diversos equips de manera simultània. Aquests tipus d’explotacions es poden reconèixer perquè fan una progressió frontal (semisubterrània). –

-Estratègia d’explotació en fossa: es basava en explotacions en forma de fossat que eren excavades en un terreny pla o lleugerament inclinat amb l’objectiu d’explotar una capa de l’aflorament rocós. La seva progressió era vertical, però requeria una evacuació constant de la runa que s’hi generava. - Estratègia d’explotació incerta: no es basava en una explotació, ja que no existia extracció. Fa referència a la col·lecta de masses rocoses que de forma natural s’han desprès d’un aflorament de pedra —per exemple, per despreniments o arrossegats per la força de l’aigua— a la qual després es pot donar la forma desitjada.

- Estratègia d’explotació subterrànies en pous: es basava en l’explotació subterrània, en la qual s’extreia la roca a partir de l’excavació de pous que permetien arribar a la veta natural. S’anaven formant unes cambres amb un orifici en la part superior que permetia tant la sortida del material i la runa com l’entrada del treballador i la il·luminació.

 - Estratègia d’explotació subterrània amb pilars de braços: es basava en l’explotació subterrània formant cambres, en la qual es construïen pilars d’obra per tal d’assegurar el sostre de la pedrera.

- Estratègia d’explotació subterrània amb pilars desbastats: es basava en l’explotació subterrània formant cambres sostingudes regularment per masses rocoses per tal d’assegurar el sostre de la pedrera.

- Estratègia d’explotació subterrània en galeries: es basava en l’explotació subterrània en la qual s’extreia la pedra formant una sèrie de galeries que s’adaptaven a la formació rocosa des de el seu interior.