Sarcòfags i tombes: representacions artístiques i religioses

Sarcòfag de Iunius Bassus, 359

Es troba en els Museus Vaticans de Roma. Hi ha representada l’entrada de Crist a Jerusalem. Està inspirat en l’Adventus Imperial de Marc Aureli, 176. Apareix Crist damunt d’un ase. Es troben amb què han de representar un episodi on Crist entra amb un ase a Jerusalem, on és rebut i aclamat, pel que representen la porta monumental tal i com les feien en la seva època, tal i com ells les coneixien.

Sarcòfag de Pere el Gran

Pere el Gran va ser el rei de la corona Catalanoaragonesa. Quan va morir, el seu fill Jaume II va venir des de Sicília a fer-se càrrec de la corona. Al cap d’un temps es va començar a plantejar la construcció del seu panteó. Va fer un projecte de panteó per a ell i una tomba per al seu pare. És un tipus de tomba que fins llavors no havia estat gens freqüent, perquè ell venia a Sicília (s’ha de tenir en compte la cultura de qui encarrega les obres). A Sicília hi havia uns enterraments sumptuosos, dels reis normands. Les tombes eren sota un baldaquí, que aixopluga el sepulcre. Aquestes tombes aprofitaven sarcòfags antics. Aquest és gòtic, i utilitza un vas (caixa) d’un sarcòfag antic. La tapa és molt gòtica. El sarcòfag és molt antic, del tipus anomenat banyera, és molt probable que Jaume II el portés a Sicília. Era romà, molt probablement imperial, i estava fet de pòrfir, una pedra molt dura provinent d’Egipte, ja que aquest territori formava part de l’Imperi Romà. El pòrfir s’associava a la dignitat imperial, pel color porpra. Aquesta connotació es manté durant tota l’Edat Mitjana. La reutilització dels sarcòfags va ser molt habitual en l’època medieval moderna.

Sant Sepulcre de Jerusalem, s. IV

Data de l’època de Constantí i també se’l podia anomenar “Anàstasi Rotunda”. És la monumentalització de la tomba cristiana més santa. Com a primer emperador cristià, Constantí va monumentalitzar els llocs sants dels cristians. La tomba de Crist va ser monumentalitzada en la forma d’un mausoleu imperial. És un lloc de culte que atrau molts pelegrins, per això es va monumentalitzar. Els llocs sants es converteixen en un important referent topogràfic pels cristians (Jerusalem, Betlem, Roma...). Com més important és el lloc, més monumental serà la construcció, que poden acabar sent referents.

Una “iconografia de l’arquitectura”

El màxim representant d’aquesta idea va ser un historiador, Richard Krautheimer, que va ser el pare de l’arquitectura política i bizantina. De fet, va formular el concepte d’iconografia de l’arquitectura que consisteix en considerar una arquitectura com imatge. Podem posar com a exemple en el cas del Sant Sepulcre de Jerusalem, com a partir d’un model de prestigi es converteix en una imatge amb un punt de vista estructural i estilístic, però a vegades són també una imatge, una icona. Pot ser interpretat com un element que transcendeix i es converteix en una imatge. L’arquitectura també és imatge.