El saber científic i la metafísica: Fonaments i límits

El saber científic i la seva evolució històrica

Entre els segles XVI i XVII es produeix una ruptura amb la visió aristotèlica del món: Copèrnic introdueix l’heliocentrisme, Kepler substitueix les òrbites circulars per el·líptiques, Galileu defensa l’observació i l’experimentació i Newton culmina la revolució científica. Això posa fi a la filosofia natural aristotèlica i també impulsa l’aplicació del mètode científic a les ciències humanes amb obres com Ethica ordine geometrico demonstrata de Spinoza o el Tractat de la naturalesa humana de Hume.

Al segle XVIII s’estableixen les bases de la revolució tècnica i industrial, mentre Francis Bacon defensa un coneixement útil i pràctic. Al segle XIX, Auguste Comte formula la llei dels tres estats: teològic, metafísic i científic, considerant aquest últim com el definitiu. La ciència passa a ser vista com l’únic saber vàlid i Wittgenstein afirma: “D’allò que no es pot parlar, millor callar”. Això provoca que la filosofia perdi protagonisme i aparegui la filosofia de la ciència, encarregada d’estudiar-ne l’origen, els límits, els mètodes i la relació amb altres sabers.

Definició i demarcació del saber científic

A l’antiguitat, Plató diferenciava entre doxa (opinió) i episteme (coneixement veritable i immutable), ja que considerava que els sentits podien enganyar. Aristòtil distingia entre opinió probable i ciència com a coneixement cert de les causes. El coneixement començava amb els sentits però culminava en el coneixement universal. També diferenciava tres tipus de sabers:

• Productius: arts i tècniques.
• Pràctics: ètica i política.
• Teòrics: física, matemàtiques i metafísica (considerats el nivell més alt).

Aquesta visió es basava en el predomini del coneixement racional i deductiu i situava la metafísica com la “reina de les ciències”. Amb Bacon i Galileu es produeix la separació entre ciència i filosofia, i Kant acabarà qüestionant la metafísica com a ciència. La ciència també s’allibera del domini religiós. El gran problema serà la demarcació: determinar què diferencia la ciència d’altres sabers.

La ciència es caracteritza per ser:

• Consistent, coherent i sistemàtica.
• Econòmica (segons la navalla d’Occam).
• Pertinent, reproduïble i integradora.
• Metòdica, verificable o falsable.
• Robusta però provisional.

Les teories científiques es valoren també per la seva capacitat predictiva, tot i que mai no existeix exactitud absoluta perquè hi ha marges d’error i variables ocultes. Això la diferencia de les pseudociències.

Actualment les ciències es divideixen en:

• Ciències formals: basades en demostracions deductives (lògica i matemàtiques).
• Ciències empíriques o fàctiques: expliquen fets de la realitat. Inclouen les ciències naturals (mètode hipoteticodeductiu) i les ciències socials.
• Ciències humanes: o “ciències de l’esperit”, que busquen comprendre significats.

Metodologies del saber científic

El coneixement científic es basa en l’ús de mètodes rigorosos:

• Mètode deductiu: d’idees generals a conclusions necessàries (ciències formals).
• Mètode inductiu: de casos particulars a conclusions generals (Hume en va criticar la manca de certesa absoluta).
• Mètode hipoteticodeductiu: observació, formulació d’hipòtesis, deducció de conseqüències i comprovació experimental.

Popper critica la verificabilitat i defensa la falsabilitat: les teories només són provisionalment vàlides mentre no siguin refutades. En les ciències humanes destaca l’hermenèutica (interpretació de textos) i la teoria crítica de l’Escola de Frankfurt.

La ciència des del punt de vista social

La ciència no és completament neutral. Thomas S. Kuhn introdueix el concepte de canvi de paradigma, una transformació global de la visió científica dominant. Rachel Carson va contribuir a la conscienciació ecològica denunciant els pesticides. Bruno Latour popularitza el terme tecnociència per descriure la relació entre ciència, tecnologia i poder.

Històricament, les dones han estat excloses o invisibilitzades (efecte Matilda). Casos com els d'Hipàcia, Rosalind Franklin, Ada Byron o Marie Curie mostren les dificultats que moltes científiques han patit.

Els límits del coneixement científic

La ciència té diversos límits:

• Pràctics: dependència de finançament i interessos polítics.
• Teòrics: Kant diferencia fenomen i noümen; Popper defensa l'avenç per prova i error.
• Ètics: debats sobre clonació o experimentació.
• Conceptuals: la ciència no respon preguntes sobre la justícia, la bellesa o el sentit de la vida.

Més enllà de la ciència: la raó poètica

Davant els límits de la ciència, María Zambrano desenvolupa la idea de la raó poètica. Aquesta racionalitat integra sentiment i consciència per aconseguir una comprensió més profunda de l’ésser, buscant una visió intuïtiva i vital.

Nocions prèvies sobre la metafísica

La metafísica estudia qüestions que van més enllà de la ciència, com l’existència d’una realitat transcendent o l’origen de tot. Aristòtil n'és el fundador, tot i que els presocràtics ja reflexionaven sobre l’arkhé.

Es pot entendre com:

• Ontoteologia: estudi de l’ésser i els primers principis.
• Cosmovisió: estudi de la totalitat.
• Reflexió sobre la singularitat humana: consciència i llibertat.

Les posicions metafísiques inclouen el materialisme, l'idealisme, el monisme, el dualisme i el pluralisme. L'essencialisme defensa essències fixes, mentre que l'existencialisme (Sartre, Heidegger) prioritza l'existència.

La definició de la realitat i l'ontologia

L’ontologia estudia l’ens i l’ésser. Apareixen oposicions com:

• Aparença vs. Realitat: la manifestació davant la cosa en si.
• Ésser vs. Esdevenir: Parmènides defensava un ésser immòbil, negant el canvi.
• Unitat vs. Pluralitat: la cerca d'un principi originari o arkhé.