Romanització, Caiguda de Roma, Jaume I i Marca Hispànica

Procés de romanització

S'entén per romanització el procés pel qual els pobles indígenes adoptaven, per grau o per força, la llengua i la cultura de Roma un cop conquerits. Amb més precisió, hom pot distingir la romanització, com a adopció de les formes culturals romanes, i la llatinització, que seria l'adopció de la llengua llatina. La romanització és sempre un procés gradual, que es dilata més o menys en el temps segons la resistència a l'aculturació de la població indígena. La romanització dels territoris de futura parla catalana va començar el 218 aC en el marc de la Segona Guerra Púnica per Empúries. Les primeres incursions romanes eren purament militars però es recompensava els aliats locals amb terres i privilegis, motiu pel qual molts nobles autòctons van començar a adoptar els costums dels conqueridors i a implantar-los als seus dominis. La fragmentació local va ajudar a l'extensió de les normes romanes, recolzades per una economia forta i l'exèrcit, fins que es va crear la província de Tarraconense i els seus habitants van ser reconeguts com a ciutadans romans.

Caiguda de l'Imperi Romà

La Caiguda de l'Imperi Romà és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476. Cap al segle IV, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d'Hispània fins a Mesopotàmia. El triomf del cristianisme, que va ser convertit en religió oficial per l'emperador Teodosi I el gran a finals del segle, consolidava encara més aquesta unitat. Però, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços.

Arabització

Arabització és el procés d'aculturació de zones no musulmanes als codis religiosos i costums propis de l'Islam. El terme sorgeix per analogia amb romanització i fa referència al canvi social i ideològic de zones com el Magrib o Palestina i països concrets com el Sudan. La paraula es pot usar en sentit més laxe per referir-se a l'auge de la influència musulmana en zones tradicionalment d'altres religions.

Jaume I

Conquesta de Mallorca

Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuneixen a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca (1228). L'any següent, el 5 de setembre de 1229 l'estol català surt de Salou, Cambrils i Tarragona, i conquereix Mallorca: desembarca a Santa Ponça i venç els moros a la batalla de Portopí. Presa Madina Mayurqa el 31 de desembre 1229, comença la repoblació amb pagesos de l'Empordà (1236). Al s. XIII mateix ja es commemora a Mallorca, dia 31 de desembre, la Festa de la Conquesta, al segle XIV anomenada Festa de l'Estendard. Al voltant d'aquesta Festa, Jaume el Conqueridor esdevé el principal mite de la història de Mallorca, com també serà mitificat al País Valencià.

Conquesta del Regne de València

Començà el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València, que depenia de califa de Bagdad al-Mustansir Billah. La conquesta de les darreres places originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi renuncià després de signar el tractat d'Almirra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta de Múrcia. El Regne de València van ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors, inicialment de parla aragonesa i avui de parla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps de Ramon Muntaner fins avui dia, per imitació de la Festa de l'Estendard mallorquina.

Marca Hispànica

La Marca Hispànica és el nom amb què, durant el segle IX, alguns cronistes de la cort carolíngia, com entre d'altres l'autor dels Annals Reials, escrits el 821, designaven globalment els territoris i comtats creats per Carlemany des de l'any 795 per tal de procurar defensa al sud dels Pirineus enfront les incursions i ràtzies de cabdills i tropes musulmanes provinents del califat de Còrdova. En un sentit ampli s'ha d'incloure, doncs, no només als comtats catalans, si no també a aquells altres més occidentals que també es van crear com a barrera defensiva (o tampó) a la frontera sud del Regne Franc, al sud de la província de Septimània. El fet de què Ènnec Arista es proclamà Rei de Pamplona l'any 824, deslliurant-se doncs del vassallatge carolingi, unit a l'escassa significació dels "comtats aragonesos" -que anys més tard també van caure en l'òrbita navarresa- van propiciar que en el decurs dels temps, Marca Hispànica esdevingués sinònim de comtats catalans, i per raons d'ús comú arrelat, així sigui considerada en molts casos avui en dia.

Imperi Carolingi

Pipí va deixar en herència el regne als seus dos fills, Carles i Carlomàn, però aquest últim es va retirar a un monestir i va morir molt aviat (771), amb el que va quedar Carlemany com a únic sobirà de l'Imperi. Carlemany, que era fill nét de Carles Martell, va iniciar una política d'expansió territorial per intentar restaurar l'antic Imperi Romà d'Occident, el que el va fer enfrontar-se a bizantins, musulmans i germànics. Va estendre el seu Imperi per França, Itàlia, Alemanya i fins a part d'Espanya (nord de Catalunya i Osca). Va establir la capital a Aquisgrà, a la zona oest d'Alemanya. El papa Lleó III va proclamar a Carlemany com a emperador en la església de Sant Pere (Roma) el dia de Nadal de l'any 800. Carlemany va dividir el territori en marques i comtats.

Dialectes consecutius

Un dialecte consecutiu és una varietat territorial d'un idioma procedent del trasplantament de l'idioma des de l'àrea d'un dialecte constitutiu, és a dir, que la seva àrea és una zona d'expansió d'un domini lingüístic. El punt d'unió entre els dialectes consecutius i els constitutius són els dialectalismes passius. Els dialectes consecutius també solen tenir més o menys elements procedents de la llengua anterior parlada en el territori (substrat), que òbviament manquen als dialectes constitutius corresponents. Els criolls poden tenir relació amb els dialectes consecutius. En la llengua catalana són dialectes consecutius tots els de la Catalunya Nova (català tarragoní, dins el bloc dialectal oriental; català de transició i català nord-occidental de transició, al Principat de Catalunya, dins el bloc dialectal occidental), de les Balears (català balear), del País Valencià (català valencià) i de l'Alguer (català alguerès). Hi ha hagut dialectes consecutius desapareguts, com el de Fort-de-l'Eau (l'actual Bordj El Kiffan, a Algèria), resultat d'una colonització menorquina i també anomenat patuet; o els dialectes de les ciutats sardes de Casteddu i Tàttari. En el cas de la la zona occidental de la Catalunya Nova, hom discuteix el grau d'afinitat amb el català del mossàrab que s'hi parlava en el moment de la conquesta catalana. L'àrea d'un dialecte consecutiu pot ser una continuació territorial de la d'un dialecte constitutiu (la Catalunya Nova i el País Valencià) o poden estar separades (les Illes Balears i l'Alguer). La llengua occitana està formada fonamentalment per dialectes constitutius, llevat de les petites colònies que formen illots lingüístics a l'Estat italià. La península italiana és ocupada per varietats constitutives, fora dels illots lingüístics al·lòglots que s'hi troben (albanès, croat, grec, wàlser...). L'espanyol té dialectes consecutius a la península Ibèrica i a Amèrica. El francès en té també a Amèrica (Canadà i Louisiana). En un sentit ample, totes les llengües romàniques són varietats consecutives del llatí del Laci.