La romania i les llengües romàniques

1. Origen i evolució de la llengua catalana: substrat

Abans de l’arribada dels romans, diversos pobles (indoeuropeus procedents del nord, grecs, fenicis), s’havien establert al del nord-est de la Península Ibèrica. Les llengües que parlaven van influir primer en el llatí i posteriorment en la configuració del català; avui dia encara hi ha restes lèxiques d’aquestes llengües. Al voltant del segle VI aC, com a resultat de la mescla de cultures, nèix una civilització autòctona: els ibers. Aquesta civilització, amb els pobles d’origen basc formen el substrat iberobasc, el que més va influir en el llatí-català posterior. Exemples de lèxic procedent del substrat:

- Indoeuropeus: Lèxic: trencar, banya, camisa… Topònims: Besalú, Verdú.

- Grecs: Lèxic: palangre, calaix, prestatge… Topònims: Empúries, Roses.

- Fenicis: Topònims: Eivissa, Maó…

- Iberobasc: Lèxic: carabassa, esquerra, estalviar, pissarra… Topònims: Cardona, Gerri, Tossa,...

El llatí vulgar

Cal distingir entre el llatí vulgar i el llatí culte. Les llengües ROMàniques són una evolució del llatí vulgar, que era la llengua parlada, per tant es tracta d’un llengua amb contínua evolució i amb diferències dialectals entre les regions de Itàlia, i encara més amb els diferents territoris de l’Imperi. En començar la disgregació de l’Imperi, l’evolució i divisió de la llengua s’accelera i accentua, fins que el llatí es va convertir, a cada província, en una altra llengua, en part igual i en part distinta de la llengua original. A finals de segle VIII i principis del segle IX, el llatí ja apareix dividit en dialectes que s’aniran transformant, poc a poc, en les llengües ROMàniques.

Superstrat. Adstrat

Després de la caiguda de l’Imperi ROMà, pobles d’origen germànic (visigots, francs) i més tard els àrabs, van ocupar la Península Ibèrica. Les llengües dels pobles germànics no van substituir mai la varietat llatina parlada a les nostres terres, perquè aquests ja estaven romanitzats parcialment i no van exercir un domini cultural important. Els àrabs, en canvi, tenien una cultura molt desenvolupada. Això, afegit al fet que van dominar la península durant cinc segles, comportà que l’àrab substituís la llengua autòctona d’aquelles zones on la seva presència va ser més intensa (és el cas, per exemple, del País Valencíà). La influència d’aquests pobles constitueix el superstrat.

Alguns elements germànics:: guerra, guanyar, bandera, espia, guaita, roba, blau, boig... I alguns antropònims: Arnau, Bernat, Elvira, Frederic, Guillem, Raimon... Alguns elements àrabs: duana, albarà, arròs, sucre, carxofa, alfàbega, massapà, xarop, llebeig... La toponímia és molt abundant: els prefixos BENI, BINI i AL (Binibeca, Binisafúller, Binissalem, Alçúdia. I antropònims: Mesquida, Borja...  

En canvi l'abstract: està format per les llengües que determinen una influència parcial sobre una altra. Normalment aquesta influència és provocada per un període de convivència en un mateix territori. Al llarg de la història, totes les llengües reben influències de les seues veïnes. En el cas del català tenim adstrat occità, castellà, francès….Exemples:

- Occitans: cal recordar l’estreta relació entre el poble català i l’occità a l’Edat Mitjana. A més, els poetes catalans escrivien en aquesta llengua les seues cançons. Lèxic: ambaixada, bacallà, bressol...

- Castellans: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima...

- Francesos: beixamel, biberó, bidet, bufet, silueta... 3 - Italians: camerino, adàgio, alegro, piano, sonata...

- Grups amerindis: (gairebé tots a través del castellà) canoa, huracà, mico, lloro, tauró...

- Anglesos: bistec, bar, còctel, rècord, eslògan... I també molts termes esportius com bàsquet, xut, tennis, hoquei...

- Portuguesos: sarau, cantiga.

- Alemanys: zinc, blindar.